El desfibrilador

No era metge ni anestesista ni infermer, era una persona corrent, amb una feina sense especificar. El desfibrilador però el perseguia insistent. Pensava en el seu cor, en com era el centre de la seva activitat. El cervell podia manar, però el cor havia d'executar, i havia de ser constant. Qualsevol intermitència podia ser fatal. A la seva cambra tenia el desfibrilador. Li semblava degradant que s'ho hagués d'aplicar ell mateix en algun moment o altre. Però ho faria si el seu cor es desmanegava.

N'Arnau no duia el desfibrilador pel carrer. Li feia vergonya, era un aparell voluminós i incòmode de portar. Els altres se'l mirarien estranyats. Pensarien què hi fa aquest amb aquesta maleta? N'Arnau sentia una por ben saludable del que podien pensar els altres. La major part de la gent no la tenia aquesta por, la menyspreaven fins i tot. N'Arnau no. Provava de ser normal dins les seves rareses. El desfribilador s'havia de quedar a casa, com un animal domèstic, com un robot útil, com quelcom que fa companyia. Al carrer no necessitava la companyia, perquè hi havia els altres, molts d'altres.

Així doncs el desfibrilador era un substitutiu per N'Arnau. Quelcom que li recordava la seva condició social. Sovint parlava amb l'aparell, li explicava algunes de les seves penes, les més suaus. Les altres se les guardava pel seu interior turmentat, adolorit i escaldat. Però les suaus sí que se les podia explicar al desfribilador. També parlava amb les pastilles pel cor, la nitroglicerina i d'altres, les que el salvaven d'una mort segura.

Perquè no s'havia inventat encara cap aparell biomecànic que pogués substituir els òrgans vitals del cos. El cor inclòs. Havia de sobreviure amb una maquina apedaçada i reparada, i no hi havia possibilitat de canviar-la en principi. Les cues eren massa llargues, i la incidència seva massa lleu, i la solidaritat escassa i al capdavall no li quedava més sortida que fotre's.

I allà hi era el desfribilador. Dubtava que en el moment de necessitar-ho el pogués fer servir amb normalitat. Tenir un atac de cor neguiteja, hi ha molt poc temps després de la taquicàrdia i abans de la fibril·lació ventricular per tal de prendre decisions. El metge li havia aconsellat, segurament amb bon criteri, o amb un criteri prou informat, que tingués sempre l'aparell a mà. De ben segur que el metge no havia d'arrossegar la maleteta a totes bandes, ni es desplaçava per la casa nerviós com feia N'Arnau, ni li molestava tant haver-se de lligar permanentment a ella com qui té una dona o un esguerro al cos.

El cor de N'Arnau s'accelerava per moments. Aleshores mirava implorant el desfibrilador, potser havia arribat el moment. Hi havia pensat sovint en el moment, en quan arribés. Aleshores tot seria qüestió de segons, d'instants. Podria decidir, sense criteri, sense sang al cervell, decidir si fer-lo servir o suportar uns moments de patiment i acabar amb tot. La perspectiva l'inquietava. No sabia del cert si seria capaç de salvar-se la vida o si deixaria que se li escapés en un acte final de desídia. La mateixa desídia que havia dirigit la seva vida.

El cor se li seguia accelerant. Notava la buidor freda dels moments previs a l'infart. Ara no hi havia dubtes. Havia d'aferrissar-se a la vida com fos. Es llençà sobre el desfribilador i l'obrí bruscament. Separà les pales i activà el corrent. La taquicàrdia començà a remetre. No era cap infart, només una pertorbació en el seu batec. Després d'endreçar els cables i les pales a dins tancà la maleta. El desfibrilador no l'havia salvat. De fet no l'havia salvat mai, perquè no havia tingut cap infart. Només que el seu metge pensava que havia de tenir un infart, per proves i diagnosis que havia fet, però res amb seguretat. I com que l'aparell no era particularment car li havia recomanat. I com que N'Arnau era temorós de la mort i bon jan s'ho havia comprat.

Les botigues mèdiques no l'atreien, no el cridaven gaire. L'olor era un primer impediment. A N'Arnau li agradaven les olors naturals, fins i tot les olors desagradables, les fortors normals de la vida humana, els seus flaires sense contaminar. L'olor de medicina era del tot artificial, li recordava la mort, li feia pensar en el perfum d'un ambientador que vol tapar la mort. Els cadàvers deuen anar ben perfumats, la seva olor natural no agrada. La botiga mèdica va ser un tràngol. N'Arnau encara ho recorda.

S'endinsà per la porta tímid, ingenu, poruc. No es veia fila de necessitar un desfibrilador. Això ho necessiten altres persones, més madures potser, es a dir que amb pocs decennis viscuts només els qui han dut una vida excessiva i de plaers el poden necessitar, i no pas ell, una persona sense vicis remarcables. El metge havia dit que no tenia res a veure amb la mena de vida que es dugués, que tenia a veure amb disposicions genètiques, que tot plegat era cosa de l'herència i que se l'havia de comprar. Però N'Arnau no les tenia totes, què hi feia ell demanant un desfribilador a la seva edat?

Passat el tràngol tornà a casa seva amb l'aparell perfectament embolicat. No volia ni per atzar que ningú no sabés que tenia aquella andròmina abominable, delatora i acusadora a casa seva. De ben segur les veïnes més tafaneres opinarien que duia una doble vida, que dins la seva normalitat es deixava emportar pel vici i per alguna mena d'excés, fins i tot justificarien algun soroll de moviment de taules i cadires que s'hagués pogut sentir en un moment o altre. Tot eren inconvenients si s'assabentaven les veïnes de l'adquisició del desfibrilador.

Però no es varen assabentar. El desfribilador era un secret, romania privat, ningú no en tenia notícia. Això feia que N'Arnau s'obsessionés. No podia parlar amb ningú del fet de tenir un desfibrilador a casa, que no havia fet servir mai, que el seu metge li havia recomanat del tot desafectadament, i que el perseguia nit i dia, a la vetlla i als somnis. Potser no el necessitaria mai, potser li salvaria la vida, potser ja se l'estava salvant.

S'ajagué al sofà, els peus li sobresortien per sobre el lateral del fons orientat a la finestra, i el cap incòmodament reposava sobre el lateral de l'altra banda. El desfibrilador era una bajanada. No havia de preocupar-se ni fer-se mala sang pel que no era més que un aparell, una precaució, que no estava de més ni era sobrera. El temps passava, calia acostumar-se a aquesta mena de coses, quan fos envellit no hi hauria només un desfribilador, hi hauria molt més, i l'olor de medicina no seria només un tràngol esporàdic, seria la norma. Per tant havia de fer el cort valent i acostumar-se al nou company.

No feia gaire que el tenia. Algú li havia dit de comprar-se un gat, no l'atreia la idea. Davant el metge no havia implorat gaire. Només havia explicat els seus problemes de ritme cardíac, que tan bon punt s'accelerava com s'alentia. Potser havia anat al metge sense una raó de pes, cercant companyia, cercant algú que no fos del seu cercle habitual. Potser volia canviar completament de vida, iniciar un viatge bohemi recorrent el continent amb una motxilla, potser li fastiguejava la seva vida. I havia anat al metge a cercar una solució. I tot el que li havia pogut oferir era el desfibrilador.

Al capdavall N'Arnau tenia ambicions espirituals. No li satisfeia la continuïtat, la normalitat i la previsibilitat de tot plegat. El desfibrilador el feia especial. Li havien analitzat el batec del cor, i no era normal. Durant una setmana dugué un aparell que l'espiava per dins, i anotava cada sístole i cada diàstole. Després el metge diagnosticà irregularitats inacceptables a la seva bomba de sang. I li encolomà el desfibrilador per si de cas, i pastilles per prendre, i algunes d'urgència si passava quelcom.

Aquest quelcom no passava tanmateix. Se sentia sobiranament enganyat. Com si el metge li hagués receptat un placebo, un antitussiu, com si se l'hagués tret de sobre per pesat. Perquè al capdavall no havia recomanat cap mena d'intervenció quirúrgica, ni la implantació d'un marcapassos ni res de res, substitució de vàlvules o alguna cosa de plàstic que li poguessin ficar per dins. N'Arnau estava convençut que el metge l'havia enganyat. Fins i tot sospesava la possibilitat que hi tingués algun interès en la indústria dels desfibriladors.

La botiga a on havia comprat l'aparell li havia recomanat el mateix metge. Potser eren família els amos i ell. Potser la mateixa botiga li pertanyia. Potser el metge tenia un negoci privat de venda de desfribiladors i aprofitava la seva consulta per recomanar-los a tort i dret, a persones sanes, per tal de fer negoci. El cor li tornava a tremolar.

El batec semblava un tambor. N'Arnau estava nerviós, ansiós i angustiós. Era com si tingués el cor al cap en comptes del pit. Passaria de seguida, no calia amoïnar-se gaire. Tornà a agafar el desfibrilador. L'obrí i tragué les paletes i els cables, i encengué la potència elèctrica. Si es fotia una desfibrilada al cap potser s'hi quedava i no havia de patir més, pensà. O potser li fotia el cervell i no només no s'hi quedava sinó que es tornava lelo. Millor no tenir males pensades. El cor li bategava més normal. Havia aconseguit respirar a un ritme constant i lent.

Tornà a repetir l'operació d'endreçar el desfibrilador. Segur que quan el necessités seria al carrer, a on no hi hagués cap aparell que el pogués salvar. Hauria de fer testament i escriptura de voluntats anticipades, si és que s'havia de morir aviat. Perquè també podia ser que el metge li estigués prenent el número.

Els metges eren persones de poc fiar. La malfiança envers ells la trobava N'Arnau del tot natural. Al capdavall no encertaven plenament en res. Aproximaven i reduïen però sense trobar exactament el mal del malalt. Després el malalt havia de fer les seves pròpies indagacions per tal d'adaptar-se a la nova situació. Parlar amb el seu propi cos per tal d'habituar-se de manera del tot autodidacta i sense guia a les respostes biològiques del seu organisme. El metge només era l'iniciador de tot el procés.

En el cas del desfibrilador havia estat el mateix. El metge ho havia aconsellat, però era N'Arnau qui hi havia de conviure. I l'aparell no era simpàtic. Potser li podia salvar la vida, però no era simpàtic. Era una amenaça, un toc d'alerta, un senyal. Envellia o madurava, deixava enrere temps que no tornarien, davallava i no es podia evitar. I arribaria un moment en que el metge no li faria ni cas, precisament quan més necessités la seva ajuda. Ara l'encolomava el desfibrilador, després potser la bombona d'oxigen, la via permanent, l'ingrés prolongat. Una agonia en tota regla.

Allà seguia la maleta. N'Arnau se la mirava ara despreocupat. Sentia que el seu cor havia tornat a l'ordre, que no li donaria cap ensurt en una bona estona. Les seves hormones i neurotransmissors també estaven relaxats. No se li posava el cervell de punta per dins. Podia respirar tranquil, si més no per ara.

N'Arnau cercava en tot moment l'equilibri interior, mantenir a ratlla les sensacions que sovint el superaven. El desfibrilador era un objecte singular, que l'ajudava a relaxar-se. Era una quimera que pogués aplicar-se amb èxit el xoc a si mateix en el moment precís, però allà hi era la salvaguarda. La podia fer servir, i la rutina d'obrir la maleta i extreure les parts de l'aparell i encendre el corrent el relaxava, l'ajudava a tornar a un estat previ, un estat antic, en el que el pols no se li accelerava mai.

Un dia de sobte va sentir un soroll a l'escala, un soroll d'un cos pesant que cau. En sortir al replà veié la seva veïna del davant estesa a terra. Li prengué el pols i no tenia. N'Arnau es precipità sobre el desfibrilador. L'obrí cuita-corrents. La veïna feu un bot en rebre la descàrrega. Li tornà a comprovar el batec i ja tenia, es mostrava reactiva, amb la mirada emboirada i desorientada, però amb aires d'estar viva. Trucà l'ambulància. Els metges itinerants li digueren que li havia salvat la vida, i que a totes les llars hi hauria d'haver un desfibrilador, s'hi salvarien moltes vides.