El misteri de la pedra vinclada

Ningú no sabia com havia arribat la pedra al seu emplaçament definitiu. Tots els del poble es meravellaven que una peça de mida tal hagués pogut plantar-se al bell mig de la plaça del poble. Ningú no havia vist o sentit res per la nit i ja de bon matí el roc era a puesto, obstaculitzant el pas dels vehicles i sobtant els vianants. Duia inscrits uns caràcters estranys per la part del davant que ningú no sabia desxifrar ni identificar. Cridaren de seguida el llibreter de la població que passava per persona culta.
L'home va examinar la peça, però com que només llegia novel·la rosa no va saber dir res dels seus orígens o de com havia arribat fins allà. El que si va advertir a tothom era que estava lleugerament torçada cap a una banda. De seguida cridaren l'enterramorts que tenia traça a fer mesuraments i aquests avalà la versió del llibreter, en acabat d'haver fitat la pedra amb el seu regle telescòpic, i va concloure que tenia una inclinació de quatre graus en sentit nord-oest. Tots quedaren bocabadats de la seva precisió. Encara afegí que el roc era antic sense donar-ne més detalls o arguments a la seva asserció. Un dels ramaders que tenia una gran explotació de boví i que havia comparegut a la plaça de la vila tan bon punt com s'havia assabentat de la troballa, donà explicacions més detallades. Tothom el coneixia per la seva afició a la mineralogia i per estudiar d'amagat de tothom, doncs no feia pagès de fer-ho, feixucs volums de geologia i altres arts relacionades, i afirmava que aquest coneixement li havia estat transmès pel seu pare remuntant-se a les generacions i que era un art d'allò més pagès conèixer per tradició oral l'origen i valor de les pedres, i que completava els seus coneixements amb xerrades que tenia amb investigadors de ciutat que aprenien pas que no pas ell amb l'intercanvi. En acabat de les explicacions passà a fer el seu discurs d'entès en la matèria.
Es tractava d'una pedra composta de mineral estratificat de l'era terciària format per consolidació dels cúmuls magmaris expel·lits pels nombrosos volcans que hi hagué a les contrades en aquella època. Probablement forjat a les profunditats de la terra, havia aflorat al quaternari superior en els moviments tectònics derivats de la col·lisió de les plaques i per l'empenta del mantell a sobre de les noves formacions muntanyoses. Estava format principalment de granit amb incrustacions de quars i de malaquita. Es tractava en definitiva d'un pedrot d'allò més vulgar.
Tots restaren astorat en escoltar les explicacions del ramader i l'alcalde estava disposat a prendre la paraula. "Vilatans..." "Calli pesat, no farà més que un altre discurset infumable farcit de culs-de-sac i sense treure cap entrellat" Opinà una de les veïnes abans que l'alcalde pogués pronunciar de la seva boca la segona paraula. Quedava la incògnita de l'escriptura mai vista que hi havia gravada a cops d'escarpra a la seva superfície. El llibreter assegurà que no es tractava de cap llengua que ell conegués, encara que fet i fet només en coneixia una. El secretari d'administració general de la vila, funcionari que treballava a l'ajuntament i que per diverses raons la vida l'havia menat a fer un periple per tot el continent i també per parts de l'estranger, digué que no era cap de les llengües del món que coneixia, i a part, observà que l'alfabet era ben estrany pel que segur que no es tractava de cap llengua de l'actualitat. "Potser és una llengua d'un altre planeta" Apuntà algú. Entretant discutien la possibilitat del seu origen interplanetari un dels escolans que també s'havia aplegat amb els seus companys al voltant de la pedra va fer notar que allò no era ni llatí, ni grec, ni arameu, doncs havia vist aquestes llengües escrites als llibres que guardava el mossèn a la sagristia i no es semblava en res. Tothom quedà molt sorprès que l'escolanet que no passava dels deu pogués albirar la diferència entre aquestes llengües. L'escolà s'afanyà a explicar que no les entenia ni de bon tros, però que coneixia els alfabets i algunes de les paraules més freqüents, doncs les llargues hores que passava a la sagristia sense saber que fer en comptes d'estudiar àlgebra o altres matèries com li indicava el mossèn perdia el temps en aquestes lectures inútils de llibres que no comprenia. Tothom quedà més satisfet per aquestes darreres explicacions i com que es tractava d'un nen podia ser lògic que fes una cosa tan absurda. Qui sabia si en un futur no seria una celebritat en filologia.
"Això ve d'un altre planeta" Digué una veu anònima pel darrera, i de seguida molts altres es sumaren a aquesta possibilitat. Tot d'una cadascú debatia amb el que tenia més a la vora al voltant d'aquesta possibilitat. Algú va advertir que la pedra havia fet un petit sot, una mena d'esvoranc imperceptible d'un parell de centímetres al terra de sorra, cosa que venia a confirmar que el monòlit havia vingut del cel. Tothom es persignar en considerar aquesta alternativa. Potser es tractava d'una senyal divina, d'un obsequi de Déu Nostre Senyor en persona que els enviava instruccions per a la salvació en una llengua coneguda només per Éll. Tots començaren a pregar, molts agenollats, demanant que els hi fossin revelades les instruccions de la pedra i que no els hi vingués a sobre la venjança del totpoderós per haver dit que es tractava d'una peça de facció extraplanetària.
Tanmateix, alguns dels més irreverents amb la religió, superat el primer tràngol de pensar que es tractava de l'obra de Déu, i veient que era l'oportunitat de ficar-hi cullerada i fer notar el seu esperit pragmàtic i la seva laïcitat, tornaren a treure la possibilitat que es tractés d'un aeròlit enviat per civilitzacions llunyanes que potser havia viatjat fins a la terra dins un meteorit. Les velles missaires del poble s'indignaren de sentir aquestes explicacions després d'haver encetat la tesi divina, i escridassaren als que opinaven lo del cometa, com que quedava clar que es formarien dos bàndols els uns i els altres es van anar recol·locant, els que estaven envoltats d'un o altra facció i tenien opinió diferent es feien fugissers com podien per tal d'encabir-se en mig dels de la seva mateixa creença.
El cas era que no hi havia restes a la pedra de les cremades que hauria d'haver sofert el meteorit en travessar l'atmosfera terrestre, i per altra banda era molt difícil que hagués quedat en una posició tan vertical, només uns centímetres torçada cap al nord-oest. Aquesta perfecció només podia provindre de Déu mateix o d'algun dels seus enviats, que havia fet baixar la pedra suaument fins a deixar-la a la posició que veien. Els altres contraatacaven argüint que no es podia explicar el forat a terra si no era que la pedra havia baixat a gran velocitat, i que podia ben bé ser que el meteorit s'hagués esbocinat en entrar a l'atmosfera alliberant la pedra sense que patís cap mena de fregament. A part es clar que les pedres no es cremen fàcilment, i menys aquesta granítica. Potser la part exterior del meteorit era d'un material més tou que havia desaparegut. A més, també cabia la possibilitat de la nau extraterrestre que hagués desat la pedra si fa no fa com Déu mateix.
Aquesta darrera afirmació, irreverent, fregant el sacrilegi, no va agradar gens els partidaris de l'explicació divina, que es van revoltar força i que va faltar poc perquè engeguessin a llençar pedres i altres objectes a l'altre bàndol. Un dels més vells de la vila llançà el bastó i tot seguit caigué a terra per manca de subjecció. Entre tots l'ajudaren a incorporar-se, i decidiren per sentit comú de mantenir les dues teories com a possibles, ja que no es podia demostrar ni l'una ni l'altre.
Les opcions eren diverses. Tots plegats decidiren que no podien arribar a cap determinació i que el millor fora d'avisar a les autoritats. L'alcalde així ho feu i s'arribà fins al seu despatx on posà en alerta la comandància general de la policia. Evidentment el municipal no tenia competència per fer-se càrrec del cas. Al cap de poques hores ja hi tenien uns agents dels mossos d'esquadra, amb un comandant entre ells, i una càmera de televisió disposada a gravar la curiosa aparició al poble de la pedra rectangular. Val a dir que la factura del tall era acurat i ben acabat, es tractava d'un paral·lelepípede perfecte que tenia senyals d'haver estat treballat a cops de martell, per donar-li la forma rectangular que veien. Pertot arreu de la peça hi havia petits sots que demostraven que la pedra havia estat modelada a cops i no fent servir cap tecnologia avançada. Tampoc les lletres eren fines en aquest sentit, encara que eren elegants i llegibles quedava clar que els habitants d'un altre món o la divinitat haurien pogut fer una peça molt més polida i perfecta, i potser en una altra mena de suport que no fos la pedra, com ara un metall preciós o un diamant de grans dimensions. Feien volar la imaginació tot el que podien. Fins que el comandant dels mossos d'esquadra els va tallar i va dir que la pedra se l'havien d'endur a un laboratori per que l'analitzés degudament. Això va decebre els habitants del poble que veien com una possible atracció de visitants se'n anava en orris. L'alcalde, molt emprenyat tornà al seu despatx i trucà de nou la comandància. Explicà que li volien furtar la seva pedra i que això no podia ser de cap de les maneres. Com que tenia alguns contactes a l'estat major, va aconseguir la contraordre. En sortir de l'ajuntament va reunir-se de nou amb el comandant, que va quedar molt sorprès que li haguessin ordenat de no moure per cap concepte la pedra del lloc on era tan de pressa. L'alcalde somrigué i li donà uns copets a l'espatlla, l'home no coneixia les influències que arribava a tenir.
Però el desenllaç estava proper a produir-se. Un forà en qui ningú no havia reposat l'esguard encara prengué la paraula. Es tractava d'una escriptura reconeixedora com a ibèric tardà, probablement laietà, i la peça pertanyia al museu metropolità de Barcelona. "I com ho sap, vostè?" Pregunt
aren a l'uníson el comandant dels mossos i l'alcalde. "Doncs veurà, perquè soc curador del fons museístic, en particular de les peces monumentals i gravats funeraris. Aquest en particular l'havíem de traslladar per a una exposició itinerant cap a Lió, a l'est de França, però va resultar que l'avió militar en que viatjava va ser utilitzat també per una unitat de paracaigudistes, que va obrir la porta posterior de l'aparell. La resta ja se la poden imaginar, en una sotragada molt violenta de l'avió, la capsa que duia aquesta llosa de benvinguda probablement, es va esquerdar per un dels cantons i el seu contingut va lliscar fins a l'exterior. Que els hi sembla? Realment resulta miraculós que caigués dempeus i que no s'esquerdés ni acabés malmesa. Els he d'agrair que l'hagin conservada tal com l'han trobat aquest matí. Jo he vingut tan aviat com he pogut amb les coordenades que m'ha subministrat el pilot. Aquí tenen la factura. En unes hores vindrà un camió del museu a endur-se aquesta valuosíssima peça."