El conte de la bola de l’arbre de Nadal

Havia una vegada una bola , posada en un arbre de Nadal , al bell mig de la plaça de la ciutat.
La boleta era menuda i daurada i l’arbre era moooollltttt graaaannnnn.....
La boleta estava posada al capdavall de l’arbre, i com que aquest, tenia tantes branques i tantes altres boles i guarniments de colors, doncs passava que la pobra boleta daurada, per més que s’esforçava, no podia veure l’estrella lluminosa ,que li havien dit que estava dalt de tot de l’arbre, just a la punxa...
- Aixx..... si la pogués veure només una miqueta- sospirava la boleta-
Però per més que ho intentava no podia alçar-se ni un centímetre del lloc on era : es donava impuls, tot contant fins a tres, amb totes les seves forces, però com que no tenia cames per saltar, no hi havia res a fer...
A vegades aconseguia girar-se una micona i aixecant els ulls tan amunt com podia, arribava a veure l’espurneig de l’estrella blanca i lluminosa.
- Com en deu de ser de bonica, si fa aquesta llum!!!!
Tota la gent que venia a veure l’arbre es quedava bocabadada de tan bonic i vistós com era. I tothom mirava dalt de tot, cap on era l’estrella. Ningú s’adonava de que a la part més baixa de l’arbre, hi havia una boleta daurada que es delia per veure l’estrella, ni que fos un moment....
Un dia, al final de les festes de Nadal, la nit de Reis, veient que ja li quedaven pocs dies per aconseguir-ho, en un intent últim i desesperat ,la boleta daurada va tancar els ulls, ho va desitjar amb totes les seves forces i es va donar un impuls molt gran.
Però la única cosa que va aconseguir , va ser despenjar-se de l’arbre i anar rodolant carrer avall, sense parar, fins que va ensopegar amb una vorera tota plena de deixalles.
Abatuda i trista, la bola daurada, va tancar els ulls, convençuda de que allà havia acabat tot, que acabaria dins una bossa d’escombraries i que definitivament mai podria veure la bonica estrella, blanca i lluminosa.
Però vet aquí, que ben entrada la nit, quan la boleta ja s’havia adormit de tant plorar i de tanta pena, els tres Reis Mags, al passar, com que són mags, van veure la boleta i es van adonar perfectament de quina cosa havia succeït...
Sense que ella s’adonés, la van agafar amb molta cura, la van netejar i la van posar de nou a l’’arbre...
Quan la llum del sol començava a bressolar les cases de la ciutat, la nostra boleta daurada es va despertar estranyada....
No s’ho podia creure, no entenia que havia passat, estava posada de nou a l’arbre de nadal, del qual havia caigut la nit anterior, però ja no estava a baix.... ara estava dalt de tot !!!!.....
I davant dels seus ulls, una preciosa estrella blanca i lluminosa li somreia , amb un somriure tan gran i tan immens, que la boleta mai va poder oblidar.



Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat!

Glòria Vendrell i Balaguer