El llenguatge

El fet literari esdevenia escàs. La sequera era sovint evident. Els fets de tota mena se succeïen amb lligams entre ells més o menys estrets. No podia establir una causalitat definitiva, però. En J. Elis Elis pensava en els fets amb més o menys profunditat, i en les seves implicacions directes o indirectes. En la seva inexistència potser. Perquè els fets demostrables eren ben pocs.

Alguns afirmaven que coneixien la manera de descriure el món en totes les seves parts amb un llenguatge universal. Naturalment la reunió de tots els símbols coneguts, amb totes les seves variants, i de tot el material creat per l'home podia representar totes les idees expressades i totes les seves possibles representacions. El problema era que entre els diferents llenguatges hi havia contradiccions inacceptables.

Així doncs els fets, que potser havien de ser demostrats en un llenguatge, tenien més força que les seves descripcions, però l'afany simplificador portava a donar importància a les descripcions per sobre de la complexitat dels fets. Un esperit reduccionista dominava el món. Així doncs per en J. Elis Elis la realitat contenia un llenguatge que no es podia representar per la reunió de tots els llenguatges coneguts de l'home.

L'enfonsament de la cultura era un drama veritable. Al final els atacs que rebia acabaven per enderrocar-la, desfer-la i mutilar-la. Res no romania inalterable en el terreny del pensament. En J. Elis Elis s'aferrava a les seves conviccions més íntimes per tal de poder superar el moment insuperable, allò intractable, la negació absoluta del saber, de la cultura i del progrès.

Per altra banda, i més enllà d'interrupcions inoportunes. Hi havia la realitat amb tota la seva extensió. Alguns pensaven en el llenguatge com en una entitat amb dret propi d'existència, malgrat les seves deficiències evidents i la seva natural ambigüitat, i el fet que pocs els sabessin fer anar correctament, i que inevitablement hi hagués d'haver sobreentesos que feien que la descripció mai fos deslligada de l'experiència, que el coneixement previ havia de servir necessàriament a la interpretació, i que el llenguatge en si no tenia significat fora d'aquesta experiència.

En J. Elis Elis no era gaire amic de categoritzar en excés. Les categories formaven part del llenguatge, tenien fronteres mal definides, elements heterogenis, no pertanyents de pel dret a cap d'elles, navegants enmig d'aigües separades per una frontera més teòrica que pràctica. La teoria era com una llar aleshores, amb parets de llenguatge, més acollidora que la intempèrie però també més quadrada i més limitada.

Perquè no hi ha idea sense exclusió. No hi ha expressió que no margini d'altres expressions, que no sigui una materialització de quelcom, en un sentit fragmentador i parcel·lador. Res no podia ser expressat, en parer d'en J. Elis Elis sense fragmentar la realitat. Els degradats no corresponien a les estructures mentals, a les que apareixien clarament delimitats els extrems, que componien les paraules del llenguatge, però no les seves fronteres. El llenguatge era aleshores un viatge entre països amb fronteres mal definides, i punts d'aterratge erràtics.

Divagar era l'activitat de més interès per en J. Elis Elis. Al capdavall no calia donar-li importància al pensament, en tant que només tenia una utilitat pràctica, desconeguda i indiscernible. I que si de cas podia ser un element lúdic, de distracció, de plaer per realització, una tasca més o menys mecànica i agradable. De cap de les maneres no se li podia treure un valor en si mateix, transcendent, per sobre de la possible admiració de les generacions futures. La vida mateixa li semblava a en J. Elis Elis mancada de sentit, de significat darrer, d'objectiu o projecte, d'un camí clar i ben definit. Més aviat es tractava d'una tarda a la platja, a on hom s'ajeu al flotador i es deixar endur per les onades. En J. Elis Elis no era pessimista però. Viure sense tenir un sentit per a la vida era més realista, més que no pas tenir unes fites ben marcades i ben inassolibles.

La frustració del llenguatge era evident. Per en J. Elis Elis era impossible expressar-se de la manera en que ell hagués volgut. No podia transmetre el que tenia a l'interior ni amb paraules ni amb cap mena de símbol. La interacció amb l'exterior de la seva ment era prou limitada. Quan deia quelcom no era exactament el que estava pensant, ni reflectia exactament el que sentia en aquell moment. Així doncs el llenguatge no eren les aigües del riu, eren la llera sobre la que s'havien de moure les idees, que sí eren les aigües. Així doncs unes idees juganeres i dansaires havien d'adaptar-se a un llenguatge predefinit i sovint inflexible.

Trobar les paraules dansaires que acompanyessin les idees enjogassades era una tasca farcida de complicacions. En J. Elis Elis arribava sempre a la divagació. Era el que més s'assemblava a la reunió de totes les idees enunciables o enunciades. Així doncs divagar era adaptar d'alguna manera el llenguatge a la qualitat de les idees, que tret de casos mòrbids en general no tenen cap cohesió ni cap integritat relativa, les unes amb les altres, fins al punt que poden conviure en el mateix cap les més manifestes contradiccions sense pertorbar en absolut la persona o crear-li mala consciència.

El llenguatge per tant no podia desfer-se del fet no conscient, de la subjacència de manifestes contradiccions que acabaven per manifestar-se en forma oral o escrita. Només un filtre implacable i improbable, i poc pràctic, podia fer del discurs un tot coherent. I només un llenguatge limitat podia mantenir una estructura sense contradiccions. El fet de poder afegir, en fer servir el llenguatge, feia que la continuació de la contradicció fos la coherència i a l'inrevés.

El llenguatge com a motor de la vida, com a motor de les idees, la seva incompetència per fer arribar a veritats, i el fet d'estar sempre en un estat d'indefinició i de poca completesa, feien precisament que el cap es bellugués per tal de trobar respostes, camins i vies per tal de fer mitjanament compatible el rebost de la ment amb el que la mateixa ment entenia com a coherència. Un món comprensible seria inhabitable, no tindria cap sentit ser-hi, de la mateixa manera que un llenguatge estàtic, final i sense ambigüitats ni sobreentesos no serveix per a res més enllà de la limitació de les seves conclusions intrínseques.

Així doncs en J. Elis Elis comprenia el llenguatge com un objecte en moviment, compartint el moviment de la realitat, el que feia que sempre hi hagués alguna cosa per resoldre, algun problema per solucionar o algun parell de coses per ajuntar satisfactòriament. La realitat era moviment, i el moviment provenia de la possibilitat de la negació, principi fonamental de qualsevol sistema alhora sotmès a la incoherència i alhora dinàmic i sempre bellugant-se.

El llenguatge, en el seu afany abastador, incorporava la possibilitat de la contradicció, d'un cert absurd, del moviment per tant, perquè són les parts contràries les que produeixen moviment. I la realitat era una part contrària del llenguatge. La realitat no podia ser descrita, ni copsada ni compresa en la seva integritat. Per en J. Elis Elis calia acceptar el fet exterior, i conformar-se amb les idees pròpies en l'esperança que les pròpies contradiccions no es fessin massa evidents.

Així doncs per en J. Elis Elis el llenguatge era en certa manera alliberador. Era la llum del cervell, l'instrument que permetia manipular directament la ment, el cap, per tal de canviar les coses de lloc. L'operació es feia per contacte, per reconducció, per entrenament potser. Les paraules escrites eren el darrer graó de la retroalimentació del cervell, en un procés de perfeccionament i integració amb la realitat donada, que no es podia finalitzar mai, i en el que la mort sempre era prematura.

Al capdavall la realitat era incomprensible per a en J. Elis Elis. No hi havia cap via per poder-la incorporar al cervell, ni era finita ni tenia regles integrals. La predicció d'un fenomen no podia ser exacta, i precisament el detall de la seva incertesa era molt més intractable per volum que la llei general que proporcionava la seva aproximació. Així doncs sempre hi hauria infinitat d'errors en tractar la realitat, i en tractar el llenguatge igualment.

Perquè el llenguatge no podia sinó provenir de la realitat, i per tant estava sotmès a la seva inabastabilitat complexa i a la impossibilitat de tenir-ne una idea completa. Per en J. Elis Elis el llenguatge no depenia exactament del seu domini, d'un retòrica més o menys elaborada, inclús d'una demostració de coneixement i enteniment en les diferents formes d'expressió, d'idees formals més o menys originals. El llenguatge era l'instrument de comunicació entre cervells, la llum per aprofundir en el propi i la que podia guiar en la interpretació de la dels altres.