El drac

Tenia molt a prop la seva soledat, havia de sortir al carrer, prendre la fresca, tocar peresones, fugisserament, sense tocar-les de veritat. Però fer-ho, aviat, abans de perdre la raó. Les parets se'l menjaven, a mirades i amb pensaments, amb imatges, havia de fer quelcom, un esclat, un rampell, quel reconduís al món dels vius, perquè era mort.

I si no volia seguir morint, lentament, havia de posar-se dempeus, caminar, fer algun acte demostratiu, un cafè al bar de la cantonada, i observar la gent, amb les seves actituds, planificades, mortes també. Tot era mort, no hi havia vida enlloc, ni en els arbres ni en les coses, ni en les persones. Tot al seu voltant era un espai infinit, i mort, eixorc i infinit, no hi havia res.

Les parets no eren les seves amigues, només li tornaven la mirada amb complaença, ell mereixia un altre destí, així ho pensava. Ell havia d'aconseguir desfer-se de la mort, que l'assetjava, amb insinuacions insidioses, dient falses veritats, parlant-li de que havia d'aprofitar la vida, no la volia, només l'equilibri, al seu interior, i poder relacionar-se per frecs.

La gent del carrer l'esperava, havia d'aixecar-se, fer un pensament, deixar de banda la xafogor i les poques ganes i ser el paladí de la seva existència, i matar el drac que l'enfonsava, amb paraules. Un drac xerraire, que deixava anar sentències per la boca, que li cremaven per la seva versemblança, i per tenir intencions ocultes quel danyaven. Eren paraules enverinades.

El drac havia de morir de totes totes. Era un ens imaginari, una falòrnia sense cos, una invenció. Ell l'havia produït, i per tant tenia els mitjans per extingir-ho, no li calia llança, perquè les seves carns eren només de paraules, absurdes i mal combinades. Només li calia l'Ordre, la Lògica i la Coherència per vèncer al drac. I tanmateix se sentia impotent.

Perquè res no podia fer contra la veritat alternativa del drac, contra la seva realitat fonamentada en axiomes equivocats, en pensaments disbaratats, però que seguia un patró, una periodicitat que no podia ignorar. Per això les armes del pensament, el recurs de la normalitat, les fletxes del sentit comú, no el ferien, el feien més fort. Perquè ell veia que entorn seu no hi havia ordre.

Només repetició, extenuació de les idees, tortura del magí, per mitjà d'imatges reiterades, de conceptes, de les mateixes coses un cop i un altre, suposades sempre, sense un contingut vital evident, només superficialitats que no tenien res a fer contra el drac tangible, el que tenia present davant la seva vista, el drac que volia matar-lo a conclusions.

De totes les coses en feia una tesi l'animal vermell, escatat i amb dues petites ales, i ullals a la boca. En feia un discurs de qualsevol convicció que tingués ell, i era un discurs irrebatible, per la seva complexitat, també absurd. Les seves parts no constituïen un tot racional, eren un despropòsit, una ofensa al pensament estructurat, una facècia contra les normes del llenguatge.

Era un vòmit. Amb les seves parts aglutinades per una matèria densa, encara distingibles però ja tacades per la descomposició dels àcids estomacals. Era una barreja nauseabunda, quel drac li gitava a la cara per toldre-li la poca raó que encara tenia. La intenció del drac era aconseguir la seva follia, fer-li perdre el sentit dret de les coses, l'únic inambigu, el que tothom comparteix.

Segons el drac, aquest sentit no era tal, no existia, la intersecció de tots els éssers humans era el conjunt buit. No podia ser! "Això no és veritat, menteixes!", cridà ell. "Pots creure'm o no, només et dic la veritat, però el fet que no em vulguis creure demostra la meva tesi, de que no hi ha veritat quet pugui dir". "Això són bajanades", digué ell en resposta.

No sabia que contestar a les absurditats ressonants del drac, que sempre trobava la manera de fer que les seves afirmacions fossin rotundes, i que la contraposició d'elements oposats ajuntats o del mateix element fet servit en contexts del tot diferents al mateix lloc, donessin peu a ofuscacions intel·lectuals que havia de patir. I aquell no era l'únic drac que coneixia.

Havia topat amb persones que eren com el drac, i que en tot moment volien trobar l'expressió o l'acció desconcertant, per atreure els altres, per fer-se notar. Persones que no es conformaven amb un sí o un no, sinó que havien de penetrar en les lateralitats del concepte fins arribar a puestos incògnits dels que ja l'altre no podia sortir, i quedava atrapat.

Aquests paranys mentals el confonien sovint, però amb paciència arribava a comprendre'ls. Si hagués tingut el doble de temps que la resta de gent, o moltes vegades el temps, hauria entès tots els missatges, tots els codis. Només era una qüestió de temps. Però el drac no li donava temps, parlava molt de pressa, i no el deixava ficar cullerada, només l'importava el seu discurs.

"Les plantofes ens recorden el sentit de l'univers, que gira en sentit occipital, t'has adonat? Tu no saps concebre l'invers de qualsevol cosa, perquè tens una visió il·limitada del teu entorn immediat, ho entens? Només et motiva el fet teòric, la futurabilitat de les teves accions, la inversió en espècies, ho veus com es relaciona amb els altres fets?"

No sabia de que parlava el drac. Aquella fal·lera per extorsionar la llengua amb els seus mateixos elements per tal de torçar-la fins fer-la irreconeixible. Les paraules corrents, amb els seus significats definits, es desdibuixaven passant a ser entitats etimològiques evidents, que lluitaven al seu interior per suplantar les paraules legítimes, construïdes segons un sistema acceptat.

Però el drac no volia saber res dels significats corrents. No volia emmerdar-se en la blana flonjor de construir amb maons regulars. No volia saber d'haver de regir-se per milers de normes, només acceptava uns centenars. I només perquè eren indispensables. Sense elles no aconseguiria el seu efecte desestabilitzador, les necessitava.

I per això no les abolia. Perquè la comunicació sense elles hauria estat impossible. No era el que volia. El drac li volia fer perdre els suports, esperava la patacada. Ell no era disposat. No tenia la disposició de caure en la trampa enxarxada del drac. Per això, en un cop de força, s'aixecà, i s'acomiadà de les seves visions al menjador, al carrer no hi serien.

I no hi eren. La gent passejava amb tranquil·litat, d'altres, desplaçant-se d'un lloc a l'altre en missió de feina, anaven apressats, i descurosos alhora de transcórrer la vorera. Eren els millors, perquè permetien el frec. L'olor intensa que passava per uns moments i que se sentia uns metres encara, o els detalls de la fesomia, que es feien evidents a pocs centímetres.

Al carrer hi havia una bona flaire. De totes bandes arribaven ensums de les coses més variades, immundes algunes i d'altres agradables. La seva barreja es combinava amb la visió, donant lloc a associacions estranyes. Mals olors i cossos exultants, i a l'inrevés. Per moments diferents a l'espai del carrer, quels provocaven. Hi havia poca coherència.

Potser era un altre animal fabulós, que volia estendre el seu llegat d'incoherència, que odiava l'ordre, i per això havia donat sentits separats a les persones, de manera que poguessin flairar aquí, escoltar allà i mirar més enllà, per tenir una combinació desconeguda cada cop, i també amb els altres sentits. Les capacitats disgregades eren font de desconcert.

Però no pas per a ell, que n'estava acostumat. Eren font de pensaments creatius, de rebuigs de coses acceptades, quan es barrejaven amb percepcions desagradables, i d'acceptació de coses rebutjades a l'inrevés. Així la visió d'una cosa pestilent, com ara una merda de gos, acompanyat del perfum d'una dona que passava el feia reconciliar-se amb la merda.

Però els seus epifenòmens no era el que l'interessava. Volia desempallegar-se de totes les coses accessòries, per assolir un estat congraciat amb si mateix, i amb la resta de coses, vistes des d'una perspectiva alterada. Així doncs no havia d'amoïnar-se per coses purament casuals com la combinació sensitiva. Havia de buidar el seu cervell, alliberar-lo.

Perquè el drac havia deixat petjada en el seu esperit. No podia raonar d'una manera conseqüent, li semblava que les idees flotaven dins el seu cap sense poder llançar d'unes a altres un lligall que les igualés i les fes properes. Havia de conformar-se amb la seva multiplicitat, que era exhaustiva, i que abraçava tots els camps del coneixement.

Ningú no podia emballestar una teoria sense renunciar a la diversitat, sense recloure's en un jardí, preciós i mimat, però que deixava de banda el món. La complexitat i la varietat cromàtica eren grans a dins, però l'espai reduït, amb poc aire, i el conjunt condemnat a perdre la seva vivacitat. Només uns pocs jardins podien resistir la història.

El drac ho sabia, era l'oceà extens, les fondàries de l'univers, el desordre impol·lut, no espatllat per la simplificació. El drac i ell no eren antagonistes, però, perquè la seva complementarietat no es donava. Les paraules del drac no l'ofenien en els seus principis, i d'alguna manera ell mateix era el drac, el portava a dins, i el projectava a la paret, com un cinematògraf.

Per això havia de sortir a prendre la fresca, per tocar-se amb d'altres persones, per notar la seva veritat, la seva substància densa i essencial, incomparable i inabastable. Ell no podia encerclar ningú altre, ni hi havia ningú quel pogués encerclar a ell, ni terceres persones no es podien encerclar entre ells. La mútua exclusió de tots els éssers vius pensants era un fet.

I també de moltres altres coses, però no es podia demostrar. Hi havia qui volia veure patrons de comportaments, resums d'actituds, classificacions encertades, regularitats en la forma. Vanes il·lusions, ell ho sabia, que només reduïen, en factors que eren inassumibles per tal de descriure amb eficàcia, només eren reduccions de dimensió, que no conduïen a una d
escomposició acceptable.

Així doncs, de tota aquella gent que pul·lulava al seu voltant, alguns calmats i d'altres pressencs, no es podia agafar una comunitat de convenciments, no es podia expressar cadascú en funció dels altres, i qualsevol intent reduccionista havia de fracassar. Ell no volia emprendre aquella tasca, que potser d'altres farien la ximpleria d'escometre, ell només volia observar.

Perquè la diversitat excitava diversament el seu pensori, i per això era agradable, perquè parts diferenciades es posaven en reacció davant els estímuls. Així les persones li recordaven tota la seva vida, episòdicament, de manera que tornava a degustar tots els moments de la seva existència. Sabia que era un miratge, que no es podia emmirallar eficaçment en els altres, que no ell no era la seva suma, i tanmateix l'alternativa era el drac. Calia matar-lo, amb les seves armes, amb pesantor i treballs, amb sacrifici i absurd, matar-lo d'opulència.