El meu tarannà: declaració de principis

Durant els set anys que duc escrivint al Setmanari Sóller, puc dir i afirmar ( es pot mirar les hemeroteques) que mai he emprat l’insult, desafortunat i gratuït. Si he estat crític amb situacions que consider injustes, però no he desqualificat mai a una persona. He emprat la ironia i el sarcasme, perquè consider que el sentit de l’humor, és molt important per a navegar per la vida.

He rebut molt poques respostes per al•lusions als meus articles.

Record una que va esser amb un divertit combat de gloses, per un article sobre el Papa Benet XVI i la Cúria Eclesiàstica, i les seves contradiccions envers al missatge de Jesús que deien representar i lo lluny que estaven dels pobres.

Vaig acabar el combat, quan en una de les gloses va caure en un insult personal cap a mi. Puc admetre qualsevol crítica, menys l’insult directe, ja que consider que qui el fa es desqualifica immediatament i si no disposa més argumentació, per part meva ja no hi ha res més a compartir.

Quan jo empri un silenci, és prou conscient i meditat. Crec amb el diàleg constructiu i no en polèmiques, on el contrari no és capaç d’argumentar, si no afirmar la seva raó o veritat absoluta que es pensa que li ha estat atorgada per alguna divinitat que jo desconeix.

Ni apologia, ni proselitisme. Però vos puc assegurar que mai he tirat la pedra i amagat la mà.

He lluitat en contra de tots els dogmatismes, amb el suport de la raó i de l’enteniment i no he admès mai el fet que una jerarquia, provingui d’on provingui, pel fet de tenir una “autoritat” acceptada o arbitraria, m’obligués a canviar el que pensava o el que sentia. Gandhi deia: “Si una llei és injusta, el correcte és desobeir”.

Qui em coneixen, saben quin és el meu tarannà i no tinc cap necessitat d’explicar-lo quan d’alguna manera s’ha arremès en contra del que he escrit o dit, ja que és una costant que he anat mostrant a lo llarg de la meva vida i no és flor d’un estiu. A més m’alegra saber que moltes persones que llegeixen el que escric en aquesta secció del Setmanari: “Espai per a la reflexió”, de diverses edats i estatuts socials, alguna volta m’han aturat pel carrer, dient-me que signarien les meves paraules una a una.

No crec ni en il•luminats, ni en persones que es creuen valedores i es pensen que estan desenvolupant una tasca messiànica, ja que ja ens alertava un gran mestre, Jesús sobre elles, quan les definia com a “llops vestits amb pell de xot ”.
He aprés l’art d’escoltar i encara a hores d’ara, intent esser un deixeble eficient, però quan em trob amb persones que intenten imposar els seus criteris dogmàtics, opt per la llunyania i el silenci, tot procurant no emetre cap tipus de judici, ja que don el mateix valor a la veritat seva com a la meva, malgrat no combreguem amb les mateixes idees.

Sóc crítics amb els càrrecs i no amb les persones. Exemple, ho he estat amb l’actual Batlle de Sóller en diverses legislatures i no m’han caigut els anells, per a condemnar el malfraig sens mida ni raó, quan li tiraren oli a la façana de casa seva.

Després de tot el que he escrit, renuncio a intentar mostrar-me com un sac de virtuts , o ésser exemplar. Sent que la vida és una cursa d’aprenentatge , que sóc molt capaç d’errar, però de cada vegada me n’adon més aviat i puc rectificar amb lleugeresa.

Em sent Sulleric i moltes persones m’han avalat com a tal, dient-me, que ojalà , hi hagués més persones com jo que estimessin el nostre poble com jo me l’estim.

He fugit sempre de protagonismes, i crec amb les preses de decisions assembleàries on tothom pot exposar el què pensa i sent, per poder arribar a una decisió amb el màxim consens.

El temps, savi, sempre posa a cadascú en el seu lloc i a més és implacable.
Aquest article és quasi una declaració de principis i no és la primera que he fet.

No accept la injustícia, ni qui voldrien callar la veu d’una altra persona, ja que he lluitat, perquè TOTHOM tingui el dret a expressar-se. I no necessit demostrar res a ningú, entrant en polèmiques estèrils i inútils.