el drac que va perdre la seva pedra

Tot drac te una pedra , que es mágica, i que els permet volar, treure foc i utilitzar qualsevol magia, hi ha de diferents colors i formes, representant el carácter o l'aspecte del drac, però hi havia un en especial que no en tenia, i que la buscava desesperadament. Aquell drac tenia les escates d'un gris apagat i unes poderoses ales que no li servien gairebé per res, sempre feia cara trista pero els ulls li brillaven alegrement, també tenia un poder, un sol poder que era molt especial, podia transportarse en qualsevol món que ell desitges, pero amb això no estava content, per que en la seva pedra si havia quedat mitja vida, tota la seva infantesa, els records viscuts i evidentment el seu nom, estaven en la pedra, i com que ja no la tenia, no recordava res, i per tant, significava que tampoc sabia en quin de tots els mons existents l'havia perdut. Però ell no perdia l'esperança, una de les poques virtuts del seu carácter que no s'havia perdut amb la pedra i no aceptaba cap nom que no fos el seu.

En el seu camí de recerca, es trobava tot tipus de personatges , uns , l'encoratjaven, uns altres el volien mort, i d'altres, fugien quan el veien i n'hi es paraven a pensar si el drac era bo o dolent. Pero un dia, quan ja havia fet molts anys i molts mons de recorregut, va arrivar a un lloc que era totalment diferent, la gent era bona, alegre, es conformava amb lo que tenia i sobretot, l'aceptaven. Uns pagesos li van dir que es quedes uns anys amb ells per poder descansar i que no era cap molestia ja que en aquell món es creia que els dracs portaven bona sort. Ell, trist, els va explicar que ell no en portava de sort perque havia perdut la pedra, hi també els hi va explicar totes les consqüencies de la perdua, els pagesos li varen dir que els hi era igual i que per provar, reses a un petit Déu anomenat
Daïl-eran, el fill del emperador, que era humà i que havans havia estat un tirà que governava malament el país, pero que va canviar gracies a l'ajuda d'aquest petit Déu, el seu fill, que va acavar desapareixent, però que segueix aportant felicitat a aquest país. El drac va reflexionar sobre el tema i va decidir anar a resar, pero la pedra no apareixia i ell seguia anant a resar cada dia per el matí, fins que un dia un nen se li va apropar i li va preguntar perque resava, el drac, s'ho va explicar tot i acabat el nen, es va posar a riure i va començar a dedicarse a desanimar-lo i a dir que no reses més, que era una perdua de temps i que aquell estupid Déu no apareixeria mai, el drac, tip d'escoltar-lo va tornar a casa amb els pagesos i es va adormir pensant en tot el que li havia dit aquell nen.
El dia següent, etava molt desanimat, però va anar a resar al rierol de sempre, on va trovar sentat en una roca quell nen. En aquella ocasió, vestia una llarga tunica i portava collars amb petits diamants i una diadema d'or que lluia un brillant i petit rubí que tenia gravat un escrit. El nen va somriure i se li va apropar dient:
-Hola drac, veig que res et desanima i que has tornat. El meu nom es Daïl-eran i ahí et vaig posar a prova, he pensat que jo et podria ajudar en la teva recerca.-
El drac, tot content va aceptar l'ajuda i s'en va anar amb el petit Déu.

Passaven els anys i el drac anava recuperant tot l'optimisme i el bon humor però la pedra i el seu nom seguien perduts. El Déu, s'anava fent gran i es fa fer molt amic del drac sense nom, fins que un dia que ja era molt vell li va dir:
-Amic meu com ja saps soc fill de dos humans i s'em considera Déu nomes per el meu poder, pero has de saber que jo no soc inmortal com tu i vull que quan em mori, agafis aquesta diadema, simbol del meu poder i que te la quedis, passant a ser tu el Déu protector d'aquest país.-
El drac tot trist li va ir que aixi ho faria.

Passats uns mesos i oblidades les paraules de Daïl-eran, aquest va morir de vell mentres el drac dormia. El drac quan el va veure mort va plorar durant un dia i una nit i la noticia de la mort d'aquest bondados Déu es va extendre rapidament, llavors el drac va recordar les seves paraules i es va posar de collar la seva diadema, i de sobte, se li va omplir de foc la boca, es va sentir viu, ple de força i magia, les escates li van començar a brillar del color de l'or i es va enlairar cel amunt per sobre de tots el obstacles, feliç d'haber recuperat la pedra i va veure i llegir per primer cop l'inscipcio de la pedra de color de foc:
Tu no heredes el meu nom , soc jo que vaig heredar el teu;
BONDAT, ALEGRIA I ESPERANÇA que junt es pot dir Daïl-eran.
I desde aquest moment, el drac va recuperar el seu nom : Daïl -eran i també la part de vida que li faltava.