EL DRAC ARÍTJOL

En el microcosmos de totes les viles existeixen sempre tots els problemes endèmics del poder. Hi ha sempre ànsies per assolir-lo, no per un desig de servitud al proïsme sinó per nodrir-se econòmicament la butxaca i assolir una posició social que permeti especular encara més. Hi ha viles, però, que governar-les és un maldecap i no són en absolut cap mitjà per aconseguir beneficis personals, ans al contrari, governar-les és un niu de discussions i de decepcions i l'exercici del poder deixa de ser política per assemblar-se més a un sacerdoci dur i sacrificat. Són viles sense una riquesa econòmica potent que generi uns impostos que permetin sostenir la vila i tenir-ne cura. D'altra banda, aquest desavantatge podria propiciar l'aparició de voluntaris honestos que volguessin governar la ciutat per millorar-la obtenint únicament a canvi poca retribució econòmica i només la satisfacció personal d'ajudar els conciutadans. Però això mai passa perquè la gent és egoista i només mira per ella, i únicament se solidaritza i fa coses conjuntament quan no li queda cap altre remei.

El conte que us explicaré ha passat, passa i passarà en qualsevol vila on hi hagi un buit de poder a causa que el seu govern no ofereixi cap recompensa sucosa per a qui l'exerceixi. És aleshores quan apareixen governants diguem-ne... poc adequats, que no costa gaire col·locar-los però molt treure'ls.

Hi havia una vegada una vila on feia força anys que no hi havia hagut cap rei digne de ser nomenat. Els que s'havien anat succeint havien exercit el poder d'una forma mediocre, però, per altra banda, tampoc havien provocat greus problemes. Podríem dir, doncs, que únicament omplien el càrrec sense nodrir el poble. Però un dia va passar el que havia de passar: no hi havia cap candidat a ser rei. El Consell d'Ancians es va reunir per intentar trobar un candidat acceptable i que volgués ser-ho. No en trobaven cap. Discutiren i discutiren durant mesos fins una setmana abans de les eleccions. Una nit un dels ancians més vells, el senyor Gatosa, es posà dempeus d'un vot i va dir:
-Ja ho tinc, li direm si vol ser rei al Drac Arítjol !
Hi hagué un moment de silenci per la sorpresa però de cop esclataren en rialles tots els altres ancians.
-No, no és una broma -digué en Gatosa- ,la natura del drac és diferent a la nostra. A ell el poder i els diners li són igual, si aconseguim convèncer el drac crec que serà un candidat perfecte.
Parlaren durant tota la nit i a la matinada, segurament per cansament i ganes d'anar a dormir, acceptaren la candidatura del drac sempre i que el senyor Gatosa s'encarregués de convèncer-lo. El senyor Gatosa, sense anar al llit, s'encaminà cap a la cova del Drac Arítjol situada a prop de la vila i al costat del riu. El drac restà molt sorprès del favor que li demanava en Gatosa i no acceptà perquè ell estava molt bé sol a la seva cova i no entenia per què havia de complicar-se la vida anant a viure al castell. Finalment, en Gatosa aconseguí fer-lo decidir perquè li digué que si es creava un buit de poder la vila es desorganitzaria i podria desaparèixer com a tal, i ell també hauria de marxar perquè tota vila té el seu drac, i tot drac ha de tenir la seva vila. Al Drac Arítjol no li agradà aquesta darrera opció, ja que li feia mandra anar a buscar una altra vila i que a més estigués lliure del drac que li corresponia; hauria de lluitar amb altres dracs i vagar durant anys fins trobar una altra llar, i ell ja era massa vell per a aquestes aventures.

Així doncs, a l'endemà mateix, en Gatosa i el Drac Arítjol s'encaminaren cap al castell perquè prengués possessió del seu càrrec. El senyor Gatosa s'encarregà de parlar amb el personal que treballava al castell, o els que va trobar, que eren exactament quatre dels cinquanta perquè els altres quaranta-sis eren fora a esmorzar o de compres. Els quatre presents dormitaven pels racons, no se sap si és que havien perdut la nit o bé que la feina no els era intel·lectualment estimulant. Després de despertar-los els digué que el drac era el seu nou rei. Els servents miraren el drac amb la ment absent i no feren cap gest de sorpresa ni de por, tot i que tenien al davant un animal mitològic de dos metres d'alçada, que podia volar quan els corrents tèrmics del migdia ho permetien i treia foc de la boca si el darrer àpat havia anat molt carregat de pebre. Quan el drac arribà al segon pis per instal·lar-se a la sala del tro els servents ja dormien altra vegada.
-Tranquil, no et preocupis -el consolà en Gatosa- el Consell d'Ancians t'ajudarà a governar. Aquesta serà la teva nova llar i ho faràs molt bé. Demà vindré i començarem a treballar.
El senyor Gatosa, dit això, desaparegué per la porta i no va venir a l'endemà ni l'altre ni el següent. Diuen les males llengües que va fugir aquella mateixa nit perquè es veu que feia uns mesos que tenia relacions amb una dona casada (però no amb ell) i el marit, en saber-ho i en un acte de generositat, es volia divorciar per deixar lliure els amants; però el senyor Gatosa es considerava massa jove amb els seus vuitanta anys per comprometre's i per això va decidir anar-se'n sense deixar rastre. "No sóc un covard", va pensar el senyor Gatosa mentre abandonava la vila a les tres de la matinada i amb els ulls humits, "només sóc un home que vol ser lliure com un ocell".
Mentrestant el drac romania pacient, sense moure's de la sala del tro i mirant fixament la porta de la qual havia desaparegut el que l'havia anat a buscar a la cova. Es va enfadar perquè els vilatans no tenien cap dret a molestar-lo traient-lo del seu cau per alterar-li la seva vida ordenada, senzilla i plàcida. A més, ell es portava molt bé, sobretot després del darrer duel amb un cavaller anomenat el de les Dues Plomes que li havia escapçat mitja cua i això per a un drac és una mutilació seriosa perquè et minvava l'atractiu davant les buscades i escasses femelles drac; uns éssers molt més grans que els mascles amb atractives escates de color maragda i porpra i amb un temperament molt agressiu amb qui un festeig o galanteria inadequada pot acabar tràgicament. Sense expectatives d'aparellar-se mai més, i això és molt dur per a una bèstia que viu eternament, el Drac Arítjol va ser pres d'una tristesa fonda que li arribava al moll de l'os i que li va treure les ganes de sortir a fer el brètol segrestant verges i cremant pallers. A partir d'aleshores va portar una vida retirada i contemplativa.

La ira deixà pas a l'enyor de temps passats, on cadascú tenia el seu paper a representar fent el que s'esperava segons la seva natura. Per això decidí tornar al seu cau i continuar amb la seva rutina diària. Obrí la finestra i intentà sortir per allà ja que no volia baixar les escales i tornar a veure, encara que fos poc probable, algun servent del castell. No va poder perquè la finestra era molt més petita que el seu cos i es va sentir empresonat. En els vitralls de colors de les finestres no reconeixia el seu reflex d'ulls d'animal engabiat, turmentat per la soledat des de feia molts anys. Si els dracs sabessin plorar hauria inundat la vila amb les seves llàgrimes i únicament pogué fer un udol llarg i profund. De sobte s'obrí la porta i aparegué un personatge petit i insignificant.
-Vaja, em pensava que l'udol era d'un gos que s'havia colat al castell i veig que és el nostre estimat Drac Arítjol! -digué l'homenet amb to tan jovial que s'acostava a la burla. I s'acostà al drac sense cap mena de por- Vés-te'n coseta que embrutiràs de sutge la sala del tron!! Dolent, dolent, més que dolent!! - el renyà donant-li copets a la natja amb un diari enrotllat.

Això ja passava de mida, perquè ell no era una vulgar mascota i el que quedava del drac ferotge que havia estat aflorà violentament. D'una revolada agafà amb la boca l'impertinent i quedà el cap encanyonat a la gola i les cames penjant. Tot i que les dents del Drac empresonaven però no pressionaven per fer-li mal, l'alè fètid que emanava de l'estómac del drac podia acabar intoxicant i matant l'homenet.
- No em mengi, senyor!! - cridava el desgraciat - faré tot el que vostè vulgui i ja sé que ara és el rei i l'he d'obeir! Només era una broma... allò d'abans - digué això darrer a manera de disculpa.
El drac el deixà suaument a terra, no perquè no prengués mal sinó perquè l'homenet sabés en tot moment que ell controlava la situació i que si feia un moviment sospitós se'l cruspiria. L'homenet quedà davant seu tremolant i suant, i el drac se sentí feliç ja que la por de l'altre el féu sentir rejovenit i poderós. I és aleshores quan va canviar de parer.

El drac va decidir fer de rei amb voluntat de fer-ho de la millor manera possible. D'altra banda, no tenia res més a fer i l'exercici del poder li produïa un plaer que feia temps que no sentia. El primer que va fer va ser reunir els servents del castell i els va deixar molt clar que manaria i ells executarien les seves ordres. Els plens i reunions van quedar suspesos, ja que el drac considerava que els homes només aportaven idees ximples i era una pèrdua de temps escoltar-los. Totes les decisions van haver de passar pel drac, tant les més vulgars com les de més transcendència.

Com que sense diners no es pot fer res, i això ho saben tant els homes com les bèsties, el drac va demanar els llibres de comptes i la quantitat de capital de les arques municipals. El castell estava en números vermells, a conseqüència del malbaratament dels anteriors governants que, a mesura que se succeïen, batien el rècord de gastar més en menys temps que el seu predecessor. El drac va voler veure personalment el contingut de les arques: estaven completament buides i l'olor de resclosit indicava que feia molt de temps que no contenia cap moneda o bitllet. Únicament el drac va veure una solució per no empitjorar encara més la situació: ESTALVIAR .

Així, doncs, va començar primer per endreçar el castell. Va despatxar els servents més inútils. Aquesta mesura fou molt popular entre els conciutadans i també e
ntre els que restaren al castell perquè, tot i que els collava, ara menjaven puntualment. La sala del tron fou despullada de tot mobiliari perquè eren noses per a una bèstia tan enorme i de gustos tan austers. I l'enllumenat i la calefacció també foren suprimits, ja que el drac era partidari de treballar en horari solar i creia que l'escalfor adormissava els servents.

L'economia de la vila era administrada amb la mateixa cura que ho faria un jubilat de pensió mínima. Controlava absolutament tots els números de la comptabilitat, fins i tot els més petits. Tant la despesa de menjar dels seus servents i soldats com la construcció d'un pont nou. A més, per primera vegada era l'únic rei que hi havia hagut que era el primer a llevar-se del castell i el darrer d'anar a dormir. Es passava el dia visitant les obres perquè no es refiava dels mestres d'obres que les dirigien. Per la seva banda, els mestres d'obres justificaven el seu absentisme laboral perquè requereixen la cervesa a mig matí necessària per estimular la imaginació. A més, en la seva professió cal molt d'esforç intel·lectual i, conseqüentment, no poden treballar gaires hores seguides, ja que aquestes ments delicades tendeixen a sobreescalfar-se, i fins i tot a explotar si se les sotmet a gaire pressió. A causa d'aquestes circumstàncies, que els mestres d'obres consideraven injustes, opressives i, en definitiva, insultants, va quedar-se sense mestre d'obres i cap volia treballar per a aquell rei.

Però molt sovint els que es creuen més llestos que els altres acaben caient en el parany més evident. A resultes d'anar foragitant del seu voltant els que tenen idees pròpies i envoltar-se dels que el reverenciaven incondicionalment, tot ho havia de fer el drac. Va començar a dirigir les obres públiques de la vila, a manar els soldats encarregats de mantenir l'ordre públic, a fer de comptable, de secretari, de tresorer... i va acabar encenent i apagant els llums del carrer, escombrant la via pública i podant els arbres dels jardins. El nostre pobre protagonista anava atrafegat tot el dia i més que un rei semblava l'esclau del poble, ja que, en no delegar cap tasca, la gent el manava i li exigia sense cap consideració al seu estatus de rei. Això va tenir dues conseqüències: la salut del drac va quedar greument ressentida i, per altra banda, com que no feia despesa en personal i dietes es produí un considerable estalvi de diners.

Els dracs tenen la capacitat de canviar el color de les escames talment com ho faria un camaleó, però si aquest darrer animal ho fa per mimetitzar-se amb l'entorn i poder caçar, els dracs és a causa del seu estat d'ànim. El Drac Arítjol en la seva joventut havia lluït unes coloraines que s'intensificaven durant la batalla però, després de la topada amb el cavaller Dues Plomes, el drac va haver de canviar de filosofia de vida i, conseqüentment, va adoptar un negre mat per a les seves escames. El negre era de dol per la profunda tristesa que arrossegava i per la vida recollida i espiritual que va portar a partir d'aleshores. I el mat manifestava la pau interior que va aconseguir i també lligava amb la seva natura introvertida, car un negre brillant hauria tendit a la pedanteria i a l'agressivitat. Però a conseqüència de l'estrès que el Drac Arítjol patia ara, el negre mat li virà cap a un gris; però no era un gris plata elegant i propi de l'experiència sinó un gris provinent del negre destenyit que li donava un aire malaltís i consumit.

Com ja he dit, l'actitud del drac de voler fer-ho tot va generar un estalvi de diners com mai en aquella vila s'havia vist. Es van haver de comprar més arques per encabir les monedes d'or i de plata i tot i així no les podien tancar i vessaven per terra. Aquest problema fou comunicat al drac perquè hi donés solució. El drac, en sentir-ho, no va dir res, i es dirigí cap a l'estança del castell on hi havia les arques, tot arrossegant les potes i amb el ritme d'un autòmat. En obrir-se la porta, el drac va patir un xoc emocional ja que la visió d'aquelles piles de monedes i bitllets produeix efectes inesperats tant en els homes com en les bèsties. El drac donà ordres d'apilonar-ho a la torre més alta del castell i, un cop fet el trasllat, d'emparedar l'única porta que hi donava accés. Els servents i els ciutadans de la vila es pensaren que el drac ho feia per protegir el capital i limitar l'accés únicament a ell mateix, que hi podia arribar per via aèria a través d'un forat a la paret que havia deixat una bombarda a la darrera Guerra del Francès. Per tant, compliren les ordres sense plantejar-se cap més possibilitat, ja que si haguessin llegit més haurien sabut que als dracs els agrada utilitzar de matalàs els pilons de monedes perquè els provoca una profunda somnolència.

Així, doncs, el drac entrà a la torre i restà dies i dies dormint plàcidament sobre el munt de diners. La gent s'anava impacientant, no pel fet que estiguessin preocupats per la salut del drac, sinó perquè no podien accedir a les arques del reialme i les tasques que fins ara havia portat a terme el drac quedaven per fer.

El Consell d'Ancians, que feia temps que no es reunia, es convocà per la crisi econòmica i estructural que patia la vila. Discutiren dies i dies sense trobar una solució. Tant el Consell com la ciutadania en general, llevat dels ciutadans que havien hagut de pagar les obres del seu carrer o aquells que havien intentat fer entrar en raó el rei, volien que el drac es despertés i tornés a les seves tasques. Però no van trobar la manera de fer-lo sortir de la torre per les bones, ja que el drac no havia rebut pel seu càrrec cap compensació, ni econòmica ni en espècies, i l'absència de cobrament periòdic no el preocupava en absolut. El Consell d'Ancians va enviar-li una carta per colom missatger on li deien que posés les condicions de pagament que volia a canvi de tornar a la feina. Però no van rebre resposta, tot i que el drac havia llegit la petició ja que el colom va tornar sense la carta. També van pensar de fer-lo sortir a la força fent que els arquers disparessin sagetes de foc, però la idea va ser desestimada perquè calarien foc als diners de paper i incendiarien el castell; d'altra banda també era ben sabut per tothom que els arquers no tenien molta bona punteria i que era fàcil que erressin i calessin foc a tota la vila.

Van passar més dies, setmanes, mesos i anys... Anava passant el temps i la preocupació inicial es transformà en oblit. Car la situació esdevingué la mateixa que abans que el drac fos rei: una vila pobra, tant econòmicament com d'esperit, on les qüestions administratives van tirant i fugint per inèrcia talment com ho faria una màquina rovellada i atrotinada, on la despesa d'energia és exagerada pel poc rendiment. Una vila on no hi havia grans problemes perquè tampoc es feia res d'importància.

Per això, hi ha una vila que ningú recorda quina és, perquè d'aquesta història en fa molt de temps, que té un bonic castell amb una torre inaccessible on hi ha un tresor enorme i a sobre el qual dorm un drac. Un drac en estat catatònic que respira lleument, ja que si no fos per això seria una escultura d'or pel seu color de groc metall amb lleugeres irisacions.

I vet aquí un gat, i vet aquí un gos
que el conte ja s'ha fos.