El dit incorrupte

Sant Gregori de Fadrines es trobava a mig camí entre el Bages i el Berguedà, una població modesta, de, amb prou feines, mil habitants, que feinejava el camp, produïa uns embotits excel·lents i un vi devastador de contrades hepàtiques.
Aquest poble era tot ell casc antic, amb cases de pedra, carrers encimbellats d'escales no aptes per disminuïts, arcades precàries que unien uns edificis amb altres donant a les rues l'aspecte de claustres ombrívols, Plaça Major on la Casa de la Vila passava totalment desapercebuda (o gairebé, perquè també feia la funció de casino, prenent més importància que com a seu del Consistori) i Plaça de l'Església, on una construcció romànica de modestes proporcions albergava la talla de Sant Gregori que el poble, en processó, passejava per tota la vila durant les festes patronals, a l'octubre, acompanyada del petit cofre d'or llaurat on es guardava la relíquia més coneguda de la zona: El Dit Incorrupte de Sant Gregori de Fadrines.
S'explica d'aquest Sant Gregori que va ser horriblement torturat i desmembrat, en una època fosca i medieval en què el poble comptava amb el doble d'habitants, pel sol fet d'haver defensat unes fadrines acusades de bruixeria, acte pel qual el van titllar d'endimoniat. Com que era home d'església, el seu acte fou doblement repudiat per les autoritats eclesiàstiques, cosa que provocà que el càstig que li aplicaren fos tan cruel.
Dos segles després, un camperol que removia la terra va trobar el dit just a l'era on havien estat escampades i enterrades les restes del cadàver de Gregori de Fadrines, beatificat i posteriorment santificat, alguns diuen que gràcies a la fal·lera que va tenir l'Església per fer-se perdonar alguns "excessos" inquisidors.
Al poble ningú va dubtar que es tractava del dit incorrupte del sant, i durant molt de temps es va adorar aquell dit sense fer-se massa preguntes.
En els nostres dies, el dit romania incorrupte, i el Vaticà, després d'enviar els seus experts, va declarar que, realment, aquell dit era el Dit Incorrupte de Sant Gregori, efemèrides que era celebrada, des d'aleshores, durant les festes patronals (traslladades de mes expressament per tal que coincidís amb la decisió vaticana).
El pare Jeroni va estar al càrrec d'aquesta parròquia (que comptava amb uns dos-cents fidels, la meitat dels quals assistia regularment a missa, la meitat d'aquesta meitat amb autèntic fervor per la figura del sant) fins que va ser rellevat de les seves obligacions a l'edat de vuitanta-sis anys per un altre capellà dels de nova fornada, aspecte pulcre i atractiu, massa jove per alguns vilatans, perfecte per a la gran majoria de vilatanes.
Així doncs, el nou rector, el pare Silveri, va entrar amb certa polèmica al poble, i en l'infortunat moment de la misteriosa desaparició de la preuada relíquia.
Un dia i mig després de la desgràcia, el pare Silveri caminava per l'església buida, reflexionant sobre la dissortada situació que vivia, preguntant-se si era aquella una prova divina per tal de temptejar la seva fe, quan va veure entrar una dona de mitjana edat i aspecte trist, a pesar de la seva lleugeresa en el vestir, amb un escot que deixava palès el seu excés voluptuós, una faldilla ajustada i curta (sobre unes cames que, si bé no eren les d'una model, estaven ben treballades i se les notava fortes, de músculs durs i pell tensa), arrapada a l'alçada dels malucs arrodonits i potents.
Quan la dona se li acostà, el pare Silveri la va reconèixer com la Mariona Fornells, coneguda al poble per la seva tendència al flirteig descarat i per la seva facilitat per acabar al llit de qualsevol home que la rondés.
El capellà va sospirar secretament, desitjant, amb els problemes que tenia, que aquella dona no li demanés confessió. No estava massa disposat a passar la tarda sentint aventures pecaminoses, ni pensaments impurs i menys tan a prop d'una dona que posaria nerviós al mateix Jesucrist, de tanta sensualitat que desprenia.
S'incomodà només de pensar en tots dos tancats al confessionari, la veu d'ella xiuxiuejant, de ben segur amb detall, tota mena d'actes sexuals, els seus llavis carnosos endevinats a través de la reixa, única separació entre el prelat i el pecat.
-Pare, vull confessar-me -va dir la Mariona Fornells, i la seva veu es va endinsar al cos del pare Silveri, aferrant-se al seu estómac.
Durant uns moments, el pare Silveri no va saber què dir. Mirava la Mariona Fornells intentant convertir-la en quelcom inofensiu, tractant de passar per alt els seus cabells llargs i negres, que acariciaven amb sensuals ondulacions les espatlles i el coll llarg i fi de la dona. Intentava no fer cas d'una petita gota de suor que li relliscava per entre els pits, ignorar la seva proximitat que feia olor a perfum dolç, aquells ulls caiguts i grisos, que semblaven albirar-lo més enllà de la seva condició eclesiàstica, trobar l'home que els dogmes reprimien. I a fe que el trobaven.
Finalment, va fer un gest per què la dona l'acompanyés al confessionari, sentint un breu alleujament quan tots dos es separaren, cadascú a la seva banda de la cabina de fusta maltractada, però va ser un alleujament molt, molt breu. La imatge d'aquells llavis a través de la reixa del confessionari esdevingué real, completada per una excessiva exposició de la seva barbeta i el seu coll, dels seus pits que semblaven estar a punt de rebentar aquella brusa negra en qualsevol moment.
-Ave Maria Puríssima -va xiuxiuejar aquella veu que semblava estar feta per gemegar.
-Sens pecat fou concebuda -va fer el pare Silveri, tancant els ulls i senyant-se, recolzant el cap contra la paret que, un cop assegut, li quedava a l'esquena.
-Pare, em confesso per haver fet coses terribles -va dir la Mariona. La seva respiració era regular, i el seu escot pujava i baixava rítmicament, aconseguint que la gota de suor, finalment, rellisqués pel canal d'entre els seus pits fins a l'abisme pecaminós del seu ventre.
-Has de saber -va dir el capellà-, que estic al corrent de la teva… reputació.
-N'estic ben segura -va dir la dona, agra. Semblava guardar un odi molt profund cap a la gent que malparlava d'ella, però també cap a ella mateixa i la seva manera de viure.
-Si el que vens a confessar té a veure amb aquesta reputació, vull que sàpigues que per mi, i per Nostre Senyor, que és testimoni de tot allò que fas, pots estalviar-te els detalls més escabrosos -va dir, tot pensant: "si et plau, estalvia-te'ls!".
-Pare -va sospirar la Mariona-, el que vinc a confessar, efectivament, te a veure amb la meva reputació, però no és ben bé el que s'imagina. Veurà, sé que el meu comportament pot escandalitzar a qualsevol, però abans de res, vull que sàpiga que jo estic malalta. La gent pensa que jo visc la meva sexualitat alegre i despreocupadament, però el problema el duc per dins, malauradament. Jo sóc una dona religiosa, encara que no ho sembli, i el meu martiri és aquest furor uterí que fa anys que intento tractar, fins i tot amb metges. Tothom pensa que una dona nimfòmana és un bé de Déu per un home, però el meu em va deixar precisament per aquest motiu, i per a mi mateixa, aquesta condició és més un suplici que un mitjà per obtenir plaer.
-Entenc -va dir, incòmode, el pare Silveri.
-El fet és que, després d'uns anys de rebel·lar-me contra la repressió que jo mateixa m'aplicava, dedicant-me íntegrament a satisfer (o a intentar-ho) els meus desigs amb tots els homes que volguessin provar sort, vaig acabar per entendre que havia de controlar-me si no volia ser víctima d'un èxode continu de poble en poble, de les males cares i els comentaris en veu baixa, del menyspreu i la ràbia de dones cornudes o envejoses.
-Has de comprendre que els homes d'altri no es poden temptar -va murmurar el pare Silveri, que es va adonar, en aquell moment, que no havia apartat els ulls d'aquells llavis des que havien començat a parlar. Va fer un buf imperceptible i es va mirar les sabates. Sentia com al front començaven a formar-se-li petites gotes de suor i que la respiració se li accelerava.
-És cert. Això mateix em vaig dir jo. Vaig posar fre a la meva disbauxa quan ja era massa tard pel que fa als comentaris dels veïns, però no per mi mateixa. Em vaig proposar controlar-me, però em costava molt. I encara em costa molt. Tot sovint, pare, em sento terriblement excitada, i no puc fer cap altra cosa, per no tornar a buscar un home qualsevol, que masturbar-me fins que calmo aquest buit que sento tan brutal, tan sobtadament.
El pare Silveri guardava un silenci esfereït. Pregava íntimament per que aquella dona acabés la seva confessió, aplicar-li la seva penitència i córrer a la sagristia per romandre una hora sota l'aigua freda de la dutxa.
-Aquests atacs m'han escomès fins i tot aquí, a l'església, pregant-li a Sant Gregori per que m'ajudi a superar aquesta addicció al sexe que em subjuga. Però, mirava la talla del sant i pensava que, en vida, havia d'haver estat un home fort i vigorós, protector d'aquelles fadrines acusades de bruixeria, un home tan home…
-Mariona, filla -exclamà el pare Silveri davant del caire sacríleg que prenien les paraules de la feligresa. Els seus ulls tornaven a fixar-se en la figura de la dona, en la mà que ara es recolzava tremolosa sobre l'escot. La veu de la Mariona s'havia enterbolit lleugerament, fent-se més sospirant, més gemegant. Va sentir que el confessionari es convertia en un espai claustrofòbic, perillós per a la seva ànima i el seu cos.
-L'altre dia, mentre vostè era a la sagristia -prosseguí la Mariona-, jo estava pregant a Sant Gregori, quan no vaig poder evitar fixar-me en la seva cara, en la rigidesa del seu gest, la duresa dels pòmuls, la rectitud de les espatlles sota la túnica…
-Mariona, es tracta d'una talla, d'una representació idealitzada del sant, no… -protestà el capellà.
-Ho sé, però jo no vaig voler desfer aquella fantasia. Duia pantalons i una samarreta, sense sostenidors, i una rebeca que m'havia descordat en entrar a l'església. Vaig descordar-me també
el botó dels pantalons i vaig baixar-me la cremallera. Sentia fregar els meus mugrons contra la samarreta, durs, excitats. Vaig ficar la mà dreta per sota les calces i em vaig estar tocant, mentre amb l'esquerra, sense adonar-me'n, agafava del cofre el dit incorrupte. Només tocar-lo vaig sentir un esclat líquid contra els dits amb que m'havia estat penetrant, junt amb l'impuls d'emportar-me aquell dit a casa.
-Déu meu, Senyor! -va exclamar el pare Silveri, més escandalitzat per la seva pròpia mà, (que tocava distretament l'enorme erecció que li deformava la sotana) que per les luxurioses paraules de la Mariona Fornells, que també ara havia ficat la mà dins la seva brusa i es rebregava un pit, mentre l'altra s'endinsava en ella mateixa per sota la faldilla.
-Així que me'l vaig emportar. No era conscient dels meus actes, pare, li ben prometo -va dir la Mariona, que es movia i respirava al ritme que els seus dits li marcaven-, només pensava en agafar aquell dit i…
La Mariona va fer una pausa per deixar anar un petit xiscle i un parell de sospirs. Immediatament, continuà el seu relat i les seves carícies íntimes.
-Vaig arribar a casa i vaig córrer cap a la meva habitació. Allà, em vaig abaixar els pantalons i les calces, i em vaig treure la rebeca i la samarreta. Em vaig agenollar al terra, pantalons i calces pels turmells, recolzant els meus pits contra el llit, i vaig penetrar-me, tota mullada com anava, el cony amb el dit incorrupte de Sant Gregori. Ho vaig fer salvatgement, permetent-me imaginar que jo era una d'aquelles fadrines a les que va voler salvar perquè, en realitat, obtenia d'elles tot el que volia, se les cardava amb passió animal, d'una en una, o de dues en dues, per davant o per darrera, oh, sí, per darrera… vaig treure'm el dit del cony i me'l vaig ficar al cul, mentre el buit que Sant Gregori m'havia deixat era ocupat per dos dits meus de l'altra mà. Oh, pare, l'orgasme fou tan immens, tan incommensurable, tan fort, que, amb un espetec estrany, el dit incorrupte es va trencar per un dels nusos, quedant una part dins del meu forat calent i l'altra a la mà tremolosa.
La Mariona s'havia tret els pits sense contemplacions, i se'ls acariciava amb una mà mentre es masturbava abusivament amb l'altra. Feia estona que el pare Silveri no deia res, incrèdul, absort i escandalitzat tant pel relat de la seva parroquiana com pel seu propi comportament impiu, excitat amb les paraules de la dona i amb la visió del seu acte masturbatori a través de la reixa del confessionari.
Finalment, coincidint amb l'últim xiscle que va emetre la Mariona en el seu segon èxtasi a l'interior del confessionari, el pare Silveri notà una escalfor humida i espessa que li mullà la sotana. Mentre pensava en la penitència que imposaria a la dona que, en aquell moment, tornava a guardar-se els seus voluptuosos pits de mugrons erectes dins la brusa i s'apujava les calces que havien caigut fins els peus durant la confessió, la destrucció del Dit Incorrupte de Sant Gregori de Fadrines li semblava quelcom completament secundari. De fet ja havia demanat al Bisbat una nova relíquia que substituiria a la desapareguda, després d'emetre un comunicat oficial amb la notícia de la recuperació miraculosa del Dit Incorrupte. Tenia dos problemes més greus encara.
Un, era la seva pròpia penitencia. L'altre, un cop marxés la Mariona Fornells, era creuar tota l'església fins la sagristia amb una enorme taca de llet clerical al bell mig de la seva sotana sense que ho veiés cap altre parroquià.