Cercador
El got
Un relat de: soalno- Compartir:
Insalvable, vaig pensar just en el moment en què el got va tocar terra a desgrat dels meus esforços per detenir-lo. Efectivament, la matèria del got es va desfer en el que a mi em van semblar milions de trossos, cadascú d'ells provant de fer el salt més gran que l'altre.
Instintivament, vaig protegir-me el rostre amb les meves mans per tal d'evitar mals més grans, convertint així aquella simple situació en una autèntica ridiculesa. Quan vaig sentir que els petits trossos de vidre havíen deixat definitivament de saltar, vaig apartar lentament les mans deixant mica en mica, i amb molta precaució, la meva cara al descobert amb la finalitat de què els meus ulls valoressin la destrossa que s'havia provocat. Però quan per fi vaig tenir el valor de fixar la mirada al terra, no vaig veure més que les antigues rajoles de la mama amb el seu color verdós i aquella lluentor forçada pel patinatge constant de la mama amb els peus embolicats de draps.
Vaig aixecar el cap cap el marbre i la meva sensació de ridícul es va incrementar considerablement en veure el got intacte a sobre. La meva perplexitat, però, no va permetre que em ruboritzés del tot.
Em vaig apropar per mirar-ho bé, just després de fer una ullada per la cuina per descobrir si algú m'havia preparat tot aquell absurd i se'n reia de mi des d'algún racó.
Evidentment, allà no hi havia ningú, al menys ningú de carn i ossos, va ser un dels milers de pensaments que em van passar pel cap. Un altre va ser que potser m'estava tornant boig i què en realitat en cap moment li havia donat un cop a aquell got. Vaig sacsejar el cap provant de buidar el meu cervell d'idees sense sentit per tal de concentrar-me en el que verdaderament era important en aquell moment. El got.
No semblava haver patit cap cop, i es mantenia intacte amb la seva brillantor gràcies als reflexes del fluorescent de la cuina sobre el vidre.
Em vaig preguntar per última vegada què coi seria el què havia passat, però mica en mica, en veure que no trobava resposta, el meu cervell va anar eliminant aquell succés fins quasi bé oblidar-ho.
Va ser aleshores quan vaig tornar al meu objectiu primer, que no era més que prendre un got de llet. Però quan em disposava a obrir la nevera, situat el mànec de la porta ben a prop del got, o potser seria més correcte dir-ho al revés, vaig donar-li un cop amb la mà, recreant segon a segon la situació viscuda feia escassos minuts.
Vaig apartar lentament un altre cop les mans del meu rostre aquesta vegada amb por de trobar-me, tal com abans, tot intacte. Per sort no va ser així, i vaig respirar aliviat. Pel terra, decenes de partícules del que havia estat un got, convertien la cuina de la mama en terreny perillós per uns peus descalços com els meus.
Tot i així, vaig tenir l'encert de trobar la part positiva dient-me que hagués estat molt pitjor si el got ja hagués estat omplert de llet.
El fet és que vaig apropar-me com vaig poder a l'escombra i el recollidor que la mama tenia guardats en un racó, darrera la porta, i tot tenint tota la cura del món, vaig relliscar amb tot un grapat de trossos que s'havia congregat inexplicablement a sota el meu peu. Per sort, vaig poder agafar-me del marbre i evitar la lamentable caiguda. El peu dret, que va ser el què va patir l'accident, em feia molt de mal, i notava com la sang corria per la planta. Vaig aixecar-lo lentament sense deixar anar el marbre que encara em sostenia i vaig veure amb perplexitat que el meu peu no tenia res. Vaig mirar a sota, just on havia relliscat i va resultar que no hi havia cap tros de vidre allà a baix. De fet, no hi havia cap vidre per enlloc.
Amb verdadera por, vaig aixecar el cap per tornar a mirar el marbre i allà estava, inexplicablement intacte, amb la seva brillantor, amb el seu meravellós buit esperant ésser omplert, descansant sobre un marbre vermellós impecable, el maleït got.
FI
Instintivament, vaig protegir-me el rostre amb les meves mans per tal d'evitar mals més grans, convertint així aquella simple situació en una autèntica ridiculesa. Quan vaig sentir que els petits trossos de vidre havíen deixat definitivament de saltar, vaig apartar lentament les mans deixant mica en mica, i amb molta precaució, la meva cara al descobert amb la finalitat de què els meus ulls valoressin la destrossa que s'havia provocat. Però quan per fi vaig tenir el valor de fixar la mirada al terra, no vaig veure més que les antigues rajoles de la mama amb el seu color verdós i aquella lluentor forçada pel patinatge constant de la mama amb els peus embolicats de draps.
Vaig aixecar el cap cap el marbre i la meva sensació de ridícul es va incrementar considerablement en veure el got intacte a sobre. La meva perplexitat, però, no va permetre que em ruboritzés del tot.
Em vaig apropar per mirar-ho bé, just després de fer una ullada per la cuina per descobrir si algú m'havia preparat tot aquell absurd i se'n reia de mi des d'algún racó.
Evidentment, allà no hi havia ningú, al menys ningú de carn i ossos, va ser un dels milers de pensaments que em van passar pel cap. Un altre va ser que potser m'estava tornant boig i què en realitat en cap moment li havia donat un cop a aquell got. Vaig sacsejar el cap provant de buidar el meu cervell d'idees sense sentit per tal de concentrar-me en el que verdaderament era important en aquell moment. El got.
No semblava haver patit cap cop, i es mantenia intacte amb la seva brillantor gràcies als reflexes del fluorescent de la cuina sobre el vidre.
Em vaig preguntar per última vegada què coi seria el què havia passat, però mica en mica, en veure que no trobava resposta, el meu cervell va anar eliminant aquell succés fins quasi bé oblidar-ho.
Va ser aleshores quan vaig tornar al meu objectiu primer, que no era més que prendre un got de llet. Però quan em disposava a obrir la nevera, situat el mànec de la porta ben a prop del got, o potser seria més correcte dir-ho al revés, vaig donar-li un cop amb la mà, recreant segon a segon la situació viscuda feia escassos minuts.
Vaig apartar lentament un altre cop les mans del meu rostre aquesta vegada amb por de trobar-me, tal com abans, tot intacte. Per sort no va ser així, i vaig respirar aliviat. Pel terra, decenes de partícules del que havia estat un got, convertien la cuina de la mama en terreny perillós per uns peus descalços com els meus.
Tot i així, vaig tenir l'encert de trobar la part positiva dient-me que hagués estat molt pitjor si el got ja hagués estat omplert de llet.
El fet és que vaig apropar-me com vaig poder a l'escombra i el recollidor que la mama tenia guardats en un racó, darrera la porta, i tot tenint tota la cura del món, vaig relliscar amb tot un grapat de trossos que s'havia congregat inexplicablement a sota el meu peu. Per sort, vaig poder agafar-me del marbre i evitar la lamentable caiguda. El peu dret, que va ser el què va patir l'accident, em feia molt de mal, i notava com la sang corria per la planta. Vaig aixecar-lo lentament sense deixar anar el marbre que encara em sostenia i vaig veure amb perplexitat que el meu peu no tenia res. Vaig mirar a sota, just on havia relliscat i va resultar que no hi havia cap tros de vidre allà a baix. De fet, no hi havia cap vidre per enlloc.
Amb verdadera por, vaig aixecar el cap per tornar a mirar el marbre i allà estava, inexplicablement intacte, amb la seva brillantor, amb el seu meravellós buit esperant ésser omplert, descansant sobre un marbre vermellós impecable, el maleït got.
FI