El costumisme

Sempre el relat costumista, explicant les interioritats i exterioritats de qualsevol vilatà. Tota una llibreria plena de relat costumista, farcida d'explicacions detallades i dilatades, i extenses, de totes les coses que pengen i que es recolzen, a les parets, terres i sostres, i de totes les expressions dels retrats i dels paisatges, així com els trets de la cara de cadascuna de les persones implicades. Per a ell tot plegat era una pèrdua de temps, no volia emmerdar-se en una cosa semblant, no volia entrar en aquest joc, d'enumerar. S'estimava més comptar altres coses, com ara els segons que passaven lentament. Tampoc el retrat emocional no l'atreia en excés, és veritat. Però el retrat costumista el consumia, li feia venir malsons, era un monstre del que s'havia de desempellagar, com fos, tan sí com no. No volia caure un altre cop en lectures infumables, a les que no trobava el sentit, que explicaven coses ja dites, repetides, coses preexistents, comprovables, que no feien cap favor a la lectura i que només afegien a sobre del que ja s'havia dit. No volia caure en aquell error. I per això la seva novel·la costumista, que tenia al damunt de la tauleta de nit, seguia allà, i no la volia ni mirar. Era una enemiga declarada, un compendi de disbarats expressionistes i de descripcions bigarrades, un disbarat de cap a peus. N'havia llegit algunes pàgines. Les paraules eren de difícil comprensió, calia ser un expert en moltes coses per capir-les, parts del carro, parts de la casa, de la construcció, del castell, de l'església, de l'abadia, del monestir, de la carretera, del vehicle, parts i parts, i objectes i més objectes que es podien definir de moltes altres maneres, i que no tenien ni tan sols un nom bonic, en la definició particular de l'autor. Noms lletjos per a coses en desús, definicions perdudes ja abans d'escriure's. La novel·la descansava a sobre de la tauleta de nit, no volia obrir-la, per no caure en la desesperació d'haver-la de fullejar, amb tots els seus excessos. La veritat era que volia canviar de pensament, volia fer coses diferents. Deixar-se ja de tantes llistes interminables, de la construcció sistemàtica de les obres, per recorregut mental de les escenes, de la capacitat de recordar detalls, de fer memòria de les coses passades, des de la llòbrega habitació, un cau per rebolcar-se en les pròpries misèries, una manera de desfer-se dels pensaments més interiors, dels que fan mal, dels que fereixen, dels que no s'han de tocar per res del món. Aquestes coses li passaven pel cap mentre observava la novel·la costumista, el relat breu allargassat per descripcions i per consideracions morals i emocionals de tota mena, del tot infonamentats, sense relació amb els esdeveniments glosats a les seves pàgines. S'adonava de l'error que havia estat comprar aquella obra, l'havia d'obsessionar durant uns dies. I és que en el fons pensava que ell era més fort que un llibre, o que una pel·lícula, i que no podia trasbalsar-se per una lectura o un passi a la tele. Ell era més fort que moltes coses, i sobretot que les coses inanimades, per tant no havia de patir per un munt de cel·lulosa aglutinada i tacada amb lletres innombrables. Tantes coses hi havia dins aquell llibre, i tan inútils. Totes amuntegades, en un seguit d'idees pretesament brillants, de comparacions forçades, torçades amb una força de torsió escruixidora, per tal que apareguessin com l'obra d'un esclarit, d'una persona que sap veure més enllà de les coses més evidents. No era el seu cas, no volia llegir un llibre així, volia ser feliç. El relat costumista definitivament no l'interessava. Hi havia moltes altres coses a la vida, coses dignes, cobejables, de les que es podien fer moltes hores de plaer, de la seva substància, coses denses, calentes, de les que es podia treure un bon suc. No tenia perquè perdre el temps llegint penosament interminables descripcions de coses desconegudes i d'estris i de noms de columnes i de sostres i de terres i de teles. Totes aquestes coses eren indiferents, el teixit d'indiana, l'estora de no-se-on, la cadira de l'estil no-se-quants. Coses que el deixaven indiferent, que no l'atreien, perquè no tenien interès. Coses de les que podia prescindir, en la seva vida intel·lectual normal, i no tenia ganes de remenar el diccionari més del compte. Perquè considerava que un llibre per ser amè ha de tenir només una paraula desconeguda per pàgina, i encara. Per ser una pallissa només calia que tingués parts de carro, parts d'església, i així. Coses que no afegeixen especial informació a l'argument, si és que l'argument és important, que no afegeixen interès a la lectura en general, i que l'autor considera del tot imprescindibles per copsar la dimensió moral o emocional del seu desnuament dramàtic. Coses que contribueixen, segons el parer de l'autor, del tot equivocat, ara per ara, a crear una atmosfera, a capbussar el lector en un ambient, en fer-lo partícip de les coses que passen a l'interior dels protagonistes. Però per això, ell pensava, mentre mirava el llibre de tapa dura al damunt de la tauleta de nit, tombat uns graus respecte a la rectangularitat de la seva part de dalt, de la tauleta, pensava que esplaiar-se en menudejar les enumeracions i les adjectivacions fins al punt que hom pugui fer-se una idea al cap, si tingués imaginació per fer-ho, d'exactament la postal que se li presenta, tal com ho faria si realment la tingués al davant, fer aquest exercici és del tot fútil, irrellevant i perdedor de temps. Perquè al capdavall les persones quan llegeixen es fixen en les frases, i en els esdeveniments crucials, si n'hi han, que no són necessaris, en les paraules, en els jocs de paraules, en les coses quels hi fan gràcia, en les singularitats, i no pas en el domini del vocabulari descriptiu d'objectes de vidre i decoratius de tota mena, de tots els noms d'entapissats de mobles i de parets, de tots els papers pintats que s'hi poden adherir, de totes les coses que es poden comprar en països exòtics, de totes les flors i plantes de jardí i de totes les pedres precioses i d'altres materials emprats per fer ornaments. Aquestes coses no l'interessaven, perquè l'empetitien. Ell volia sentir-se gran, volar per sobre de les paraules, sentir que passejava per un jardí ombrívol, en un jorn d'estiu, a mercè de la frescor que li pogués donar un ventijol capriciós. Sense haver de meravellar-se de totes les coses que veia, ni tenir un cap enciclopèdic, o una enciclopèdia a mà en escriure, o prendre notes de mils coses, i parlar amb experts en tot, per tenir tots els noms, i amb el vell del poble perquè t'expliqui com diuen a la seva taca a la falda d'un massís imponent, com li diuen a totes les eines de fusta o de ferro, o d'ambdues coses, que fan servir per a cada tasca de conreu, de menar el bestiar o de nodrir-lo, per tal després de farcir un llibre sense suc, sense penetració real en cap problema, o potser amb un excés d'immersió en alguna cosa de molt específica. Perquè tanta enumeració i tant d'aturisme no deixa espai per a una diversitat, així que només es pot tractar un tema. Això es temia ell, que seguia esguardant, ja assegut al seu sofà, el llibre que s'entrellucava a través de la porta del seu dormitori i que era al damunt de la tauleta de nit, de pi de Tasmània, amb relleus d'ebenisteria fina feta al taller del senyor P, i que se sostenia per quatre potes simètriques, les dues del darrera tallades per la meitat i amb gravats en fusta de la mateixa faisó que la de la resta de la tauleta i del calaix, que s'obria amb una bella nansa mòbil fixada sobre dos frontisses petites de llautó amb un modelat que no estridia amb la resta de les ornamentacions. En fi, una taula, que podia haver estat de la botiga de restes de la cantonada o de qualsevol altra banda, i el llibre a sobre, amb la seva tapa dura. Mirant-lo, tornant-li la mirada, una mirada desconfiada, gairebé esquerpa, una mirada que sabia que ofenia el llibre, i el seu autor, mort sortosament, dissortadament després d'haver escrit desenes d'obres de similar raüra. No volia mirar fixament el llibre. Sentia que l'esperit de l'autor, anglès, francès o alemany, amb els seus cabells encrespats, i la seva vestimenta estrafolària, podien sortir en qualsevol moment d'aquelles pàgines, i demanar-li comptes de la seva actitud menyspreadora. Qualsevol cosa menys haver d'emprenyar-se amb un mort, millor no obrir el llibre. Però parlaven de la novel·la costumista, i no pas realista, massa hem parlat ja de la novel·la realista. Però i les costums? Aquella era una novel·la costumista, ell ho sabia, trobaria afegit a les descripcions interminables, exaltacions de les coses més brutes i més feréstecs, de la vida isolada i de la solitud, de les reflexions dels més pallussos de tot el ventall d'individus d'una societat, de les històries més truculentes, inventades i exagerades per l'autor, personatges visquent drames inexistents, inspirats vagament en el coneixement merament investigat, o viscut des de la infantesa, per mitjà de llegendes i mites de tota mena, exageracions i mistificacions, de fets que potser han ocorregut, esmorteïdament, i que són apujats a la categoria de drama indigerible. La novel·la, ara costumista, el mirava des de damunt de la taula. Els seus ulls eren insistents, no volia abaixar-los, la novel·la tenia molta més personalitat que ell, podia resistir molta estona llençant-li els seus raigs de culpa, per menysprear-la. En opinió de la novel·la costumista, no només tenia dret a existir, un dret legítim per la tasca divulgadora de la realitat que exercia, sinó que podia considerar-se que era la màxima expressió de la literatura, i que totes les altres formes en depenien d'una manera o una altra. Ell no estava d'acord, així que feu el cort valent, i mirà intensament el llibre. No podia permetre que una novel·la, d'un autor impertinent i malcarat, ques pensa que coneix l'origen i el final de l'univers, un llibre li aguantés la mirada. Calia imposar-s'hi, havia de fer-ho, per l
a força de la seva voluntat i de la seva humanitat. La novel·la no pogué resistir l'escomesa, els embats oculars que li propinà ell la desmuntaren. Per un moment ell cregué que el llibre, materialment, es descompondria, esbocinant-se, o que transformat en pols, es desfaria. Res no va passar. El llibre seguia allà, esperant el moment propici, el moment de feblesa de qui no el volia llegir, podia esperar, fins i tot generacions, a ser llegit, o fullejat. Aleshores tota l'expressió de les seves pàgines, farcides com un garrí de panses i verdures, podria desenvolupar-se, i donar vida a tots els objectes i parts que a dins seu eren enumerats. Ell no volia saber-ne res però, no aleshores, no tenia interès per sentir paisatges, per comprendre persones, per saber detalls irrellevants, no era un ase que s'acontentés amb un munt de palla. I tanmateix l'alternativa que s'estava imposant a si mateix, era ben trista. Com que no podia llegir aquell llibre no llegia res de res, per la seva mania d'acabar les coses començades. I fins que no pogués enfrontar-se a aquell mal calce, no podria seguir la seva anadura de lector, i no podria plantejar-se absorbir lectures més edificants, lectures quel fessin pensar en alguna cosa, que fossin del seu interès. Mai no havia abandonat un llibre, per la manca de competència del mateix per interessar-lo. Però per error havia acceptat la lectura, tan se val com, d'aquella novel·la costumista, i ara es trobava en que havia de triar, entre deixar el llibre o llegir-lo. Les dues alternatives eren horribles. Però havia de prendre una determinació. Decidí d'una revolada, aixecant-se del sofà i ventant l'aire amb el palmell de la mà estès, de no llegir el llibre. Definitivament no volia enfrontar-se a la novel·la costumista, no en tenia necessitat, no hi havia res que l'obligués a empassar-se-la, no tenia un contracte amb ningú per tal de llegir aquell llibre. No la llegiria. Ara el que havia de pensar era si destruïa el llibre, i el regalava o si el deixava a una prestatgeria, al fons, darrera la primera línia de llibres. Les tres opcions eren dolentes. De retenir en la seva proprietat el llibre sempre hi hauria el perill que el debat de la seva lectura es reobrís, per atzars de l'ordenació de pisos, i que en un moment de feblesa el comencés de nou. També podia ser quel regalés i que la persona a qui l'hagués regalat li retornés en un futur, amb un somriure, i dient meravelles del seu contingut. O el podia destruir. L'únic problema de la destrucció era el dany moral, de destruir en si mateix, de destruir un llibre específicament, i de que pensaria de si mateix després d'un acte tan execrable, semblant per a ell a la pederàstia o al tràfic d'armes. Es concentrà en la seva destrucció. El dany moral era inevitable, i per altra banda calia no oblidar que es tractava d'una novel·la costumista, pel que mereixia sens dubte la pena de mort. Calia destruir aquell diable de llibre, perquè no li tornés a les mans, tret que algú li en facilités una altra copia, o quel trobés un altre cop resseguint les prestatgeries d'alguna llibreria. La destrucció del llibre era del tot inevitable, un acte pietós, pensava ell, fins i tot pel mateix llibre, que havia de suportar l'estupor i els badalls dels seus lectors, que només el suportaven perquè els hi feia pessigolles al cervell, i podien adormir-se millor després d'haver-ne llegit algunes línies. Ningú no podia prendre's seriosament l'abundor de detalls i de judicis interiors. La destrucció del llibre estava decidida. Calia actuar amb determinació, sense tremolors. Pensà en les maneres de dur a terme la seva obra d'alliberament. Potser el foc, potser l'aigua, o les tisores, podien ser els botxins d'aquella obra infausta, que tant havia rondat pel seu cap. Es decantà per l'aigua. Les tisores eren massa lentes, seria esplaiar-se en el patiment del pobre llibre, que al capdavall no havia triat el seu contingut, i el foc era massa cridaner, i a més era perillós. L'aigua era un mitjà perfecte per desfer-se del llibre. Amb un bugader. Deixà quel llibre s'enfonsés pel seu pes. Les tapes dures serien un problema menor, un cop desfeta la massa de pàgines. De seguida les lletres començaren a morir, desdibuixades per l'aigua, que les treia del paper i les convertia en una taca surant a l'aigua. Després les pàgines. Era trist veure aquell llibre tan lluitador i sorrut, obcecat en ser llegit, desfer-se sense esforç, només per un pessic dels dits. En pocs minuts tot el seu paper era un munt de pasta movent-se com un estol d'ocells a dins de l'aigua. Llençà les restes per vàter. Mai no tornaria a deixar-se ensarronar pel parany del relat costumista, per les descripcions fidels de les gents d'un país, o de les seves costums ancestrals, mantingudes a comunitats petites, ni per les seves enveges i gelosies. Moria per ell en aquell acte, la novel·la costumista.