El meu quadre

"Las mariposas amarillas y las estrellas verdinegras pueden morir". Aquesta és la frase que m'acompanyava cada matí. Al obrir els ulls estava trista. Si que havia començat a acostumar-me a l'habitació, a la seva llum, a la seva finestra gran i vella. Però aquella frase... Cada dia em venien ganes de plorar. Sempre he pensat que la pitjor cosa que pot passar-te és despertar-te trista. Cada matí veia la frase dins d'aquell quadre. Fons groc, lletres verdes. Cal·ligrafia difícil de reconèixer, taques fosques que acompanyaven una silueta mig esborrada. Un quadre antic que ni tan sols estava firmat. Una cosa horrible penjada al mig de la meva habitació.
"Per què no treus això?", em deien. Hagués sigut interessant despenjar-lo i canviar-lo per una fotografia d'aquelles en blanc i negre. Aquelles que donen un toc especial, aquelles que amb una mica de sort no et produeixen tristor al obrir els ulls. O simplement podria haver tornat a pintar l'habitació i haver tret aquella taca, en contes de tapar-la amb un quadre que ningú sabia d'on provenia.
Però no ho vaig fer. No el vaig treure mai. Havia aprés a obrir els ulls i estirar el peu dret per tocar l'altra punta del llit -allà on mai trobava ningú-, rentar-me la cara de parpelles adormides, calçar-me amb les mateixes botes de sempre, escalfar-me el cafè -aquell que mai em preparava ningú més que jo-, obrir la porta i marxar. Tot, d'una manera trista. Perquè em llevava trista. Perquè em preguntava realment si la tristesa tenia algun sentit, si era gairebé com el dolor físic, si era just que cada dia em sentís així.
I mai deixava de pensar en les papallones i les estrelles, i en aquella frase terrorífica que em recordava que tot podia desaparèixer en qualsevol moment. Que tot era fràgil. Tan fràgil com la pintura esquerdada del quadre.