El filòsof i la felicitat

Com que no tenia res més a fer que pensar i cobrar de les conferències que donava i els llibres que editava en tirades curtes, el seu cap era un veritable bullider. Les hores del vespre les esmerçava a perfeccionar el seu sistema de valors, personal, al que afegia novetats cada cop més recargolades. La felicitat el portava de cap, doncs trobava que no era a l'abast de la mà i que ni tan sols les persones que creiem felices no ho són del tot mai. No hi ha ningú al món que no pateixi d'una manera o una altra. El que hauríem de cercar amb deler és el patiment, com ja proposen algunes religions, i deixar-nos de felicitats inabastables. En els temps que corrien per el pobre pensador era una xacra haver de donar voltes a tot. Ningú no ho feia, ans al contrari només cercaven els beneficis immediats que podien trobar en el menjar o en l'entreteniment. Les enllaunades propostes de lleure li eren del tot indiferents, doncs considerava que no es podia dedicar a cap pèrdua de temps sense abans haver resolt d'una manera més o menys satisfactòria els grans problemes. Aquest li ocupaven la major part del dia, donat-los voltes i voltes fins que de tan recargolats eren irreconeixibles. Les idees de partida, com ara la felicitat o el sentit del deure, quedaven transformats de tal manera que semblaven coses completament diferents. Com que pensava de veres que la felicitat era inabastable, al menys per a nosaltres, deduïa que només podia tractar-se d'una trampa, d'una ansietat instal·lada al cor que ens feia infeliços per no poder aconseguir-la. Potser si pensàvem menys en la felicitat aconseguiríem de ser-ho, ni que fos en la ignorància. Tal vegada el que calia era patir un gran dolor o ésser sotmès a tortures i vexacions per albirar per fi la veritable felicitat. Qui sap si un cop morts no aniríem a un món idealitzat on cap problema ni circumpstància no podria torbar la tranquil·litat finalment aconseguida, la plenitud d'esperit i la serenor sense pal·liatius.
La felicitat era per a ell com un amor impossible. La tenia a la vista, podia veure's reflectida en les cares dels altres, els seus visatges demostraven de vegades que hi havia un principi de satisfacció general dins les seves ànimes, i, tanmateix, mai no podia tenir una trobada sense contratemps amb ella. Era una musa que s'escolava per entre mig de les mans com la sorra de la platja a l'estiu quan la calor i el vent humit fan que un necessiti refrescar-se com mai.
Cert que d'altres problemes també eren objecte del seu acurat estudi. Els disseccionava amb delicadesa, analitzant tots els ets i uts de la qüestió i sense menystenir cap punt de vista dels que coneixia. Com que no tenia ningú amb qui discutir es distreia aportant els cabdals argumentatoris de tots els grans pensadors que havia llegit i també les opinions ben o mal fonamentades dels veïns del barri i dels comerciants que li en comunicaven a les parades quan anava per fer la compra diària. La dicotomia entre ètica i estètica la trobava d'allò més suggeridora i esmerçava hores en la seva observació. Ell es vinclava definitivament del costat de l'estètica, doncs considerava que l'ètica no la seguia ningú, si més no al terreny dels fets, malgrat que hi havia molta gent que s'omplia la boca amb les seves lletres i la feia servir d'arma llancívola en debats i congressos. Tothom que era poderós tenia un respecte molt gran per la ètica, encara que d'amagat cometés desfalcs i robatoris de tota mena, enganyés els proveïdors i els clients i passés mercaderies defectuoses per bones i altres pràctiques que són tan habitual al món del comerç. De fet, li costava de creure que banquers i presidents de constructores tinguessin res a veure amb l'ètica. I tanmateix no els hi faltava la paraula a la punta dels llavis quan parlaven a les assemblees d'accionistes i davant dels inspectors de l'agència tributària. Li feia fàstic l'abús que es feia d'aquesta paraula, sobretot per part de gent que no en tenia gens del seu esperit i que no es dedicaven sinó a estafar i robar tot el que podien. Evidentment la felicitat no estava relacionada amb l'ètica, doncs els que deien tenir-ne no eren feliços, encara que tinguessin molts recursos, i els que semblaven més feliços de tots no en parlaven pas d'ètica, sinó d'altres coses com honradesa i humilitat.
En fi, que dedicava el seu temps a d'altres qüestions fonamentals però sense allunyar-se mai del problema de la felicitat que era el seu principal maldecap. Tant ho era que estava a punt sovint de perdre el seny de tant marejar el concepte. Assegut al seu sofà, amb la pipa a una mà i la capsa de llumins a l'altra, cercava als replegaments del seu cervell la resposta a la seva més fonamental pregunta. Mai la trobava, i després d'hores de romandre immòbil encenia la televisió i per uns moments pensava que l'oblit era la veritable felicitat. Que calia dormir les vint-i-quatre hores del dia per tal d'estar veritablement a grat. Viure en un món de somnis era potser el secret de la felicitat. Com feien els infants. De seguida s'adonava del seu error, producte de les moltes hores d'inacció i de l'excés de xuclades a la pipa que duia a dins una barreja de tabac super-fort i unes herbes suïsses molt aromàtiques. Els nens eren infeliços, doncs encara que se'ls feia tot i de res no s'havien d'amoïnar, el cas era que eren ploraires i emprenyadissos com cap altra individu de l'espècie. Tenint-ho tot eren els més infeliços, pel que es podria deduir que no tenir res era la millor manera d'assolir la felicitat.
No es perllongava gens aquest pensament, doncs ell mateix no tenia gaire i tanmateix era un amargat com n'hi ha pocs. Desitjava haver estat fill d'un milionari, un d'aquests magnats del petroli o de la indústria naviliera, i haver viscut tristament en mig de luxes i comoditats, infeliç en mig de la riquesa però si més no sense demanar-se contínuament pel sentit de l'existència. No havia tingut aquesta sort, i li tocava de filosofar sense arribar a cap conclusió meritòria ni escatir la veritable fonamentació del fet en si. Provava d'esporgar l'edifici d'idees que s'havia muntat al cap sense cap èxit. Sempre n'apareixien de noves que venien a embolicar la troca més encara sense que pogués mai arribar a cap mena de conclusió. Es desesperava fins al punt d'arrencar-se cabells a estrebades, de gratar-se amb violència la barba poblada que duia per la part de sota de la cara, i a donar cops de puny contra els braços del sofà que havia de pagar els plats trencats de la seva incapacitat per definir-se filosòficament.
El filòsof era un home de mitjana edat, rondant la cinquantena, que duia sabates comprades feia anys i que mai no arribaven a desgastar-se del tot. Els talons havien estat canviats dues vegades ja i la pell de la part superior es queia a clapes. Duia uns pantalons passats de moda que comprava en botigues de segona mà i una camisa amb jaqueta que entonava amb la resta de la seva indumentària pel costat arnat i ancorat en el passat. El seu cap barbut el rematava una gorra que duia de costat i que creia que li donava personalitat. Si més no quan es passejava pel carrer en nit de cap de setmana, la gent el mirava i escoltava les seves reflexions i el tenien per un personatge, cosa que li agradava i com que no rebutjava almoines, es podia estalviar de treballar. A aquestes recaptes calia afegir les conferències i els llibres que publicava l'editorial i que s'anaven venent a bon ritme, comprat per un públic fidel que assaboria les contradiccions i els paroxismes en que guarnien els seus escrits.
Com que cap de les estratègies no li funcionava, en provava de noves. Era clar que la felicitat no la trobava en ell mateix, només en forma de pinzellades, esbossos de felicitat que no duraven sinó fraccions de segon, i que per manca de substància eren descartats com a veritable estat de felicitat. Potser la podria trobar en algú altre. El carter semblava un home feliç. La seva feina no tenia cap complicació, i, si duia el calçat escaient no havia de tenir problemes als peus. Amb el seu carretó no feia sinó passejar-se pels carrers, ramblejar unes hores fins que totes les cartes eren a la seva bústia, i després la resta del dematí per fer no res. Aquest no-res, el buit significatiu que hi havia a la vida monòtona i sense entrebancs del carter podia ser sinònim de felicitat. Va seguir el carter un dia per veure com era la resta del dia per a ell. Fins i tot el va parlar i li va dir que estava fent un reportatge per a una revista i que l'interessava molt la seva vida. L'home es va estranyar de primer però va accedir. El resultat va ser descoratjador: es duia a matar amb la seva dona. Ell deia que no, i volia presentar la seva família com ideal, però el fet era que parlaven a crits habitualment i no feien sinó discutir, encara que a ells els hi semblés que parlaven. Després del desengany venia l'esfondrament; no havia trobat la felicitat enlloc i calia enfonsar-se a les simes del dolor i el malfiament, del món i de les grans veritats que només existeixen a la paraula que els hi dona el nom.
Com que es trobava deprimit després de la seva recerca sense resultat, es donava a la beguda. Potser era allà finalment la felicitat. De bon començament ho semblava doncs amb els primer xarrups de licor el color pujava a les galtes i una sensació de benestar envaïa el cos. Tanmateix la joia no era complerta doncs quedava al cos una necessitat de continuar bevent. No es podia ser feliç del tot amb necessitats. De seguida venien més glops i aleshores començaven els problemes. Allò ja no era benestar sinó una eufòria sense aturador que conduïa a beure encara més. Al final l'estat era deplorable, es veia a si mateix assegut al sofà amb el cap com una olla de grills i tota l'habitació rodolant al voltant seu. Finalment s'adormia de tant d'alcohol. Al dematí següent no només no havia trobat la felicitat sinó que es trobava veritablement infeliç. Trastornat pels efectes de la beguda havia llançat l'ampolla gairebé
buida contra la paret del fons i ara se'n veien els resultats. Els vidres a terra eren un veritable perill. Tornà de la cuina amb l'escombra i el recollidor i fora vidres.
Es tractava d'un nou fracàs en la seva recerca sense sentit. Rumiava molt. Tant que se li va acudir anar a la vora del mar a veure si els pescadors situats arran de la costa. Passaven la nit sense fer res en absolut i potser durant aquelles hores tenien uns bocins de tranquil·litat que els menaven a l'estat de felicitat tan desitjable. No era així, doncs va poder comprovar que de serenor hi havia molta, però que això no era sinònim de cap mena de felicitat. Els pescadors eren uns ensopits que veient que encara no deixaven el món es dedicaven a perdre el temps de la manera més exagerada possible, sense fer cap moviment, esperant que uns peixos sense coneixement tinguessin el rampell de mossegar l'ham i de anar a parar al cistell de les captures. Al cap d'una nit podien fer-ho tres o quatre, el que no era una diversió molt gran que es pugui dir, de manera que la felicitat no podia estar en una activitat tan avorrida i amb tant poques distraccions. L'estat de sopitesa en que queien els pescadors no era la felicitat.
Potser era aleshores en mans dels milionaris que ancoraven els vaixells a prop dels pescadors, una mica mar endins, o als ports esportius. Sens dubte que les seves vides eren d'esplai, en el cas que no treballessin, i si ho feien, era de caps i per tant no feien sinó manar i dir als altres el que havien de fer i el que no. Era una vida de caprici, semblant a la d'un nen que no s'ha de preocupar per res. De fet, de seguida que va donar unes passejades pel moll del port esportiu de l'est de la ciutat es va adonar que el problema d'aquesta gent abocada al lleure era semblant a la dels infants. A totes hores duien cares llargues i mals humors, i de qualsevol cosa feien una muntanya. No era possible que gent tant malcarada i amb tants de fums representessin el paradigma de la felicitat, a part que tot el servei i els amics els ensarronaven tot el que podien per tal de treure'ls calers i beneficis.
Tornava a casa seva carregat de desenganys, i rumiava la manera d'arribar el mateix a una certa felicitat. Considerava que un estat feliç parcialment no valia, i que havia de ser una cosa duradora i que suportés el pas del temps amb enteresa i sense patir minves de consideració. Una cosa impossible es mirés com es mirés, doncs per a ell el dolor mental i l'encaparrament en treure l'entrellat de les qüestions fonamentals era superior a qualsevol cerca de la felicitat. Es torturava a si mateix pensant en totes les coses que havia de resoldre abans de morir, i en tot el que havia d'escriure als seus llibres, tan afamats i ben valorats pels lectors fidels, i en totes les centrifugacions que hauria de patir els seu sistema de valors abans de constituir-se en quelcom digne de ser admirat. Pensava que amb un sistema de valors complert assoliria l'estat de felicitat que tant anhelava, i que per tant havia de refinar les seves creences i les seves conviccions si volia que fossin la crossa que l'ajudés a encabir-s'hi al regne dels feliços. Però veia aquí també greus paradoxes. Com havia de valdre's de crosses per tenir una cosa que en si mateixa era el súmmum, allò insuperable. Tenia mester potser de perxes per tal d'enlairar-se per sobre del llistó del frisat objectiu? De cap manera. La seva destinació havia de servir en si mateixa sense cap necessitat d'ajuts o mètodes d'enlairament.
Es desesperava novament, i a cada nou cop les seves caigudes a l'abisme de la depressió i la manca d'esperances era més grotesc i donava lloc a borratxeres més sonades. Algun cop havia estat vist en bell mig del carrer parlant amb una bústia dient-li que la felicitat l'havia abandonat definitivament i que tenia la intenció de llevar-s'hi la vida tot seguit. No ho feia mai, ni ho feu fins al dia de la seva mort, en que confiava que el trànsit cap a l'altre món li conduís definitivament cap a la joia que cobejava. No va ser així, doncs algun defecte insignificant va aigualir la sensació de comunió còsmica i el va retornar al dilema de sempre entre l'existència o no de l'estat de perfecció.