El lirisme

El poeta sortia al carrer emvriagat pels seus ardors lírics. Heus ací una prova:

Les pertinences oblidades / que recularen el sentit / advers de la penombra / enques cantava'l revenir / oblic de la tempesta / tu sola i jo / ajuntats per l'amor / quet professo, ignora'm / si vols ignora'm.

Però de seguida l'alè se li esgotà, es trobava en mig d'una crisi creativa. No sabia que fer, cap a on mirar, les persones eren estranyes, no tenia referents, li en calien. Mirà el cel, aquell era un referent inexcusable. El seu lirisme retornà instantàniament. Heus ací una prova:

La tempesta quem recull / ets tu i la tevombra / quem desfà lliurement / com les fulles seques / com el crepitar del glaç / com les hores perdudes / en tardes impossibles / enque veig la teva fesomia / trencar-me'l cor / tu ets tu i la mevenyorança / et desplau perquè's ferma.

La crisi creativa una altre cop. Tot semblava indicar quel poeta funcionava a rampells, que era el seu esperit el que anava molt endavant de les necessitats del seu cos. No considerava que hagués de menjar en dies, podia passar nits senceres sense aclucar l'ull, tot era permès en nom de la poesia. Calia un esperit molt fort per aguantar-se. El lirisme l'havia abandonat. L'havia de retrobar. El cel ja no era un recurs. Potser l'aigua de la font, amb el seu cantusseig envidriat, allà hi era la solució, el lirisme retornava. Heus ací la prova:

Tu i la teva imatge / retornant per sempre a mi / quet recullo com els brins d'herba / que faig de tu monument / efígie i piràmide / que tu ets molt gran / i que de tu escapo / perquè em fas mal / i el meu dolor no escampe / quantes hores perdudes en el teu record / hores útils, mes punyents / que no daria per reflectir-me / en els teus ulls plorosos.

El lirisme fugisser, un altre cop perdut, sense manera de continuar la versificació. Potser era el moment per la calma, per deixar de deixar-se emportar pels esclats creatius. El poeta conscient de la seva misèria, de la ignorància del mont acadèmic, de les coses que havia deixat enrera, les contingències que l'allunyaven del seu destí líric, quel podia fer gran, quel feia gran. Heus ací una prova:

Tu reülles el passat / per tal de veure el futur / les teves baules perdudes / els teus instints soterrats / fan de mi un fantasma / que pretén fugir / de l'indefugible, de coses santes / de creences nobles / de conviccions perpètues. Tu pots amb mi / ets més gran que jo / tu ets el tot particular / ets l'essència del meu dolor. Amb tu em recupero / de la llarga malaltia.

El carrer estava poblat de persones, amb els seus quefers a punts. El quiosquer, la neteja-escales, el puja-pianos, la salta-bassals, el dia plujós donava peu a totes aquestes activitats. El lirisme s'havia amagat. Parlem del lirisme. En el cas del poeta era un aparell intermitent, que donava i negava la seva llum a l'albir d'una força desconeguda. El lirisme era una plenitud, era un moment d'expansió, el que calia conrear, per tal de trobar l'essència de l'endinsament en els mons desconeguts de la composició de mots, tan esquerpa de vegades. El lirisme era el que cercava el poeta, el seu company, o companya de travessa, el que l'havia de guiar fins el recer del port desitjat. Però el lirisme no volia sempre estar present, s'esgotava, era l'esclat d'uns pocs segons, un cop al dia, o dos, no pas més. Un esclat que calia controlar i educar, per treure'n el màxim profit, alhora que descurar i malcriar, perquè fos efectiu. Ningú no pot crear en l'ordre, perquè l'ordre destrueix només, el que d'altres han desordenat, figures enormes, que superen en mida els planetes i els estels.

Se'l veia capcot al poeta, perquè havia perdut la seva connexió amb el lirisme. Provava encara de fer alguna composició, però poc reeixida. Heus ací una prova:

El tedi de la tarda / em recull / l'amargor del despertar / m'encega / perquè no tinc esperit / ni ànima / ni res que em faci connotar / les alegries de la vida / les penúries de l'existència / la magnificència de posseir / coses immaterials / propietàries d'altres coses / com ara l'usdefruit de la permanència / a la que m'aferro / per no tenir altres opcions viables / només la parsimònia pot / vèncer el neguit / que sento tot sovint / quan caminant per carrers / inhòspits trobo / un guanyador que exulta. El seu triomf és un insult / de les sensibilitats / que romanen en la convicció / la realitat escàpola / és el referent / i el somni esvanit / és el futur, que no adobarem / amb pretensions o amb projectes / l'únic projecte és el desordre / l'únic ordre és la disbauxa / altrament tu saps / que pots confiar / en les forces ocultes / quet conduiran dretureres / a la descomposició del teu ésser.

En efecte, aquestes composicions tedioses no eren del gust del poeta. El lirisme havia desaparegut. Potser calia passar per aquest estadi, recórrer aquest camí ingrat, per tal de reconciliar-se amb el lirisme veritable, el que era impulsat des de dins, el que no correspon a la raó, el que flueix amb naturalitat. Un camí llarg i pesat. Ometrem altres composicions del poeta d'aquest tarannà fetes entremig de la recuperació del lirisme, que tornà al cap d'unes hores. En efecte, el lirisme es trobava amagat dins la ment del poeta, esperant el moment propici, i aquest arribà en observar una criatura ploranera i rebeca, que colpejava amb la punta del peu la cama de la seva mare, l'espurna desitjada arribava. Heus ací una prova:

Sense tu sóc el nen / que plora la pèrdua / d'una joguina inert / que no serveix per a res / i que s'aclapara / per la utilitat del futur / tu ets el que jo sóc / tu composes les meves parts / tu fas de mi un element alat / una fúria natural / un principi fonamental / tu ets la part que em separara de la perfecció / tu ets l'escuma que sura damunt de les onades / i que amb la seva aparença dispersa / concentra les belleses del mar / tu ets el que respon al meu nom / quan jo et parlo em sento / amb les paraules més sàvies possibles / amb la teva presència / no hi ha absència.

Reconeguem però quel lirisme del poeta anava en decliu. A mesura que s'espremia el cap per trobar noves versificacions deixava de banda elements importants de la seva inspiració, i per això declinava. Però no per sempre, perquè sabia que l'endemà es llevaria encara més boig, i això el calmava. El matí ja passava, era l'hora de dinar. Es ficà en un bar llardós, els sostres grocs, el cambrer pelut, el colesterol s'ensumava a l'ambient. Però havia de dinar, i sabia que una digestió pesant era un bon estímul per al lirisme, quel cridava, com el falconer la seva au. Havia de procurar-se esforços, per tal d'alliberar-se. Amb placidesa no hi havia lirisme. Heus ací una prova:

L'endemà de no tenir-te / l'infinit se'm planta / al davant i em diu / tu no ets digne / digne de què? / de la solitud feixuga / viuràs per sempre / el la seva companyia.

I una altra prova:

Gaudint de tu m'assereno / com qui mira enllà del mar / com qui esguarda la vall frondosa / des de l'atalaia al damunt del cim / el que sent que l'infinit / es pot abraçar amb perspectiva / el que comprèn / que sense tu no hi ha pau / que no és possible aplegar / la pau i l'absència.

Una tercera prova, ja definitiva:

Milers de persones / empentant-se per obtenir / per gaudir / per resumir / per fugir de les seves pors / pors comprensibles / ofegades en l'incomprensible / intel·ligències dotades / arrossegant-se per engrunes / d'un pa menjat per un altre / tu només ets la quem pot guarir / del mal quem crema / quem menja sense escrúpol / que m'ensorra / que fa de mi una desfeta / d'un exèrcit perdedor / d'una nació esclafada.

En fi, quel lirisme anava i tornava. Això era un fet indiscutible pel poeta, que es demanava com s'ho feia la resta de la gent per suportar-se sense veure's arrossegat contínuament per la necessitat d'expressar-se. Perquè l'expressió era l'acció sublim de la seva voluntat, i no hi cabien altres remeis per a la seva malaltia, que era la febre creativa, que era l'escalfor a les temples i al front, la imminència d'un torrent de paraules que havia de tenir algun sentit, per bé que això no estava gens clar. El lirisme era el seu company, el que l'abatia sense compassió, quan després d'abandonar-lo el deixava sol amb els seus dubtes. Amb el lirisme no hesitava. Tot era claredat, tot eren triomfs, era l'esclat de la superioritat, l'ambició realitzada, totes les ambicions satisfetes, totes les importants. La clarividència. Per això desitjava el lirisme, el cercava, i el rondava, perquè no se li escapés quan el tingués a l'abast. No podia descansar un segon. Podria ser temps perdut, perquè de res serveix aprofitar hores i hores, si és perd un segon transcendent. Heus ací una prova:

Ditirambes i escarafalls / lluitant pel poder / de retenir la paraula / vosaltres ignoreu / el sentit de la moderació / jo també ho ignoro / car sens tu / no hi ha equilibri / lluny de tu no hi ha serenor / només tu ets el bàlsam / que cura les ferides / ferides fondes i lletges / quem fan els altres / tu ets meva / com la pluja quem xopa / meva i de tothom / meva i de qualsevol claveguera.

Certament el lirisme podia jugar males passades al poeta, que en ocasions es posava en ridícul, declamant als passejants les seves creacions, que apuntava en un paper amb lletra il·legible. Tan excitat estava que no podia anotar les paraules amb claredat, després no sabia reconstruir el que havia composat. Ho atribuïa al seu estat anímic, al fet que posseït per una força en el moment de la composició, havia escrit en un llenguatge especial, només comprés per aquesta força, i manant d'ella, de manera que el seu simple ser normal sense cap inspiració no podia desxifrar-ne el sentit. Guardava els papers per recuperar-los en altres moments en que si que els sabia llegir, per bé que no l'interessava fer-ho perquè tenia nous esclats de lirisme que anotar. La seva col·lecció de papers amb poesies il·legibles era notable,
i estava emmagatzemada íntegrament en un calaix de grans dimensions, a on cabia una garrafa de deu o vint litres d'aigua.

Així estaven les coses. Pel que fa al narrador d'aquests episodis, em presentaré. Em dic ... i narro les peripècies d'un poeta sonat amb brots delirants, que aprofita per fer unes composicions igualment delirants. Però aquí el que importa no sóc jo, sinó el poeta, per bé que val a dir que tanmateix seria bo dedicar-me uns instants, per oblidar-me de la tasca d'haver de seguir les evolucions d'aquest eixelebrat. Però no és el meu comés, i contràriament al poeta, jo sé què he de fer i quines coses són importants.

I no vull dir quel poeta no sàpiga el que li convé o que vagi esgarriat i sense rumb. Ell ho sap perfectament, però d'una manera que no es pot comprendre pels altres, i que no té parió en res conegut, d'una manera que només ell comprèn, i que per tant és del tot inútil. Una manera que no pot conduir sinó al desgavell de la persona. Em planyo del poeta pel seu destí tràgic. En efecte, a còpia de deixar-se envair pel lirisme, aquest el va posseir, fent-lo una persona inestable i declamadora, que sempre tenia a la boca un vers o una frase paradoxal. El seu estat era insostenible. Heus ací un exemple:

La magnitud del que penso / en relació al que pretenc / no pot reviure's en moments / que superin la irrealitat / només empès pel succés / puc reviure en la tevànima / i gaudir del bé / que reprenc amb lucidesa / que a tut sembla / manifesta incoherència.