El manicomi

A dins de l'hospital psiquiàtric tot eren corredisses pels passadissos i crits esverats. Un dels malalts havia embogit de cop i tots els infermers es llençaven a aturar-los. Amb grans escarafalls provava el malalt baldament de fer entendre la seva problemàtica que era del tot ignorada pels infermers que anaven per feina. Les infermeres s'ho miraven amb cara de disgust o de sorpresa segons el cas. Aquesta mena d'episodis eren habituals a dins de les dependències de l'hospital i tanmateix seguien sorprenent igual cada vegada que passaven. Els metges de guàrdia sortien del seu despatx i anaven a veure que era tot aquell esvalotament mentre una porció dels bojos xisclaven i els altres feien com si no passés absolutament res i es miraven l'escena amb total indiferència i consentiment. La veritat era que la estada en aquell lloc en que, tot i ser un recinte hospitalari, no es produïa habitualment cap mena de mort, era una estada lamentable per als interns que veien els seus drets i les seves prerrogatives humanes sensiblement rebaixades en trobar-se atrapats dins les parets de la sinistra institució. Els sàdics dels metges no feien sinó canviar les medicacions a diari per tal de trastocar encara més els cervells dels interns que feien el que podien per a mantenir la calma i l'estat de judici el més sa possible. Cosa difícil en mig de les corredisses i els escàndols que movien alguns dels companys que no sabien estar-se de fer anar de corcoll tot el personal. Aquests eren coneguts i gaudien dins del manicomi d'una mena d'estatus especial que els hi conferien els seus continus enfrontaments amb l'autoritat que representaven els metges i infermers. La veritat és que hom diria que ho feien tot amb intenció per tal de ser el centre de l'atenció i demostrar que el seu cas era especialment greu o perillós. A alguns els hi fa fal·lera aquesta mena d'etiquetatges que per altra banda no semblen res envejables de boig més sonat del manicomi i coses per l'estil. En definitiva que com a tot arreu hi havien grups ben diferenciats de gents dins de l'enreixat de les finestres de les plantes on s'estaven els malalts. Hi havia els que tocaven de peus a terra perfectament i que havien anat a raure a una de les habitacions per una borratxera fora del normal o per insultar en un acalorament en un accident de transit a un agent o per altres episodis puntuals que un cop deixats enrera contrastaven amb l'estat anímic de serenor i saber estar que demostraven. Evidentment per aquesta mena de gent estar allà tancat era un tràmit del tot inútil. Els altres s'amoïnaven per les ajudes de manera que estar allà era com una mena de quota envers la família per tal de justificar certa inactivitat. En fi que hi havia de tot fins al sonat rematat que només excepcionalment en comptadíssimes ocasions tenien enllaç amb la realitat estant la resta del temps en un estat d'obnubilació absolut en mig de les fantasies amb que pogués substituir el seu cervell enfebrossit la realitat tal com és i com els demés la percebem.
Pel que fa al personal sanitari duien una vida d'allò més frustrant havent de bregar a diari amb uns personatges exageradament excèntrics que per raons obvies guardaven a la recambra una recança sostinguda pels molts anys de patiment envers la institució del metge i els seus ajudants. La veritat era que els doctors feien veritable pena amb les seves bates gastades i les barbes i bigotis mal afaitats i uns pentinats que realment necessitaven amb urgència una revisió estètica en profunditat. I com que alguns dels interns anaven vestits amb certa elegància la veritat era que feien un contrast irrisori amb els metges doncs de veritat que aquests semblaven trets d'una pel·lícula de baix pressupost. El més xocant era que les bates dels metges al contrari que les dels infermers eren groguenques de tants d'anys de portar-les sense renovació i feien tenir molt mal aspecte a les persones dels doctors que probablement volien demostrar la seva austeritat o la antiguitat que tenien als seus puestos i que en realitat el que feien era demostrar la seva manca de dignitat i refermar el rebuig que instintivament feien surar en les persones. El seu mal humor era concordant amb la indumentària i no feien altra cosa que mirar de gairell els malalts que innocentment confiaven en aquests eixelebrats la seva curació que no arribaria a produir-se mai per les seves indicacions. Els molt marrans gaudien a pleret de les actuacions de sadisme que duien a terme amb els malalts i malaltes a les que sotmetien en ocasions a veritables tortures químiques o físiques per tal d'apaivagar teòricament els seus estats de nerviosisme. En realitat aquestes actuacions no estaven gens justificades i més aviat les feien per caprici o per mala llet directament de manera que mai no aconseguien el seu objectiu. Els sentiments alliberadors que exercien les famílies que anaven a visitar els malalts eren cabdals per a comprendre l'estat de malenconia i desesperació en que queien els malalts que esperonats per les bones vibracions dels encontres familiars i per les lloances que feien aquests familiars de les aptituds curatives de l'indret de reclusió es deixaven anar seguidament per tal de fondre's en els més foscos pensaments.
Els jardins del manicomi consistien en un seguit de caminois que anaven serpentejant en mig de les clapes de gespa i les petites ornamentacions florals que decoraven els espais. Com que la tanca que separava els jardins del carrer i de la resta del món era prou alta com per a que no es pogués escapar ningú deixaven sortir tot el ramat a determinades hores del dia acompanyats això sí d'un veritable exèrcit d'infermeres. Des del primer dia que els ingressos arribaven a les seves respectives habitacions, que eren individuals per evitar desordres majors, ja podien gaudir de la reparació espiritual d'unes hores gaudint de la marinada que refredava les temples i feia tranquil·litzar els clatells. A més a més, la visió del verd sempre ha estat un relaxant natural que cal no menystenir de cap de les maneres. Els jardins amb els puntets de colors que representaven les flors a la primavera o els capolls encara per obrir en acabar-se l'hivern eren un espai de fugida per les turmentades ments dels interns que havien d'afegir a la seva psicopatia la tortura mental i física a la que els sotmetien els autoritaris metges i infermers que actuaven sempre al seu arbitri i amb total impunitat. Fins i tot havien arribat a l'extrem de donar pallisses als interns o a lligar-los a una cadira o un llit deixant-los sense moure's dies. La veritat era que els malalts eren d'allò més mans, al contrari que el personal fix que realment no es mereixien tenir una clientela tan calmada i assenyada com tenien.
Al cap de l'hospital, es clar, poc l'interessava l'actitud dels malalts doncs per a ell tots eren dolents, gent atrinxerada darrera les seves obsessions que estaven en aquest món per a complicar-li la vida amb ell. Certament el director patia un trastorn de personalitat i una mania persecutòria sense parió entre els interns que havien de patir les decisions sense excepció equivocades que prenia i que duia al caos i al desori més absolut la institució ja de per sí batibullada. Quan parlava era difícil d'entendre'l doncs feia servir un llenguatge sobrecarregat d'expressions tècniques que comprenen els metges i que pensen que tothom ha de copsar amb un primer cop d'oïda. L'home era un veritable xarruc que feia fàstic a tots els seus companys i a la resta de la professió que el tenien per repapiejador incansable i per un ésser veritablement incompetent per a les seves funcions com ja havia demostrat amb escreix a la seva ja dilatada vida laboral. Els darrers anys els havia passat al front de la institució després d'ocupar un lloc de comandament mitgenc en que havia d'encarregar-se de l'ala de psicòtics transitoris on havia començat de metge en aprovar unes oposicions. Un es pregunta com pot ser que persona tan vulgar i mancada d'intel·ligència, tan grisa i guarnida amb els atributs de la mediocritat per tal de passar per aquesta vida sense deixar cap petjada ni empremta de cap mena enlloc podia arribar a regir els destins de tants de professionals i d'una colla de ciutadans puntualment esverats. Tothom l'odiava, amb la mateixa recança que sentien els infermers cap als metges i els malalts cap a aquests dos darrers. El saludaven amb cortesia i feien els somriures de rigor emperò tothom a l'hospital el detestava tret potser de la seva secretària que se l'estimava de debò amb un veritable amor fraternal, com de mare a fill, doncs amb la incompetència que arrossegava necessitava per força de recolzar-se en algú amb qui tingués la màxima confiança.
De totes maneres el doctor en cap de l'hospital no hi era quan es feia el repartiment de les medicines doncs no coincidia amb les hores en que restava al seu despatx. Els malalts anaven arribant-se a la vitrina on era la farmàcia de cada ala i planta i un cop allà demanaven la seva ració de patiment químic. L'infermer encarregat del repartiment provava en la mesura en que li era possible de verificar la presa del medicament encara que era fàcil per als malalts de fer algun truc per tal de no haver d'empassar-s'ho. Alguns ho feien tot i que la majoria no doncs moltes de les pastilles es desfeien a la boca pel que era difícil d'encabir-la darrera un queixal o bé per la seva infinita bona fe de màrtirs de la sanitat pública que els feia confiar que se'ls hi donava el tractament més escaient i no el més enverinat i traïdor que hom pugui imaginar. Els efectes de les substàncies psicotròpiques de curs legal que els administraven començaven a fer efecte i al cap d'una estona ja es veien les cares d'alienació i somnolència en el moment de màxima pujada en els malalts. Alguns reien en mig de l'eufòria sense mesura dels antidepressius que els feien volar cap als núvols en qüestió de minuts. Finalment anaven a raure a qualsevol sofà o devant de la televisió en un
a de les cadires de braços i allà passaven la resta del dia fins al següent àpat o la següent presa de medicaments. Els infermers no fotien ni brot com solia ser costum de tots els treballadors de l'hospital a qui no els vagava de fer altra cosa que asseure's a fer-la petar amb els interns i a explicar tafaneries amb ells. Alguns dels més afectats per la medicació tenien un aspecte deplorable amb les faccions deformades per grotesques ganyotes.
Les fantasies de dominació dels doctors entraven tot sovint en col·lisió directa el clar tocar de peus a terra dels malalts. Efectivament aquest havien de patir les al·lucinacions indeclarades dels facultatius que propers al repapiejament expressaven els seus punts de vista dislocats als interns. L'ambient general era força depressiu doncs l'arbitrarietat dels metges i la manca d'interès dels infermers donava poc marge de lluïment als confinats que passaven les hores mirant les mosques i aranyes del sostre i de les parets. De tant en tant passava pels passadissos un petit exèrcit de dones amb els fregalls i escombres monumentals que llevaven del terra d'una revolada totes les puntes de cigarrets i la pols que s'hagués pogut acumular i menaven el conjunt cap a la bossa de les escombraries de color blau que a poc a poc s'anava emplenant de la brutícia que hi havia pertot arreu. Com que alguns sortien al jardí contínuament s'emportaven amb els peus porcions de la terra i la graveta que cobria els camins i revolts de l'enjardinament exterior, de manera que les dones s'enutjaven força per la manca de civisme d'alguns que en lloc de fregar-se bé les soles a la catifa que hi havia col·locada just davant del llindar de la porta de sortida cap al jardí, entraven sense cap mena de precaució deixant-ho tot empastifat els dies en que hi havia plugim prou tènue com per a sortir per prou mullader com per a enfangar-se les soles i anar deixant petjades a cada passa. Per cert que els dies de pluja eren especialment emotius doncs a les sensacions del captiveri s'afegien les condicionades per l'aspecte rúfol del cel i l'ambient d'humitat i desfici que planava per totes bandes. Els malalts es mostraven més apagats en les seves poca-soltades, que normalment eren tan innocents que ningú que no fos un sàdic despietat no podia prendre-se-les seriosament, i es mostraven com més quiets i les passejades amunt i avall del passadís i de la sala de la televisió hom veia que eren més assossegades i que hi havia menys gent donant-les. Per si de cas algú es trobava assedegat hi havia una font quadrada de metall lluent a una cantonada de la gran sala principal on anaven a raure tots els que volien beure del rajolí d'aigua que brollava quan es premia el pedal situat a la base de l'aparell. Allà també s'encetaven converses interessants al voltant dels temes més diversos doncs la majoria dels interns eren gent culta i refinada que s'interessaven per les arts i les ciències. Ara parlaven dels grans pintors de la història com esmolaven els conceptes filosòfics més complicats. No hi havia cap tema de conversa intel·ligent que no es pogués tractar a qualsevol racó de l'espai destinat als malalts, cosa ben diferent del que passava a les bandes d'ús exclusiu del personal fix només s'escoltaven bajanades i converses insubstancials relatives a les qüestions més puerils que hom pugui imaginar, això es clar quan no es maquinaven obscures conxorxes per tal d'amargar el més aviat i colpidorament possible la vida d'algun dels malalts.
En efecte, quan els malintencionats infermers decidien que havien de fer recaure la seva mala llet a sobre d'algun dels malalts primer es posaven d'acord en algun lloc apartat on no poguessin ser sorpresos per la víctima i seguidament el cercaven per totes les plantes fins a trobar-lo. Aleshores molt perversament es situaven a la vora i començaven a fer comentaris sorneguers al respecte del malalt fins que aquest perdia una mica els nervis i els deia alguna cosa. Era llavors quan saltaven tots com a llops a sobre de la víctima i el reduïen a cops i empentes fins que entre tres o quatre abusant de la seva força i posició l'aconseguien d'immobilitzar a terra. Seguidament el duien a una de les habitacions encoixinades o el lligaven directament a la primera cadira o porta que trobaven. Allà el deixaven el pobre desgraciat fins que es cansava de cridar i perdia la consciència pel dolor de la postura o fins que passats els dies els començaven a mancar les cordes de lligar i havien de deslligar a un per tal de repetir l'operació en un altra. Realment es comportaven els infermers com uns veritables covards assedegats del dolor aliè que semblava que era l'única cosa per la que seguien endavant a les seves miserables vides. Hi havia alguns entre els infermers que eren especialment violents i que d'entrada ja se'ls hi veien els instints assassins a la mirada i a la manera de caminar i gesticular. La tensió es notava als membres encartronats i a les passes indecises i amb la bava que se'ls formava als llavis amb la ràbia de les baralles amb els interns i que s'havien d'eixugar tot seguit en quant l'havien deixat al dissortat de torn ben lligat en qualque lloc. Aquesta mesura que els més brètols dels pobles de l'interior apliquen als gossos només l'aplicaven aquí generalment a les persones i servia de colpiment i desfici interior per a la resta de clients de la institució que havien de patir les conseqüències, que eren els crits i plors angoixats i els cops de cap contra la paret o el respatller de la cadira.
Tanmateix tot això importava poc als doctors, que substituïen els habituals instints carnissers dels metges de tota mena cap a comportaments de depredació psicològica i moral, de manera que les desfetes corporals que són normals en totes les branques de la medicina eren substituïdes al centre de salut mental per desequilibrament emocional i per cruentes ofensives contra l'amor propi dels interns i contra la seva auto-estima que de totes maneres sobrevivia per la claredat d'idees d'aquests i per que la conducta negativa mai no corromp l'equilibri i les capacitats innates.
Fugint dels malvats doctors la majoria dels malalts més eixerits s'amagaven a les diferents parts dels jardins on rarament no sortia ningú que no fossin els mateixos malalts. Allà tot era diferent doncs l'olor de la natura que es podia ensumar a tots els racons i les flors que cobrien els arbres de diferents mides i factures i la verdor de la gespa contrastada amb la claror de les pedres dels senderons i els trams d'escales feien de tot plegat un espai bucòlic on l'amor i els sentiments de tendresa es podien desfermar sense perill d'ésser aixafat per la desconsideració i falta de prejudicis morals del personal fix de l'hospital sanitari mental. Era agradable per als interns d'agafar manyagament les flors que penjaven dels arbres que semblaven convidar a les experiències metafísiques més esclaridores. Tot traspuava en aquell jardí serenor i calma infinites que servien per a posar a lloc les ànimes dels que per allà passejaven. Fins i tot els metges en tenien una mica de recança que no gosaven confessar mai de la vida però que hi era hi tothom ho sabia. No els agradava la llibertat que representava aquell espai natural i per això sentien aquest renec interior en contra del que consideraven la seva contraposició, doncs eren plenament conscients que la seva funció era la de carcellers d'una pobra gent que no tenia cap culpa d'haver anat a parar allà i que a la seva vida feien tots els possibles per passar-s'ho de la millor manera possible com tothom. Si de quelcom havien pecat la majoria era d'innocents.
Emperò als metges només els hi motivaven les sessions de tortures amb electricitat i les sinistres habitacions encoixinades on es desfeien les il·lusions de qualsevol en unes hores de suplici. No hi ha cap mena de dubte que aquesta era la darrera intenció de tota la institució de la salut mental que s'obsessionava en fer la vida el més impossible possible a tothom que planteges el més petit antagonisme i aquí venien a raure tota mena de persones, artistes, músics, aturats, enginyers. Els únics que es lliuraven de la sospita eren els mateixos doctors en psiquiatria que es clar no es jutjaven a si mateixos fent conspirar un ambient d'impunitat que els lliurava de totes les culpabilitats i comptes que se'ls pogués demanar. En realitat els més sonats de tots eren el col·lectiu de terapeutes que donava continuades mostres de alienació i ofuscacions evidents que es feien paleses tant per a les famílies com per als mateixos malalts que suportaven la tortura quotidiana amb paciència i consideració envers els altres per pura humanitat, de la que mancaven complertament els doctors que en la seva afamada cerca de psicopaties i síndromes de diversa mena deixaven de costat els més elementals principis de la humanitat i el respecte de les persones.