El gabinet estadístic

Les enquestes eren importants per a tothom. Era la seva feina. Durant tot el dia es dedicaven a cridar els enquestadors i donar-lis els districtes i les zones on havien d'operar. Els seus clients eren de tota mena. Per exemple els partits polítics més influents a la ciutat. Demanaven enquestes prou realistes i fonamentades com per fer-les passar per bones, alhora que prou manipulades com per donar-lis la raó als seus plantejaments. Les més importants no eren les de previsions de sufragis, doncs aquestes si fa no fa eren totes iguals i tenien poc marge de maniobra. No, les veritablement susceptibles de ser manipulades eren les enquestes d'altres menes, versant sobre temes d'interès general. Com ara l'amoïnament pel preu dels habitatges, tant de lloguer com de compra, de primera i successives mans, el preu dels carburants, el preu de tot en general, l'accés a la feina, la valoració dels polítics. Els encarregats dels partits es presentaven un dia a les oficines del gabinet amb una cartera farcida de bitllets de curs legal i ja estava tot fet. La enquesta resultant era creïble, favorable als interessos dels clients sense arribar a l'exageració, i sempre posaven de manifest les contradiccions dels partits a oposició que no bellugaven els fils dels cabals públics.
Els enquestadors eren uns manats que amb prou feines si sobrevivien amb l'exigüesa de sou que els pagaven. Anaven com ànimes en pena pels carrers i per les places a la recerca de les seves víctimes. Com que ja se'ls veia venir d'una hora lluny,
la gent es feia a un costat en quan els veia atansar-se. Amb molta insistència i aprofitant-se de vegades de certa incapacitat motora de les seves víctimes, aconseguien d'acorralar un enquestat entre ells i un arbre proper. Aleshores començava la bateria de preguntes dites a tota velocitat i amb una veu d'ensopiment i monotonia que feia patir. El pobre enquestat responia com podia el primer que li venia al cap per tal de treure's de sobre l'enuig de l'interrogatori com més aviat possible. Les respostes eren sovint incoherents i, en el millor dels casos eren un feix de primeres idees, preconcebudes i emeses sense cap mena de reflexió, que havien sortit de la boca de l'entrevistat amb preses i sense convicció. El cas era treure's de sobre la pesada, o pesat que alentia els afers quotidians i possiblement feia arribar tard a alguna cita important. No era estrany doncs que els resultats fossin totalment arbitraris. Quan els processos d'enquestament general es feien a l'estiu i al carrer aleshores l'espectacle era dantesc, doncs els pobres infortunats es tapaven el sol amb la cara mentre el suor els hi regalimava front avall, alhora que donaven les respostes com una metralladora mirant amb ulls esbatanats la entrevistadora, que al final del paper, en l'apartat que tenia reservat a la bona disposició del subjecte objecte d'estudi, sempre posava invariablement, interessat o molt interessat. Tot mentida puix que les enquestes no aixecaven el més minso interès entre la gent del carrer. Potser si els resultats haguessin estat històricament més creïbles la gent estaria més disposada a col·laborar.
De tornada a les oficines tots els paperots amb les creus a les caselles s'havia de classificar i seleccionar. Aquest sedàs consistia en extreure les fulles que denotessin una incoherència manifesta en les respostes i, més subtilment, un feix de les que semblaven més partidàries a les opinions indesitjables contraries als plantejament de l'entitat que havia encarregat la seva elaboració. Com que les enquestes s'havien de numerar segons les lleis al carrer, al moment de fer-les, havien de cridar als enquestadors perquè de la seva mateixa lletra numeressin a posteriori tots els papers garbellats de tal manera que donaven els resultats esperats.
De vegades les coses no anaven com es pensaven els que havien encarregat el sondeig, i era del tot impossible de maquillar els resultats. També era cert que els encarregadors volien conèixer l'estat real de la qüestió, pel que moltes vegades havien de fer les enquestes en dues versions, com les comptabilitats de determinades empreses, una, la oficial, que era la que sortiria publicada als mitjans i arribaria al gran públic i, la segona que només era coneguda i analitzada pel cercle restringit de persones vinculades directament als encarregadors. Algunes vegades passava que les enquestes amb els resultats reals, les que no coneixia ningú, eren sostretes o filtrades per algú de dins i aterraven a mans de la competència o dels rivals de la mena que fossin. Aleshores s'armava el sidral, doncs corrien alhora les dues versions, i fins a terceres i quartes versions inventades per tercers engrescat per la contradicció de les dues primers, i aleshores tot eren acusacions i signaments a les assemblees i consells. Els uns deien que l'enquesta de veritat era una invenció dels seus competidors per enrarir el clima i induir a la confusió de la plebs, els altres deien que la enquesta oficial era falsa i que no representava sinó els delers dels altres i així transcorria tot fins que deixava de ser notícia perquè així ho decidien els caps d'informatius o perquè les amenaces dels falsificadors feien el seu efecte i escruixien els cors indolents dels informadors. Les estrebades de cabells entre bàndols contraris quan aquests són tan poderosos com per manipular els enquestadors amb facilitat eren temibles per als periodistes, que per altra banda no tenien gaire integritat en general i es deixaven endur per les onades de pressió d'un o altre, sense que la seva opinió personal o l'inexistent sentit de l'ètica no tinguessin res a pelar.
Algunes de les enquestes, sobretot les de mida més petita, restringida potser als empleats d'una empresa o als funcionaris d'un departament, tenien més números per a ser vàlides en la seva versió pública, doncs com que no tenien una repercussió als mitjans, no calia gastar diners extraordinaris en fer les seleccions i comprar el silenci del gabinet estadístic. Si es tractava de diners que havien de sortir d'un pressupost públic, era difícil de justificar un increment de preu excessiu, impossible si es volia pagar sense factures per altres vies, doncs aquestes no existien. Els únics diners que tenien alguns dels que encarregaven les enquestes eren els que podien justificar per mitjà de factures pel que la possibilitat de manipular els resultats era nul·la.
Tanmateix aquest no era el cas més generalitzat doncs, qui més qui menys, se les podia manegar per tal de trobar la quantitat suficient com per emplenar el maletí i vinclar el rumb dels resultats. A la cafeteria frontera, les reunions eren gairebé tan habituals com les que es feien al despatx. Allà els executius el gabinet exposaven als clients els entrebancs amb que s'havien trobat, la inescaiença de les dades reals i els jocs malabars que havia calgut fer per tal de arrodonir els resultats a la manera que demanaven. Els clients acordaven el preu per aquestes i altres consideracions, també al seu torn rebaixant les aspiracions dels experts titulats del gabinet, fins que la entesa era prou clara i es podien aixecar dels seus respectius setis amb un compromís en ferm. Setmanes després, fins i tot dies, l'enquadernament era enllestit i tot a punt per lliurar la versió definitiva.
Normalment no calia fer l'enquesta real doncs no interessava extraordinàriament els clients, que volien els resultats només per justificar-se, i era només en alguns casos en que aquests fossin sorprenents que es duia a terme la doble comptabilització dels resultats.
Respecte a les conclusions, aquestes eren de tota mena. Uns cops deien que els pisos pujaven de preu i al cap de setmanes que no pujaven tant. En realitat el mercat dels habitatges era del tot desconegut, doncs totes les enquestes eren interessades, i com que les dades que proporcionava el govern del país estaven igualment manipulades, era impossible de saber com eren les coses en realitat. Hom podria pensar que les dades del govern haurien de ser creïbles, i no ho eren, doncs per tal de fer més passadores les males noves, falsejaven els resultats a la baixa i feien passar per barats uns preus caríssims, a l'espera que la tendència s'alentís o que retrocedís d'alguna manera. Com que això no passava i els preus seguien pujant, al final havien de dir la veritat, encara que ho fessin sempre amb una dotzena de mesos de retardament. El mateix passava amb tot, i és que els pitjor gabinet que hi havia era el depenent directament del govern: no calia que els hi paguessin res per mentir amb les dades, només demanar-ho.
Però tornant al gabinet privat del que ens ocupàvem, la veritat era que tenien muntat un negoci de molt baixa qualitat moral. No feien una sola enquesta que no fos manipulada de dalt a baix ni tenien un sol client que no fos un corrupte i una mala persona. No s'estaven de caure en l'explotació més lamentable de la seva patuleia d'enquestadors, la major part d'ells estrangers de països pobres que amb prou feines si dominaven la llengua. Això feia que la qualitat de les enquestes fos molt baixa, per no dir inexistent, i que sovint haguessin de emplenar els qüestionaris a les mateixes oficines doncs no tenien dades prou coherents dels interrogatoris telefònics o al carrer. Els pobres contractats havien de ramblejar tot el dia, a les pitjors hores de calor a l'estiu i passant fred a l'hivern, perquè després la seva feina fos vilipendiada pels corruptes dels manufacturers que tot ho trastocaven i capgiraven per acomplir els interessos dels qui els havien comprat amb diners de sotamà. Val a dir que els enquestadors no en sabien res, i que si algun cop algú havia fet massa preguntes, havia estat acomiadat tot seguit, sense donar cap raó doncs en no tenir contracte fix de cap mena i estar subjecte a les necessitats de plantilla variable de l'empresa no hi havia cap escletxa per la que pogués protestar per aquest tracte.
De tant en tant apareixen escàndols als diaris, relaci
onats amb la corrupció i el suborn. El gabinet d'estadística no va poder quedar al marge d'un que va esquitxar alts càrrecs del govern sortint, descobert el frau per mitjà d'uns papers desclassificats que havien trobat remenant pels arxius. Tres de les cinc persones de la junta d'administració del gabinet varen ser encausats. Els altres dos no és que no fossin corruptes o no manipulessin les enquestes com els altres, sinó que havien tingut la sort de ser de vacances mentre es feia la negociació per l'afer que havia mogut l'escàndol. Tenien coartada, per dir-ho d'alguna manera i, encara que els sabien culpables fins al moll de l'ós, no varen anar a parar a la garjola com els seus companys. Entre els salvats hi havia el president de la junta i principal accionista del gabinet, que va respirar fondo en saber que l'esquitxava només parcialment l'escàndol. Com que va veure les orelles al llop, i pensant que el proper cop no tindria tanta sort segurament, va decidir retirar-se a la universitat, a la seva facultat d'estadística on va ser admès com a professor d'un postgrau. Guanyava menys, però ja en tenia prou d'estalviat, i no havia de jugar-se el coll cada cop que arribava a un pacte amb uns clients. Encara que el seu despatx era menys dotat que el que tenia al gabinet i que l'ordinador de la taula era una antigalla, es sentia reconfortat pel fet que no feia res deshonest ni il·legal. Rumiava sobre la seva vida de gerent. Pensava que si havia fet tantes coses reprovables era perquè li ho exigien els negocis, que no es podien fer de cap altra manera, i que en el fons ell era una bona persona. Fins i tot tenia la barra de recomanar als seus alumnes que mai de la vida no es deixessin enredar per les ofertes que de ben segur li farien els clients, que la imparcialitat i el seny era l'única cosa que els podia salvar de l'empobriment moral i del desprestigi.