El jardí de la Central

Un relat de: Barcelona, t'estimo

Vaig llegir les lletres escrites amb pintallavis a sobre el dipòsit del wàter: masclista de merda Robleda, hi vaig estar d'acord, vaig aixecar la tapa, la ferum em va accentuar les basques, vaig vomitar tot el que duia a l'estómac, o sigui birra i whisky i patates fregides, em vaig aixecar amb les cames tremoloses, em vaig donar un cop de cap contra la tapa que queia, em vaig arrambar a la porta i vaig tancar els ulls. Quan vaig sortir del cubicle vaig posar el cap sota l'aixeta del lavabo, i durant uns minuts vaig estar-me mullant el clatell i els cabells, intentant recobrar la normalitat.

Hi havia tres noies que es retocaven el rímel i el maquillatge i parlaven de tios i de sexe. De fora venia l'estrèpit de gent i música de la festa de llicenciatura, la meva festa. M'agradava que es fes aquí, a la Central, a on havia passat tots aquests anys. No em podia creure que ho hagués aconseguit, que, després de tant estudiar, barallant-me amb les assignatures i les pràctiques, les hores interminables de classes, les nits sense dormir, hagués arribat al final, que la meva vida aquí ja era història. També sentia por; por de llençar-me al desconegut, lluny dels murs severs i protectors de la Central, per començar la que seria la meva primera feina remunerada. La porta del lavabo batia i feia un soroll desagradable quan algú entrava o sortia, però no em sentia prou forta com per tornar a fora. Em vaig atansar més a la paret i la fredor de les rajoles grogues contra la pell de l'esquena em va reconfortar. El Nico m'havia acompanyat al lavabo i segur que s'esperava per allà a prop.

El Nico i jo ens havíem conegut aquí, a segon curs, i de xerrar esporàdicament i passar-nos apunts o anar a esmorzar en grup ens vam anar fent amics. Sovint dinàvem en tuguris a prop de la facultat o anàvem a mirar llibres quan teníem una hora lliure entre classes. Jo tenia xicot, i ell sortia ara sí, ara no, amb una noia del seu poble. A vegades, en tardes fosques i melancòliques, ens explicàvem coses; tots dos enyoràvem casa nostra, la ciutat se'ns feia massa gran i impersonal, i trobàvem a faltar les nostres parelles. Però ell solia estar de bon humor i em feia riure. Imitava amb molta gràcia als professors, sobretot al Robleda, un tío estirat i pretensiós, i a la Barón, que era molt bona en genètica però tenia un to de veu desagradabilíssim i unes expressions molt quiques.

Les aules eren velles, de sostres alts, amb el mobiliari de fusta repintada, i a l'hivern hi feia tant fred que tots dúiem els abrics posats mentre preníem apunts. A vegades, abans d'un examen, tota una colla baixàvem al bar, que era un lloc una mica inquietant. Tenia aparença de cripta, voltes al sostre, finestres xiques i massa altes; les nostres veus ressonaven i sempre hi havia un batibull considerable. Allà cridàvem i ens tornàvem histèrics perquè no sabíem tal o qual tema, ens passàvem dades d'última hora, deixàvem a mitges els entrepans de formatge fos, preníem cafè. La Mireia invariablement somicava ( No em sé res, no el passaré, no cal ni que ho provi, merda i merda ), l'Aleix adoptava una actitud zen, tot asserenat i cadenciós, mirant-nos com perdíem els estreps i amb un mig somrís als llavis ( una estona abans s'havia perdut ell pel jardí de la facultat i tornava impregnat d'olor a maria ); el Nasio era un pedant que ho sabia tot ( tot sobre qualsevol cosa, a vegades més que els professors, que el temien una mica ), i el Nico, invariablement, fumava i fumava i callava com un mort o feia pallassades, i era ell qui sempre anava a buscar les begudes i el menjar a la barra, i jo sabia el motiu: el bar l'atenia una noia preciosa, petita i coqueta que el tenia embaladit, i no desaprofitava cap ocasió per veure-la de més a la vora. A vegades, quan tallava per enèsima vegada amb la seva novieta del poble, es passava hores al bar, sorrut i de mala lluna, seguint a la noia amb els ulls i esquivant als companys.

Una noia des del wàter demanava a crits un tampó i la seva amiga, que es canviava la samarreta enfront del mirall, n'hi va llançar un per sobre la porta, i la de dins es va emprenyar perquè li va caure al terra; al meu costat, una rossa de pell blanca i pigues i amb talons plorava asseguda al terra, i una altra la volia consolar, inclinada sobre seu, però la rossa no es deixava i l'anava empenyent perquè marxés.

No sé quants minuts van passar abans m'atrevís a sortir. Les llums i el xumba xumba del concert em van fer voltar el cap una altra vegada. El Nico fumava i també anava bastant mamat, però no es notava massa, estava una mica pàl·lid i res més. Havíem ballat molt i rigut com bojos, però l'eufòria havia caigut en picat i jo no tenia cap ganes de parlar ni prosseguir la festa. De cop, allà al claustre il·luminat, m'adonava que tenia una gran tristesa, un sentiment de desolació. Vaig mirar al Nico. Caram amb l'abstèmia- vaig sentir que deia en veu baixa, a ningú en particular. Tenia un aspecte lúgubre. Dos xavals van entrar cridant a la sala on s'havia improvisat un magatzem de begudes i entrepans. El Nasio, l'alumne perfecte, dormia estirat en un banc, una cama aquí i un braç allà, i uns xavals aprofitaven per guixar-li la cara amb rotulador permanent. Li vaig dir al Nico que anéssim a fer un volt. No podia arribar a casa dels meus oncles abans no em passés una mica la borratxera. Vam rodejar el passadís esquivant la gent i vam sortir al jardí.

El jardí de la Central no era ni massa gran ni tampoc molt bell, però a mi m'agradava, perquè sovint era desert i el soroll del trànsit que passava pocs metres enllà, darrera el reixat, quedava temperat, com si fos a molts quilòmetres. Quan els dies començaven a ser assolellats, acostumàvem anar-hi desprès de dinar, amb els llibres i els cafès, per esperar les classes de tarda. En aquell jardí hi regnaven els botànics, i per això tenia aquell aspecte sever i una mica desordenat; no hi havia plantes per fer bonic, amb flors grosses i llampants, sinó espècimens valuosos per estranys, llunyans, endèmics o estimats per diverses raons acadèmiques. El jardiner regava i recollia fulles del terra, però havia de fer una instància al departament si volia tocar una branca o trasplantar un matoll.

Vam caminar entre els arbres, i ens vam asseure a fumar en el banc de sota el roure, que tenia fulles joves. El Nico marxava a Terrassa la setmana vinent, a fer un curs sobre freàtics; després, aniria a treballar a una empresa de Girona, on hi tenia família. Jo l'escoltava sense gaires ganes, però l'observava atentament, suposo que per tenir el seu record a la memòria.

El Nico tenia unes mans llargues i fines, la pell bonica, els cabells llisos i molt negres, els ulls petits i junts, el nas de jueu. Era alt i prim. De sobte, mentre parlava, vaig sentir un desig molt gran de dir-li que el trobaria a faltar, que era el meu millor amic. Per fi, va callar; d'alguna manera, devia llegir els meus pensaments. O potser ell sentia el mateix.
Va ser llavors, en aquell silenci, que un lleu aire calent, carregat d'olor de lliris, em va travessar els sentits i em va fer estremir: la pell del Nico va provocar en la meva un desassossec que mai havia sentit, una tremolor, un intens desig de tocar-lo. I ho vaig fer. Li vaig agafar les mans, després la cara. Els seus cabells fins em van fer pensar en seda. Em mirava amb desconcert. Quan vaig apropar els meus llavis al seu coll, em va deturar amb esforç - què fas, Tona? I el Cesc...?-

Naturalment que pensava en el Cesc. L'estimava sense cap dubte. Però això no tenia res a veure amb ell. Vaig moure el cap - també t'estimo a tu- li vaig dir.
I llavors, la poca cordura que em quedava va estavellar-se definitivament. El vaig besar apassionadament, amb dolcesa, mentre ell es limitava a fer una resistència testimonial i em deixava fer. Un grup que reia va passar per davant nostre, algú cantava, unes portes es van tancar amb estrèpit. El vaig abraçar i acariciar, com si fos el meu nen xic; quan vaig notar-me els llavis masegats de tants petons, vaig deixar la seva boca i vaig acotar-me sobre seu. Li vaig descordar la roba i el vaig acariciar, mentre ell sospirava amb els ulls tancats, i quan vaig tenir a l'abast aquella polla grossa i duríssima, em vaig tornar boja; recordo haver tingut un mareig estrany que em va fer gemir, el meu sexe es va obrir, vaig notar-me les calces molles i la vagina inflada, i vaig posar-me el seu sexe a la boca, apressada per l'ofec i la necessitat. Quan vaig sentir les seves mans sobre els meus cabells, primer acariciant-me lleument i després obligant-me a un ritme convuls, amb la polla omplint-me tota la boca, quasi vaig desmaiar-me; vam estar així una llarga estona, mentre el meu cos es transformava en un metall lluent i càlid, en un mer receptacle del plaer d'ell; de cop, es va quedar immòbil i em va apartar, respirant amb agitació, pàl·lid i devastat. No va permetre que el toqués més, però em va masegar els pits, va aixecar les faldilletes prisades que duia i em va ficar la mà a dins les calces, i em va acariciar fins que el meu sexe es va inflamar, tant, que em va semblar que no podria suportar-ho, i vaig tenir un orgasme llarg, ferotge; vaig gemegar, mossegant-me els llavis per no cridar, i llavors vaig posar-me sobre seu i vaig introduir-me aquella polla gloriosa fins al fons; vaig sentir-me obturada, plena, definitivament enfollida, mentre ell mormolava el meu nom i m'escometia una vegada i una altra fins a fer-me mal. Va tenir un llarg espasme alhora que jo fruïa el meu segon orgasme.
Ens devíem endormiscar, allà abraçats.

Havia passat gairebé una hora quan ens vam aixecar.
Ell prenia el darrer autobús al seu poble, jo tornava en metro a casa dels oncles. La festa seguia, però havia minvat bastant; hi havia calma, les parelles s'abraçaven als racons, la música sonava a un volum més baix. El vaig acompanyar a la seva parada, tres carrers enllà. No vam parlar gaire, però dúiem les mans agafades. Sense dir-nos-ho, sabíem qu
e aquella havia estat la primera i l'única vegada, que els nostres camins es separaven aquella nit.

Quan va venir el bus, ens vam fer dos petons a les galtes, com els estimats amics que érem; ell em va fer l'ullet en deixar-me i va somriure. Ets una nena molt dolenta, Martona- em va dir abans de desaparèixer entre la gent. Sempre m'havia dit Tona, mai pel meu altre nom. També vaig somriure, i li vaig dir adéu.

Vaig desfer el camí per anar a la meva parada de metro. Durant uns minuts, vaig quedar-me palplantada davant de la Central, aquella mola fosca, i vaig pensar en la nova vida que m'esperava. Em sentia lliure, com deslligada del passat, i encara aliena al que vindria. Em sentia serena i en pau.
Mai li diria res al Cesc; pensava viure tota la vida al seu costat, i no volia fer-li mal.

No tornaria a veure al Nico.

Lligada a l'aroma de lliris i herba fresca, restaria secreta aquella nit tan dolça, allà entre els arbres, al jardí de la Central.



allan lee

Comentaris

  • Aquest relat...[Ofensiu]
    Nurithy | 29-06-2008

    Té certes incongruències en la manera d'usar les paraules que, depén de com, sonen forçades perquè sembla que hagis intentat fusionar el parlar matusser i estàndard de molt joves amb paraules cultes.

    D'altra banda, he de dir que les descripcions són perfectes i saps captar els detalls més adients per dotar de caràcter al campus.

    El tema està bé. A nivell personal em sembla que la relació entre la protagonista i el Nico queda massa forçada i sembla un tòpic al final. Això és el que m'ha desagradat però a nivell gobal és un relat molt ben treballat i elaborat que es mereix estar en els destacats.

  • ostres![Ofensiu]
    ivette | 25-06-2008

    m'ha encantat!, és una historieta amb molt de misteri, rencor, i molta valentía.
    m'agrada com utilitzes les paraules, s'entenen a la perfecció, no acomules paraules d'alt nivell d'expresió, ni fiques poques paraules, clar i entenedor!.
    així és com m'agraden les histories.

    atentament: Ivette Villà

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Barcelona, t'estimo

Barcelona, t'estimo

46 Relats

135 Comentaris

72464 Lectures

Valoració de l'autor: 9.66

Biografia:
"Barcelona, t'estimo" és un projecte que involucra a més de 40 relataires i que neix com un clon dels films "Paris, je t'aime" i "New York, I Love You".

La cosa és ben simple: es tracta d'escriure relats de tota mena que només tinguin dues limitacions cratives: han d'estar ambientats a la ciutat de Barcelona i la seva allargada ha de ser inferior a les 2.000 paraules. Fora d'això, barra lliure creativa.

Per donar una mica més d'homegeneïtat al projecte, cadascun dels participans ha triat un racó de la ciutat diferent (més o menys emblemàtic). Així s'intenta que Barcelona adquireixi un major protagonisme i que esdevingui, en la mesura del possible, un personatge més.

El termini proposat per tenir els més de 40 relats que formaran el projecte és el del 10 de juliol del 2008.

Per a que tots els participants puguin anar penjant els seus relats:
L'usuari és: barcelonatestimo
La clau és: BCNILOVEU


RESUM DE TOT EL QUE S'HA FET FINS ARA I INFORMACIÓ DEL PROCÉS:

... : BARCELONA T'ESTIMO