El meu últim somni

Avui segur que serà un dia molt especial... Incís, no ho serà. En aquest dia fantàstic de sol... Comença a ploure! Mentre vaig amb el paraigües cap a l'institut a fer classe penso que he de pensar positivament, encara que m'hagin fet fora de la meva feina, però si el destí no em predeterminava estar en aquell lloc, doncs no hi havia d'estar. És el que m'ha tocat. Ara enviaré sol·licituds a altres instituts de l'entorn i... Tinc, Tinc! Sona una notificació. Serà alguna solicitud o això això espero. Visca! M'han acceptat a la primera opció! Quina bona sort tinc, o això crec. La direcció em porta a una escola abandonada a tretze quilòmetres caminant. A mesura que m'acosto a l’escola abandonada cada vegada sento un soroll de ferros més intens. Veig al final del camí a una figura humanoide que té unes cadenes de ferro i un matxet a l'altre ma. Encara que tingui aquestes dues coses pesades, corre molt ràpid cap a mi. Em quedo de pedra i en aquell moment entenc tot. Tota aquella intenció de ser professora és a allò que m'hagués agradat arribar, però cada vegada em dissipo més de la vida i ja no puc somiar més.