Cercador
El Joc
Un relat de: MinadH- Compartir:
Encara sento el cabell moll, com regalimen les gotes de suor pel meu front, la roba enganxada a la meva pell, i aquella humitat que no cessa mai, ni de dia ni de nit, ni amb la dutxa amb aigua ben freda, ni amb el ventall a tota la velocitat que permet el meu cansat braç, de tanta xafogor que fa...
Hem sortit de l’hotel i passegem caminet enllà quan, de sobte, entre el núvol de pols, sorgeix un camionet groc, com de joguina, pintat amb dibuixets de coloraines impossibles, que ens botzina alegrement, i la gent treu el cap del taxi brousse sense finestres i ens fa adéu, adéu amb la mà...
I arribem a la platja i parlem en francès amb els noiets que volen que mengem en el seu humil i atrotinat quiosquet, per a ells el seu restaurant de peix ran de mar.
Continuem fent via cap al poble de pescadors i ens endinsem en els seus carrerons marins fins arribar a aquell taller on pinten quadres de colors suaus amb sorra de la platja. Ens diuen que entrem a la botigueta i ens conviden, amablement i hospitalàriament, a què ens asseiem, que ens oferiran un saborós te amb menta, dels millors que mai he begut.
Un, dos, tres, quatre... I aquest foradet ha de quedar buit o l’haig d’emplenar?
Ai, tieta, és que no te’n sortiràs mai! Cada vegada t’haig d’explicar com va i quan tornem a jugar ja t’has oblidat i hem de començar de nou! És que ets un cas, tieta, està clar que les matemàtiques no són el teu fort... I la Maria riu i em mira fixament amb els seus negres i grossos ulls.
Ha arribat l’hora de dinar i fem via cap al nostre hotel, el Savana, enmig de verds jardins plens d’acàcies i buganvilles, però ens aturem en un dels restaurants amb vistes al mar. Demanem broquetes de peix i sembla que l’hagin anat a pescar en aquell precís moment, de tant fresc que és: han barrejat gambes, peix espasa i mero, acompanyat de l’etern arròs.
Estem envoltats de francesos que van allà de vacances des de sempre, i alguns es van quedar a viure després de la guerra, com aquell senyor que coneixem a l’aeroport, que comentava que ell ja s’havia acostumat al clima del país i a qui li contesto que jo no, que ni vivint allà tota la vida podria resistir aquella humitat que et cala fins als ossos...
Aquell dia visitem la capital del país, tot caos i enrenou, però el més espectacular i emotiu encara ha d’arribar... Ens dirigim al port i allò sembla la fugida d’Egipte, tot embalums i caixes, ple de gent de gom a gom, explosió de festa, de sons i de colors... i prenem un ferri cap l’illa dels esclaus... En el vaixell, enmig del mar endiumenjat, un agrimensor equatorià m’explica la seva tasca en el país, mentre el sol xoca amb els nostres ulls, mentre gotes salades ens esquitxen el rostre.
Arribem a l’illa i la platja és plena de gent aquell dia d’estiu, com cada cap de setmana d’estiu.
Ploro en imaginar-me la terra llunyana on duien a la força la gent d’aquella terra, dones i nens, homes, ploro en veure el mar, blau intens, assolellat, quan el contemplo per una de les finestres de la casa dels esclaus, mentre pel carrer passen caminant a poc a poc, balancejant-se, aquelles belleses amb sang barrejada, les dones més formoses del continent, amb aquells vestits de colors cridaners però divins... i jo flairo el perfum de les flors i l’aroma de les espècies contemplant el seu sensual caminar, quan arribem a la plaça del poble...
Bé, jo tinc aquestes llavors, com boletes, i les haig d’anar posant en aquests forats, oi? Però el que no entenc és qui guanya: qui es queda amb més boletes, qui es queda en menys o qui les posa totes en els foradets? A més a més s’ha d’anar comptant i calculant, oi? Uf, jo no sé jugar, Maria, no me’n surto, no me’n sortiré mai... Si no em tornes a explicar el mecanisme... I la Maria, amb aquella paciència que la caracteritza, em diu “uf, tieta, com t’ho explico perquè m’entenguis?” i li surten unes arrugues petitones en el seu front, de tant que ha de pensar.
La pols de la sabana, que puja del terra a cops de roda de camió, m’impregna tota i entra en els racons més insospitats del meu cos, fins i tot en els ulls, a sota de les fosques i sempiternes ulleres de sol, imprescindibles aquí, perquè sense elles gairebé no podríem sobreviure amb el sol que fa en aquesta terra esquitxada de verds baobabs de blanques flors, que impregnen l’aire de suau perfum.
Ens aturem enmig del no res i, com sorgit d’un miratge del desert, descobrim un poble, baixem del camió i anem a comprar a una botigueta minúscula però en la qual hi ha de tot: portarem arròs, farina i d’altres articles i productes de primera necessitat a un poblat peül, és el millor que podem fer, el més assenyat: res de caritat inútil, el que cal és ajudar amb quelcom tangible, real, en aquest cas menjar per a la gent d’aquell poblat.
I ballem una dansa de benvinguda amb les dones, els nens i les nenes que ens reben, perquè els homes són lluny del poblat, pasturant amb els ramats de cabres, allà en algun racó de la sabana...
I veiem com les dones, amb els infants a les esquenes, piquen el mill a cops de maça en un bol, una i una altra vegada, una vegada i mil, i juguem amb els nens d’ulls sagnants, sense esperança de cura, però a l’abast de la nostra farmaciola de mà...
Tornem al camionet atrotinat, polsegós i iniciem la marxa a poc a poc, per camins de sorra, deixant enrera termiters enormes, que espanten només de veure’ls, sense pensar en les termites que hi ha dins... I baobabs i més baobabs a la caiguda de la tarda, ara roja damunt la terra roja...
Ens diuen que hi ha arbres d’aquests tan grossos que podem entrar a dins del seu tronc tota una colla i nosaltres no ens ho acabem de creure fins que entrem en un d’ells, a la fosca cremor del tronc del baobab, allà tots apinyats, sorpresos, expectants, esperant que passi alguna cosa que no sabem què pot ser, sentint la sensació de trobar-nos a dins de la mare terra...
I continuem el camí, que es va poblant d’ombres, però abans no arribi la foscor africana ens aturem de nou perquè a sota d’un altre baobab enorme hi ha una colla de dones que vénen records de tota mena: braçalets de banya de búfal, de vius colors, d’altra quincalla, teles, talles de fusta i d’altres peces, com aquella que vaig trobar: una mena de plata de fusta d’acàcia, allargada, amb dues columnes de cinc forats buits i amb boletes fetes amb llavors de la terra... Em vaig comprar per a mi un vistós braçalet ratllat, que encara conservo, i aquell curiós artilugi matemàtic per a la nostra neboda Maria.
Relax i bany a la platja, però la badia on es troba l’hotel provoca que l’aigua sigui calenta, es vegi d’un color grisós que em fa esgarrifar, així que surto de seguida, després d’un atlàntic i breu bany, i vaig a la piscina de l’hotel, on l’aigua és més fresca i, estirada en una gandula, llegeixo un llibre que m’ha prestat la meva millor amiga.
Gairebé no es pot ni respirar, de carregat que és l’ambient, perquè deixen el peix assecar i fumar a l’aire lliure, a la platja, per tal d’exportar-lo a d’altres països, inclús fins als límits europeus, però al mateix temps és fascinant veure de prop el segon port del país, la bullícia, l’anar i venir de les barques de múltiples colors, el peix que arriba en quantitats exorbitants, la llotja plena de gent, i la subhasta, les dones amb aquells vestits estampats de grosses flors, els nens corrent amunt i avall, les galledes de plàstics que trobem en aquell mercat damunt de la sorra.
Mai havíem vist un llac de color rosa, envoltat de palmeres, ple de dunes salades. Allà al mig de l’aigua calma, violeta segons l’hora del dia, es veuen barques plenes de sal...
I els bascos que viatgen amb nosaltres, que no es tallen ni un pèl i són molt agosarats, es treuen la roba i ràpidament s’endinsen en les aigües del petit Mar Mort africà, per poder flotar, aquest cop sense diari inclòs, tot i que no suren massa. I quan surten de l’aigua, xops de sal, l’única dutxa que troben és una galleda d’aigua freda, sense sabó.
Pocs quilòmetres enllà arribem a una platja, esclat de bellesa i lluminositat, buida i solitària; l’aigua aquí es d’un blau fort, intens i mai haguéssim pensat que aquesta platja fos així de bonica quan la véiem a la tele de casa, asseguts al sofà, mentre sentíem que finalitzava allí la darrera etapa del ral·li més famós de tot el món.
El joc ha acabat, tieta, i els seus rínxols negres onegen al vent mentre riu i em mira amb els seus ullassos molt oberts. Ja està? Ja hem acabat?, dic jo, tota sorpresa, mentre veig totes les boletes a dins dels foradets. Sí, tieta, recordes el sistema del joc? No, dic jo, ja saps que mai aprendré a jugar a aquest joc... Ens ho passem molt bé, és molt interessant i aprenem molt, però ja saps que les matemàtiques i jo...
Crec crec se sent a sota dels nostres peus, perquè estem trepitjant petxines, en l’illa del mateix nom: carrers, places, patis, mil i un racons plens de closques de mol·luscs de tota mena, de totes mides, és una sensació estranya, desconeguda, diferent... I travessem el Pont de la Vida, volent quedar-nos sempre allà i no traspassar mai el Pont de la Mort, a l’altre costat del riu...
Pugem a unes barquetes petites, tipus canoa, i baixem a poc a poc per aquell fosc i turbulent riu del qual no podem albirar el fons, i en la llunyania veiem els manglars i intuïm els animals amagats en les fulles i més enllà se senten els sons del poblat serer, a la tornada dels homes...
Som al Bouganvilles, l’hotel al costat del nostre, amb més ambient nocturn, envoltats d’aquests arbres vermells i rosacis, que poblen el país, prenent un altre te amb menta a la llum de la lluna, mentre toquen una preciosa cançó tradicional africana, aquella Syahamba del meu cor...
L’Alícia m’estira del braç i em diu “Mama, mira, la llibreria que buscàvem, i es diu A-ba-cus, com el joc que té la cosineta Maria”. I vam entrar a la llibreria a comprar un llibre de contes africans per llegir plegades durant aquelles nits d’estiu.