El conflicte

L'únic que es pot fer amb el conflicte és defugir-lo. En Jonàs pensava d'aquesta manera fermament. Altre podrien enfrontar-s'hi de cara, assumir-ho, provar de controlar-ho, fins i tot gestionar-ho. Però en Jonàs no podia. La traïció a la confiança li semblava particularment greu. La negació de la concòrdia humana pressuposada un insult a totes les persones intel·ligents que hi havia hagut a la terra i que s'havien esforçat per tal de fer un món millor, el món que en Jonàs coneixia. Però el conflicte, malintencionat sempre, era una negació absoluta de la civilització.

Dins el conflicte, hom pensava que havia d'aportar la seva particular manera d'entendre la vida i el món, en Jonàs així ho apreciava. Hom creia que havia de desmarcar-se d'alguna manera dels valors fonamentals de l'existència humana, reivindicant-se un mateix, en egoismes interessats. Perquè les persones pacífiques i mentalment actives per en Jonàs mai no havien de barallar-se. La bona voluntat havia de ser prou per engreixar totes les relacions, per fer que les coses caiguessin pel seu propi pes, per fer una entesa natural i ben organitzada.

Però hi havia qui es revelava contra l'ordre natural, i no eren per en Jonàs els que estaven més abaix necessàriament. En Jonàs veia com hi havia qui estirava la flexibilitat de la tolerància entre persones per tal d'adjudicar-se un estil de vida i uns beneficis que de cap manera no li pertocarien sense aquesta perversitat. Aleshores apareixia el conflicte, sempre creat, mai bilateral, sempre interessat per una de les parts, per tal de dinamitar l'acord, per fer les coses impossibles o intolerables.

A en Jonàs se li en fotia si hi havia un quídam que creia que les seves circumstàncies personals justificaven accions poc honorables, o si la persona pensava que havia de recórrer sistemàticament al conflicte per tal d'assegurar-se un guany immediat. En Jonàs observava com hi havia qui no entenia l'existència sinó era per mitjà del conflicte, diari i quotidià. D'aquí el seu defuig de qualsevol mena d'enfrontament.

Val a dir que girar l'esquena i ignorar no donava gaire bon resultat. En termes estrictament materialistes els més conflictius obtenien millors beneficis, si sabien canalitzar el conflicte de forma adient. En Jonàs mateix era en certa manera conflictiu, tenia la mania de pensar massa, i massa profundament. Aquí aleshores caldria distingir entre diferents tipus de conflicte. El d'en Jonàs era amb el món en la seva fonamentació, era principalment abstracte i responia a una necessitat interior de resoldre els seus conflictes íntims. Els conflictes d'altres però eren més quotidians, més orientats a la crispació, a l'enfrontament directe, al cara a cara. Algunes persones al voltant d'en Jonàs gaudien veient l'angoixa dels altres, la seva tristesa, el seu desencís o decepció.

En Jonàs no gaudia de feia molt de temps amb aquesta mena de reaccions. No esperava ser temut o respectat, ni tan sols esperava ser obeït o ser escoltat. Aquestes eren necessitats poc madures. En Jonàs només esperava ser tractat amb consideració. Un impossible que no aconseguia de cap de les maneres. Semblava haver una conxorxa generalitzada al seu voltant en contra de les bones persones. Semblava que la simplicitat d'esperit i el bonjanisme eren menyspreats i temuts per segons qui. En Jonàs es desesperava veient com hi havia qui feia el mal per por de fer el bé, de semblar ximple o poc espavilat. No deixava de ser un triomf dels moralistes, dels catòlics, ja advertien que l'home és pervers si no se li indica fermament el bon camí.

Per altra banda, en Jonàs sabia que la seva fugida dels enfrontaments no podia ser absoluta. No podia fugir del tot de tots els conflictes. Per alguna banda havien de manifestar-se. En el seu cas tenia una llibreta a on anotava els seus pensaments, i deia el que no havia dit, i tenia les seves fantasies en les que feia el que no havia fet i anava als llocs que no havia visitat. Fugir de l'enfrontament directe era la clau per a ell. Millor per escrit que oralment, millor pacíficament que esveradament, i millor amb veu tranquil·la que a crits.

Però el conflicte perseguia en Jonàs. Hi havia hosts d'especialistes en trobar conflictes. Persones experimentades en trobar sempre comentaris i sempre actituds extravagants. En Jonàs els havia de patir. Persones que no podien deixar de fer funcionar el cap, sempre havien d'estar rumiant-ne alguna, per tal de no deixar-lo tranquil. La tranquil·litat i l'assossec semblava que no formava part de les seves vides. I tot plegat ho feien per mantenir un estatus relatiu, en relació principalment a en Jonàs i d'altres de la seva mateixa qualitat humana. Ho feien per tal de demostrar que ocupaven el lloc que ocupaven o tenien les responsabilitats que tenien per alguna raó i no perquè sí.

Així doncs l'arribada d'algun d'aquests personatges havia de representar necessàriament un trasbals. Hom era implícitament acusat de mandrós i pot apegat a la feina. La persona havia de fer notar tots els defectes que trobava en arribar, defectes impossibles de solucionar en circumstàncies reals. Així el creador de conflictes provava sempre de sortir per la tangent, amb idees sovint peregrines, d'existència i consistència brevíssima, que tenien validesa només uns segons després de ser enunciades, o només en la presència d'aquella persona. Conflictes inexistent que s'havien de crear amb aires d'equanimitat per tal d'establir-se per ell mateix la condició de jutge.

Perquè per a molta gent tot és relatiu, i les coses mai no estan clares, i si cal crear un conflicte per defensar uns drets indefensables aleshores es crea, i es du fins al final, fins al cara a cara, la batalla més directa, el cos a cos. Així ho percebia en Jonàs, que observava dessolat com algunes persones insistien en muntar un sistema argumental del tot invàlid alhora que incontestable. Per en Jonàs el silenci no era una acceptació. El silenci implicava que no s'havia comprés, que la persona, ell mateix, no havia entès, que no tenia ganes de discutir a aquells nivells, que esperava que el quídam que tenia al davant desaparegués.

Així doncs en Jonàs era expert en defugir conflictes. Ho feia constantment, sempre donava la raó, ho feia a l'hora de conduir, de passejar, de pujar i baixar escales. Sempre acabava per donar la raó a l'altre, la tingués o no, potser després d'alguna argumentació de baixa intensitat. No tenia perquè erigir-se en paladí de les causes nobles, ni tenia perquè pensar que el seu pensament valia més que el dels altres. En Jonàs volia seguint sent pacífic. Ja li feien un favor els que l'atacaven donant-li arguments de pes en la seva lassitud per tal d'evitar-los. Al capdavall no trobava cap mèrit en llençar-se de cap al patiment, ni cap edificació en mortificar-se suportant a qui li semblava insuportable.

Així en Jonàs no tenia cap problema en allunyar-se de les persones que li resultaven antipàtiques. D'alguna manera vivien en mons separats, amb expectatives i maneres de fer disjuntives. En Jonàs no volia barrejar-se amb res que el contrariés en excés. Tenia un cert grau de tolerància, a partir del qual començava l'estratègia de l'austruç, de la invisibilitat, la desaparició i l'escapisme. No tenia altres maneres de solucionar els conflictes. Li havia funcionat prou bé moltes vegades.

Cert que hi havia temes que quedaven soterrats, els quals no enfrontava, però al capdavall pensava que no tenia perquè tractar tots els temes, ni totes les persones, ni totes les seves dèries particulars. Es comportava ben bé com un especialista. Tothom tenia dret a una part del seu temps, però sense monopolitzar-lo en excés. Així en Jonàs podia parlar durant una estona de temes ben diversos, però el seu cervell no podia acceptar fer-ho amb una excessiva profunditat. Quan tot plegat agafava mal borràs senzillament callava i marxava. Defugia el conflicte i l'enfrontament directe.

Hi havia al món d'en Jonàs multitud de persones molt avesades a batre's en justa amb el primer que li passés per endavant. En Jonàs sabia del preu d'aquesta actitud, o si més no del preu que havia de pagar ell. El preu de la desorientació, de la pèrdua de valors, de la manca de respecte per un mateix, de la poca autoestima i del sacrifici personal exagerat. Normalment eren persones els que es batien molt insatisfetes i amb les idees poc clares.

En Jonàs en certa manera preferia que se'n riguessin d'ell a les seves esquenes que no pas directament a la cara. Quan la broma passava a facècia aleshores posava en quarantena l'origen de la burla, que podia ser una persona, una institució, o el món sencer. En ocasions en Jonàs havia de recloure's a meditar i deixar de banda totes les preocupacions. Era un acte summe de defuig. Tancava els ulls i ja no existia res, cap amoïno ni cap canallada. Els altres no existien, ell mateix amb prou feines existia.

Així en Jonàs, amb el silenci i la meditació, aconseguia d'isolar-se d'una realitat governada per pragmàtics, que només feien servir el pensament per a coses ordinàries i perfectament prosaiques. S'isolava dels que no tenien ulls per penetrar la ment, el pensament i els seus secrets. Pensava en els micos i en les seves incapacitats, un xic sorneguerament. El mico si veu el pal pot manipular-lo mentalment, si no el veu no.

Però, alguns dels més torracollons dels seus coetanis es tenien per molt intel·ligents. Per tenir idees, projectes i somnis. Res de tot plegat en realitat. Però s'ho pensaven. Aleshores escenificar un futur que encara no havia succeït, tenir un somni absurd sobre quelcom que haurien de materialitzar definitivament uns altres, i sortir per la tangent amb idees tranuitades o poc enraonades, era símptoma i demostració d'un grau superior de pensament. Alguns eren tan rucs de permetre's fer broma des de la seva posició dominant. Ben posicionats podien riure-se'n d'altres més intel·ligents o més capacitats que ells. En Jonàs es preguntava si el m
odel d'home intel·ligent era un Càntabre llençant pedres des de damunt d'una penya.

Val a dir que en Jonàs també llençava les seves pedres. Ho havia de fer necessàriament, no de cap manera un ésser il·luminat, que estigués per sobre del patiment humà. Tenia les seves necessitats espirituals. Tenia bon entomar, però sempre que pogués després desprendre's de les restes que li ocasionaven al seu interior els conflictes. La beatitud absoluta li semblava impossible. En algun lloc o altre havia de cagar-se en tot d'alguna manera.

Però hi havia una relativa diferència entre les seves pedres i les dels altres. En Jonàs ho apercebia. Era aquesta diferència la que donava valor a les accions i les persones que les duien a terme. El com i no pas el què. Al capdavall la vida no tenia ja gaire sentit, cada dia costava més de trobar-se'l. Tot plegat era una pantomima, un joc macabre. En Jonàs no volia jugar amb les cartes marcades. I cada cop el conflicte es feia més irresoluble. Els que ja hi estaven posicionats no tenien cap intenció de cedir el seu lloc. Els que quedaven fora com ell no estaven disposats a retre'ls-hi honors i els menyspreaven. Una situació enquistada i sense solució aparent.

Però el conflicte no podia ser la solució. No pas per en Jonàs. Només potser seria efectiva la segregació, en unitats cada cop més minúscules, més diferenciades i més radicalitzades. Perquè des que hom pren la seva primera decisió a la vida ja està generant conflicte, perquè l'ha pres en contra de la decisió d'algú altre.

En Jonàs defugia l'enfrontament. Ho havia fet sempre. Era l'enquistament, no ho podia canviar, hagués estat una passa endarrera. Li donava bon resultat, havia arribat fins a on era amb aquesta estratègia, i la major part de la seva vida havia estat del tot plàcida. I esperava que la que li quedés per endavant fos més plàcida encara. Hi havia moments en que tot plegat era massa complicat, les implicacions massa ramificades, l'energia necessària excessiva. Aleshores havia de començar des de zero, trencar lligams, deixar-se endur per l'atzar, oblidar-se de les responsabilitats i dels mals humors. En Jonàs ho feia habitualment. Era la seva solució, la solució segons la qual allò més bàsic era allò més important, i el conflicte mai no era important, i arribar a quelcom per mitjà del conflicte sempre acabava per ser un greu error.