El Mirall

Mires al teu voltant. Res. Res que t'ajudi a saber qui ets o on vas. Res que t'ajudi a entendre-ho; a acceptar-ho.
I al fons de la sala hi ha un mirall. El mirall et crida i tu l'escoltes. Què et diu?
Veritats que no estàs preparada per escoltar. Coses que no vols creure però que com més aviat assimilis, menys mal et faran.
Tens por del mirall. L'espill parla clar... perquè tu l'escoltes, no t'hi mires. No t'hi mires perquè t'atemoreix el teu reflex, perquè tens por del que hi puguis veure. Però et creus tot el que et diu, sense parar-te a pensar si té raó o no. Perquè per molt que donis la culpa a l'espill, qui t'està parlar ets tu. Tu des de l'altra banda. Des del món on la realitat empal·lideix i es tergiversa. Aquell món a l'inrevés on tothom t'estimo i on tu ets feliç. Aquell món que no coneixeràs mai perquè està fora del teu abast.
El mirall et crida i tu l'escoltes. Les seves crítiques àcides et roseguen per dins i acaben formant part dels teus pensaments. Desitges impossibles i ell t'ho fa saber. En el món real no està permès somiar. Només uns pocs afortunats poden fer-ho, perquè són capaços de complir els seus somnis, però tu no ets d'aquestes persones. Ells vénen del món del mirall; aquell món vedat per a tu. Aquell món que t'has de conformar a imaginar i a anhelar.
El mirall em crida i jo me l'escolto... però qui m'escolta a mi?