El Jou

potser tampoc caldria... però ho vull fer. No pateixo en mi maltractaments, el meu poema pretén ser una reflexió sobre la convivència, l'estirar i afluixar la corda. També en aixó m'ha fet pensar el teu poema. Jo sí entenc que parles en ell de la subjocació del poble català. I potser no és aixó també un estira i arronça? Al final hem de pensar i fer-nos forts amb la nostre llengua per tal de que no quedi oblidada.
Petons.

;) haurem de substituir la imatge del ruc català per la d'un bou??? Però llavors ens confondrem amb l'animal castellà!

Però, fet i fet, tot poble és utilitzat i espremut per treure tot el suc a un poble moribund sense ideals.

Semble que parlis del poble català, i hem pregunt-ho qui ens ha posat jou i qui fa anar el fuet.
Val fes-ne mes.
Gracies

Amb les teves paraules m'ha fet veure, amb tot luxe de detalls ,la fotografia que has esmentat.

Tots portem un jou, en un moment o altre de la nostra vida, anem " tirant del carro", avegades amb més enbrensida i d'altres arrosegant els peus.

Moltes gràcies per tot. Un petunet. Pilar.

P.D. El corrector no em fonsiona, (si que vaig bé, oi !).

El teu poema arriba amb força i molta empenta.
Potser té l'impuls del bous fornits i la intel.ligència del qui sap el que amb paciència i constància realment espera...

Benvingut a RC i fins la propera!

Josep,

Poema agosarat... i una biografia prometedora per a la nostra Terra.

Aquí la teva grana darà fruit.

Salutacions.

a RC, Josep Vendrell.
T'has estrenat amb un poema àgil i intel·ligent.
T'aniré seguint.

en el clau... d'una forma poètica... amb un regust a catalunya profunda, de camps de llaurar i farigola humil però olorosa...
amb mà destra... i subtil... has aconsellat a les veus adolescents, neguitoses, improvisades que cridar per cridar... no fa més que avisar a l'enemic, descobrir els seus plans i així els serà més fàcil reduir-los fàcilment...
qui oneja banderes tant visibles poc triomfarà... és la certesa, la fe, les passes lentes , sigiloses, ben mesurades les que aconsegueixen caminar cap a la llibertat... ja no és hora de llançar a la cadira elèctrica a la fusellada herois i màrtirs per admirar i cantar... és hora de caminar junts, en massa, silenciosament però amb convicció... els BOUS tenen molta paciència... esperen i amb somriure irònic veuen a l'horitzó l'arribada d'un tractor que els alliberarà de la seva eterna feina esclava...
felicitats pel teu relat magistral...
una abraçada!