El mag despistat

Hi havia una vegada un mag molt i molt despistat. Era tan despistat que un dia, mentre anava pel carrer, va perdre les paraules màgiques. Quan va mirar dins de la cartera i no les va trobar, es va posar molt nerviós i va marxar corrent a casa seva. Un cop allà, es va posar a buscar ràpidament les paraules de recanvi que guardava en un lloc segur perquè, si no, no podria continuar fent el seu espectacle.

Però… ja no recordava on les havia desat! Va buscar a la gàbia dels coloms, al calaix on guardava els mocadors de colors, a les butxaques de la seva jaqueta preferida. Fins i tot va buscar a la caixa forta, darrere de les teranyines. Res de res. Quin desastre. Les havia guardat tan i tan bé que ara no les trobava. Va regirar els armaris, els calaixos, fins i tot va mirar dins dels mitjons i sota el matalàs. Fins que va pensar en el barret de copa. És clar! Les va amagar allà, ara se'n recordava! Va donar-li la volta, tot esperant que les paraules caiguessin sobre la taula, però no va aparèixer ni una sola lletra. En el seu lloc, va treure el cap el conillet blanc que vivia dins del barret.

"On són les paraules màgiques que vaig guardar aquí dins, conillet?" - li va demanar el mag.

"Me les he menjat!" - li va respondre el conill. "Un dia et vas descuidar de donar-me de menjar i, cansat d'esperar la pastanaga, me les vaig cruspir totes… Ets un mag molt despistat!"

"I ara què faré?" - es va lamentar el mag. "Ara sí que ens morirem de gana tots plegats! Ja no puc continuar amb l'espectacle! Quin daltabaix!"

El mag se'n va anar, tot amoïnat, a pensar com podia solucionar el problema. El conillet blanc es va tornar a ficar dins del barret de copa, trist. Per culpa seva, el mag s'havia quedat sense espectacle perquè, sense les paraules, ja no podia fer màgia i tots es quedarien sense feina, fins i tot ell. Ai, ja s'ho veia venir: les flors de paper es descoloririen, els ratolins farien forats als mocadors de seda, i els coloms el mirarien malament i li pessigarien els bigotis amb el bec! Però, de cop i volta, es va fixar que, en un racó del fons del barret, hi havia una petita engruna. Era un bocinet de paraula màgica! El conillet, que era molt llest, va tenir una idea: plantaria el trosset de paraula màgica i el cuidaria molt bé perquè hi creixés una planta. Quan la planta es fes gran, faria flors i, d'aquestes flors, en sortirien unes paraules màgiques iguals que les que ell s'havia menjat! Estava segur que el seu pla funcionaria!

Dit i fet: va regirar les golfes i va trobar un test ben bonic, hi va posar una mica de terra i adob, i hi va plantar l'engruna de paraula màgica. La va regar i li va prometre que la cuidaria molt bé i que no deixaria que mai li passés res de dolent.

El conillet blanc treia cada dia el test a fora perquè li donés el sol, li cantava cançons i li llegia contes amb veu dolça, i la regava quan veia que la terra tenia set. Al cap de poc temps, va sortir una petita planta que es va anar fent més i més gran gràcies als esforços del conillet. Fins que, un dia, les flors es van marcir i de seguida van aparèixer unes paraules brillants, com fetes de purpurina. Eren les paraules màgiques! El conill va anar ràpidament a avisar el mag. Es va posar tan content perquè ara podien tornar a fer l'espectacle que va abraçar el conillet blanc, i van ballar i cantar plegats fins que es van quedar sense veu i els va començar a rodar el cap de fer tantes voltes.

L'espectacle del mag és tot un èxit i, com continua sent molt i molt despistat, ara el conillet blanc s'encarrega de cuidar la planta de les paraules màgiques per si un altre dia el mag se les descuida pel carrer.

I el mag li dóna totes les pastanagues que vol, perquè no passi gens de gana.

Fi