Cercador
El gran con
Un relat de: Maiol de Gràcia Clotet- Compartir:
Després de cobrar l'herència d'una tieta llunyana, l'Umbert deixa la feina, la núvia, es tanca a casa quatre anys - no surt ni per comprar menjar i tot s'ho fa portar congelat, via telèfon - i treballa dia i nit en la seva primera novel·la. Quan ja creu que la té acabada l'envia a l'editorial Zúmvisbalx. Cinc dies més tard el truquen per telèfon.
<
La veu programada el cita a la seu que l'editorial té a l'avinguda Diagonal: un edifici perceptible des de qualsevol racó de la ciutat: un gratacels de vidre cobert de plantes de plàstic cobertes de pol·lució. Arriba a l'hora en punt; passa el detector de metalls i segueix les indicacions d'una senyora amb maneres - i somriures - automatitzades. Té les mateixes mides que una persona normal però no és real: li parla - i mentre li parla camina al seu costat - des de la pantalla plana que cobreix tota la paret esquerra del rebedor.
L'Umbert avança fins a topar-se amb una escultura futurista rodejada per vuit ascensors. Ràpidament descobreix que per accionar-ne un ha de pitjar els ulls il·luminats d'aquell simulacre de cavall de marbre negre: l'ull de la dreta per baixar; el de l'esquerra per pujar. Quan el pitja, l'ascensor central obre les portes i s'hi introdueix: és de vidre transparent i deixa veure les parets de formigó que el rodegen. Com li han indicat des de la pantalla del rebedor, pitja l'últim pis - el 38 - i immediatament nota l'impuls nauseabund provocat per l'ascensió. Tot seguit pensa que a la tecnologia encara li falten petits detalls com aquest per resoldre.
Quan l'indicador digital marca el pis 19, l'ascensor abandona la zona coberta per sorgir a l'exterior. Només l'estructura del gratacels i els vidres exteriors li dificulten una mica la meravellosa panoràmica de la seva ciutat, que des d'aquest fràgil armatost de ferralla sembla menys arrapada a la terra, més etèria.
Quan arriba al pis 27, l'ascensor s'introdueix altre cop en zona obscura. Al 28 s'atura, s'obren les portes i l'abandona. Avança per un passadís fosc - tipus nau star trek - amb un sol punt de llum natural al final. Avança en línia recta fins a trepitjar una zona esfèrica de metall, amb un sofà de cuir al mig, una tauleta de vidre al costat i un got ple d'aigua al damunt. No hi ha ningú, s'asseu, veu un glop llarg d'aigua i per la força de la lògica aixeca el rostre i la mirada. Inesperadament la paraula hòstia se li dibuixa a la boca. Com que està sol la diu en veu alta i després no pateix remordiments.
Un gran con de mirall, amb la mateixa forma que una paperina de castanyes, s'origina en l'esfera on ell s'asseu i va ampliant el seu radi fins a l'últim pis, que resta al descobert. Des de la seva posició l'Umbert pot veure el cel, pot veure els núvols fregant l'estructura de l'edifici, fins i tot li sembla llegir les lletres de l'avió que ara travessa el seu espai visual. Hi diu airebI.... ¿airebI?. No triga massa a resoldre el trencaclosques: el gran con emmirallat augmenta les imatges que recull i les inverteix. Ha llegit Iberia a l'inrevés.
Veu un altre glop i s'acaba l'aigua. La perspectiva és impressionant però el seu estat d'ànim no és precisament contemplatiu: no hi ha ningú i no se sent res. Pensa que ha fet malament en pensar-hi: per culpa d'això ara està més nerviós del que ja estava. Intenta calmar-se imaginant el futur que l'espera: la seva novel·la serà un best seller que els de l'editorial Zúmvisbalx no trigaran a posar de moda.
Perquè L'Umbert n'ha sentit a parlar molt, de l'editorial Zumvisbalx. De fet, en aquest país una casa no és casa si no té com a mínim dos de les millors obres de l'editorial reposant a la prestatgeria del menjador. Hi ha, però, un aspecte fosc que l'ha fet dubtar des del mateix moment de la trucada: els crítics, ferotges com sempre, s'han carregat la línia literària de l'editorial des del primer dia; i fins i tot ell, des de la seva petita sala de lectura, sovint s'ha sentit insultat al llegir unes novel·les tan patètiques, tan previsibles, tan mecanitzades.
Però tot això ara és igual, perquè amb la seva gran història d'amor i poder Zumvisbalx assolirà el nivell de les grans marques de tota la vida i deixarà de banda la lectura-escombraries; s'endinsarà en el camí de l'èxit intel·lectual i l'antiga visió que en tenien els crítics quedarà en l'oblit com s'esborra un mal d'estómac momentani.
L'umbert se n'adona que ha perdut el món de vista i torna a tocar de peus a terra, encara que estigui al pis 28 d'un gratacels envoltat de vistes aèries. De sobte sent algú que, molt a prop seu, li diu bon dia. Es gira cap a tots els cantons i comprova que continua estant sol. La veu torna a dir-li bon dia amb naturalitat, com si estiguessin en un bar, un a cada cantó d'una taula per a dos. El més fotut és que continua estant més sol que la una. L'Umbert retorna la salutació amb un crit interrogador. <
Quan l'Umbert abandona la seu de l'editorial, agafa el metro i fa un recompte minuciós dels fets. Han quedat que li publicaran la història si accepta certes variacions molt concretes. La primera és la més xocant: anomenar la seva novel·la La fúria dels Templaris enlloc de La nit com era la seva intenció. En part li és exactament el mateix, sobretot si la acaben publicant. Però per un altre cantó no ho acaba de veure clar. Va costar-li molt decidir el títol definitiu i haver-lo de canviar li fa molta ràbia. A més no acaba d'entendre per quina raó han escollit aquell nom tan inversemblant; sobretot si tenim en compte que a la seva novel·la ningú està furiós ni és - o ha estat mai en una altra vida - templari. La seva història transcorre a la Barcelona més actual, els personatges viuen situacions de tensió i les resolen com poden de manera que hi hagi intriga i alhora certa reflexió; però en cap cas fan cap salt temporal a l'edat mitjana; i menys encara enfurismats. Tot plegat li sembla ridícul. I encara més quan intueix que és en aquest punt on s'origina la segona proposta de variació obligatòria: retocar alguns aspectes de la novel·la que aquesta mateixa nit li faran arribar via correu electrònic.
Aquest punt també l'ha deixat glaçat: no fa ni cinc dies que va presentar l'original i ja tenen un recull de canvis per aplicar ipso facto. Això encara li sembla més incongruent: ell no té gaire experiència en el sector - estem parlant de la seva primera novel·la -, però sempre havia imaginat que el tema dels canvis tiraria més bé pel cantó dels consells, que en qualsevol cas retocaria personalment. Per acabar-ho d'adobar, ha abandonat l'editorial sense parlar amb ningú. De fet ni tan sols ha vist cap persona en cos present.
En fi... Més val esperar a la nit i a veure que passa. Tal com ha quedat amb els de Zumvisbalx, donarà una resposta definitiva avui mateix abans de les dotze.
Agafa el metro i baixa a Joanic. Puja al seu pis, fregeix i es menja uns frankfurts mentre obre el correu electrònic. L'obre: la nova versió ja l'espera en format zip.
La descomprimeix, la comença a llegir i no necessita passar de la primera pàgina per entendre que aquella no és la seva novel·la ni per casualitat. L'única conjunció de vocals i consonants que té alguna cosa a veure amb el seu original és la del nom i cognoms. L'Umbert flipa mandarines. Amb tot, continua llegint fins que l'avorriment l'obliga a deixar-ho estar. No entén res: si el que necessiten és editar la novel·la d'un altre, ¿perquè collons han d'utilitzar el nom d'un escriptor com ell, que encara no el coneix ni sa mare? Una idea retorçada li passa pel cap: s'aixeca de la cadira, es dirigeix al menjador i busca els dos toms de l'editorial Zumvisbalx que, com tothom en aquest país, té reposant a la prestatgeria. La primera s'anomena La saviesa dels corsaris, la segona La templança de la salamandra. No recorda de que van ni com acaben, segurament perquè no es va veure amb cor de llegir-les fins el final. Torna davant de l'ordinador i les compara amb la versió de la pantalla: si no son iguals poc els hi falta. De sobte les mandarines al·lucinògenes es transformen en taronges valencianes, en taronges valencianes de les grosses. Mira el rellotge: són les dos del migdia. No s'ho pensa dues vegades, es posa la jaqueta i surt per la porta. Agafa el metro i baixa a Maria Cristina. Es situa al davant de l'edifici de Zumbisvalx i estudia la zona.
De seguida comprova que del parking subterrani en surten camions amb el logotip de l'empresa estampat a la lona. Són models molt moderns i porten les finestres fumades en negre. En calcula la freqüència i es fixa d'on venen. Se situa al semàfor de la plaça Francesc Macià i espera que arribi el següent: veu com
s'atura, s'escola per sota la lona i resta quiet, esperant que reprengui la marxa. Quan s'atura s'espera mitja hora. Després baixa sense fer soroll.
És en un magatzem enorme; no hi ha ningú però si tot de cameres penjades del sostre que intenta evitar. Sent soroll de màquines més enllà de la zona de camions, passada una enorme porta oberta. S'hi dirigeix. El que hi troba tampoc el sorprèn: una altra sala enorme amb un sistema d'impressió, edició i empaquetament de llibres, tot automatitzat. És com en una cadena de producció de diaris però amb novel·les. A l'origen de la línia hi ha els ordinadors. Els compta: divuit. S'hi apropa i els observa: en tots hi ha el programa d'impressió en marxa, un programa que no havia vist mai abans. De totes maneres, acostumat com està a treballar amb l'ordinador portàtil, s'atreveix a remenar-ne un. Ben aviat descobreix que el programa no només imprimeix: també reemplaça mil paraules d'un text minimitzat i situat a la barra inferior de la pantalla. Quan L'Umbert el clica veu quin és el futur del seu llibre: el text original és el de La saviesa dels corsaris, la mateixa novel·la que ell té a casa, al prestatge del menjador. El que l'ordinador imprimeix és una còpia del mateix parcialment retocada.
Abans de que salti l'alarma, l'Umbert té temps de comprovar dos ordinadors més. En aquests el text original és el mateix però els retocs són uns altres. Memoritza el nom de tres llibres: El periple dels Déus, L'Oracle de les Morses i La faula de la Tieta Plim.
Quan arriba a casa el primer que fa és trucar a la policia. Vol donar part de l'estafa de l'editorial Zumbisvalx, però una veu femenina automatitzada li indica que, per problemes tècnics, l'únic contacte factible en aquells moments és el directe: si vol posar una denúncia abans de les vuit s'haurà de presentar personalment a la seu central de la Urbana situada al Tibidabo, més concretament a l'antiga església del Sagrat Cor.
Mira el rellotge: són les sis trenta. Surt corrents de casa, agafa el metro, el ferrocarril i el funicular i trepitja l'esplanada de l'església a dos quarts de vuit en punt. El parc d'atraccions ja ha tancat portes i pels voltants no queda ni una ànima. Mentre puja les escales de l'església observa l'escultura amb els braços en creu i recorda els millors racons de la ciutat des d'on contemplar-la: el Passeig de Gràcia en una nit neta de pol·lució; la ronda de Dalt, direcció Llobregat, quan cau una de les escasses nevades hivernals; el terrat de casa els avis, situat a la part alta de Gràcia, a primera hora del matí.
Arriba a l'entrada, obre l'enorme porta de metall i es dirigeix fins el taulell d'informació que li queda a l'esquerra. No hi ha ningú, i tan bon punt travessa el detector de metalls, la imatge d'una dona somrient apareix sobre la llarga pantalla plana que ocupa tota la paret del rebedor. Se'l mira de fit a fit i li indica que avanci cap al fons; que avanci i agafi qualsevol dels vuit ascensors que rodegen l'escultura del cavall de marbre negre amb els ulls il·luminats i que pugi fins a l'última planta.
Maiol, Març 2005.
Comentaris
-
Felicitats![Ofensiu]Carles Malet | 28-01-2006 | Valoració: 10
Hola Maiol!
Crec que és el primer relat que et llegeixo i, renoi, m'ha agradat de debó.
M'agraden especialment els relats fantàstics, i el teu l'he trobat molt ben escrit i equilibrat. Manté la intriga, i deixa un final relativament obert, però alhora suficientmenmt encaminat, perque el lector faci la seva pròpia composició i en plantegi un final previsible.
D'altra banda, veig que t'apuntes al corrent dels que fan una aposta relativament pesimista pel futur, en el qual la tecnologia es posa al servei del control i l'alienació. Tant de bó que aquests futurs es quedin només als llibres d'Orwell. Però si més no, mai està de més que algú ens convidi a la reflexió.
Si t'interesa el tema de l'especulació fantàstica sobre l'impacte de les noves tecnologies, jo tinc algun relat en aquest sentit (El parany del Gúgol, El gen del mal, Iter).
Fins aviat !
Carles