El Comissionat

Les coses anaven maldades a les acaballes del govern. El protectorat queia a sobre inexorable. Ningú no esperava cap miracle, les esperances d'una remuntada eren poques. Els que amalgamaven l'oposició esperaven el seu torn, però això encara havia d'arribar. El comissionat pel protectorat esperava a ser instaurat a la mateixa delegació del govern del món, que no havia estat tancada. Secretament esperaven instaurar-se en menys d'una setmana. Així fou.

La presa de possessió del despatx per part del protectorat es feu en silenci. Era un acte íntim, només per als ulls dels més propers, una afirmació del govern del món en un terreny hostil. El despatx ni tan sols era el del president del país, era el d'un conseller, i no era al palau presidencial sinó a l'edifici de les conselleries, a un dels edificis, n'hi havia més d'un. El Comissionat tenia pel davant la tasca de pacificar el país, de tornar-lo a la normalitat, tasca que havia de ser impossible, per la seva manca de traça i per la poca voluntat dels habitants de ser governats per un poder estranger, per bé que representés el món. El Comissionat n'era conscient. Per això les seves primeres passes foren humils.

Primer de tot va abolir el govern, i va instaurar-se ell com a protector dels drets civils. Després va començar un seguit de detencions d'antics col·laboradors de l'estat i de membres en actiu. Els consellers, els secretaris d'estat, els alts càrrecs. Tots tenien part de culpa en el que havia passat, també els jutges, els sindicalistes, els presidents dels consells d'administració. Tots tenien una implicació directa en el desgavell en que havien convertit la badia. Per la banda d'Ítia es feia el mateix, per obra d'un altre comissionat. La gent no sabia que pensar. Els que detenien eren persones de la seva confiança, de la que no dubtaven, algunes veus crítiques durant el conflicte, que s'havien oposat a les decisions del govern. El poble observava amb estupor com es destruïen les bases de la seva democràcia, i es posava en el seu lloc un govern autàrquic mogut per interessos forans. No hi estaven d'acord. Exigien explicacions.

Però el Comissionat no volia donar-les, perquè havia rebut el poder absolut, i estava disposat a exercir-lo. Ningú no podia discutir les seves ordres, en els primers dies menys encara. Ell decidia i jutjava, i podia enviar qui volgués a destins infames segons el seu criteri. Ningú altre no tenia la capacitat de discernir, només ell. I el poble no ho entenia, perquè d'alguna manera la majoria estava amb el govern, i només algunes veus havien presentat batalla, internament. El gruix de la gent opinava que s'estava fent el millor, o només el necessari, i no volien entendre els determinis del Comissionat. N'Smiç, que així es deia, volia impartir justícia a la seva manera, segons el que li manaven des del seu govern, i des d'alguns altres, aplegats en una mena d'altra comissió multinacional que controlava les seves accions. Les seves ordres eren clares i expeditives: havia d'esborrar les traces de l'antic règim, i quan abans millor.

Les múltiples detencions escaigueren molt malament a l'opinió pública, que de seguida es veié que havia de desaparèixer. Per fer-ho el Comissionat decidí començar a tancar diaris i revistes, sobretot les dels opositors, que lluny de sentir-se alleujats per la seva arribada havien trobat un nou front de batalla. Segons el Comissionat no estaven contents amb res. També els mitjans de la tele s'havien de controlar, i tancar-ne alguns, els prescindibles. Les emissores del govern seguiren emetent, però amb continguts controlats. Sempre sota la mirada del comissionat, que apareixia com una figura odiosa i ofenosa que tenyia tots els actes del seu control. Era un dictador en tota regla, enviat per potències estrangeres i que pretenia imposar la subordinació al país, i garantir-la en el futur. Una potència que havia estat alguna cosa al món no podia permetre aquella ingerència.

Però ningú no feia res, i de fet la majoria acceptava els nous aires amb resignació. Algú faria quelcom o el Comissionat marxaria per si mateix. Aquest era el sentiment general, tret d'un creixent grup d'opositors, puixant, que alertava dels perills de secundaritzar el país i de la factura futura que s'hauria de pagar. El comissionat els havia lliurat de les obsessions del president i del seu govern, però no era pas millor, perquè havia tancat diaris i escoles lliberals, i havia imposat amb mà de ferro les seves consignes. Obligava tothom a treballar per la reconstrucció, fins i tot els malalts i els esguerrats, i volia que tots els fets diferencials de la nació fossin anorreats.

El tema de la llengua era dels més punyents, atès que el nou governador pretenia imposar la seva en els afers del govern. No volia ni sentir a parlar d'aprendre la llengua autòctona, antiga i parlada amb devoció pels habitants de Zètia, i insistia en fer totes les reunions en Ixtià, per ser llengua del món i perquè es parlava al seu país. El poble amb prou feines podia comprendre les seves declaracions, que s'havien de traduir en subtítols. El Comissionat patia una greu paranoia amb aquest tema, i acomiadava traductors a cada declaració pública i a cada discurs, acusats de parcialitat, de tergiversar les seves paraules fent-les repulsives i desviant el nucli del missatge vers els postulats de l'antic govern. El poble no entenia que no fos algú del país el designat per conduir la transició, i que aquell home abominable de N'Smiç no fotés el camp als pocs dies de derrocat el govern.

No ho va fer, i més encara havia arribat per quedar-s'hi. Els recursos naturals del país s'escolaven pels ports controlats per les forces del món sense que els habitants de Zètia no poguessin fer res per evitar-ho. No es veia capgirament possible de la situació. Els camps de presoners, proliferaven. De primer el Comissionat va buidar les presons d'opositors i delinqüents comuns per tal d'encabir-hi tot el gruix de membres del govern que volia empresonar. Però de seguida la capacitat de les presons va demostrar-se insuficient. Calia bastir camps de reclusió als camps de les afores de les ciutats, per enviar-hi tots els que eren detinguts. El que no entenia la gent del poble era com era possible que un govern millor podia exhaurir les places de garjola. Això només podia voler dir que el govern era pitjor i més repressiu, i de veritat que ho era.

Qualsevol opinió expressada en veu alta en contra del comissionat, o qualsevol manifestació pacífica era pressa com un acte de rebel·lió, i sufocada a trets de fusell. Diàriament morien persones només per haver dissentit. El Comissionat no veia cap ultratge en el seu comportament. S'havia de pacificar el país, purgar-lo de mals elements, esporgar-lo més aviat. La tasca era titànica, digne d'un estadista, explicava el Comissionat en mig de deliris de grandesa. Era un pobre home que no sabia com sortir de l'atzucac en que s'havia ficat. El país que havia de protegir era un fangar a on els peus quedaven empastifats i varats, i a on no es podia donar una passa sense topar amb dificultats. Aquestes eren creixents, i com a resposta el comissionat no sabé fer altra cosa que augmentar la repressió.

Els col·legis varen seguir. Perquè en opinió del comissionat encara s'ensenyaven els valors del govern, l'anterior, i això intoxicava l'opinió dels nens i de moltes persones. Calia canviar immediatament els plans d'estudis. Ensenyar història del món, del país d'origen del Comissionat. Perquè aquest considerava que era exemple de virtuts, i que per tant els Zetianessos havien d'aprendre molt de la seva organització. Els mestres varen ser conduïts a milers cap a camps de reclusió improvisats als afores de les ciutats, per tal de ser reeducats, per comprovar-ne la lleialtat a les noves idees, al nou règim imperat per ell. No sortien del camp d'internament sense haver superat una prova exhaustiva de coneixements sobre Íxtia i sobre la seva democràcia, i tampoc abans d'haver jurat per llibres sagrats defensar el país i els seus valors, els nous valors.

Aquesta repressió dels mestres desvetllà moltes consciències, adormides fins aleshores, convençudes que seguir amb les seves feines administratives sense ficar-se en política era la millor manera de passar el tràngol. Aquell Comissionat era un perill, una amenaça per al futur del país, els estava desballestant científicament, per tal de deixar-los castrats en el futur, inútils per tota rebel·lió. Un país influent com el seu havia de veure com s'estintolaven les seves estructures, per obra d'un boig nomenat pel govern del món. Les altres potències callaven i deixaven fer, perquè els beneficiava la caiguda del veí. Se'n alegraven.

El poble observava amb incredulitat com es canviaven noms de coses i de persones, i com se suprimia la memòria dels pares de la pàtria. La recança contra el Comissionat era cada cop més evident. Però havia de prevaldre durant molt de temps la comoditat de la vida organitzada, i ningú no feia res. El Comissionat seguia en el seu lloc i els opositors eren detinguts a desenes.

Els camps de reclusió eren un espectacle d'inhumanitat integral, des del començament al final del dia, en que s'operaven tortures degradants, i s'obligava a fer feines feixugues d'arrossegament de pedres, que ni els bous, alhora que s'obligava als detinguts a cridar consignes en favor del Comissionat, i se'ls donaven classes de reciclatge, per tal que s'adaptessin a les noves normes que havia imposat. Per tal que respectessin les lleis i el sentit del govern dels Ixtians, tot en la seva llengua, que consideraven millor.

Alguns s'enrojolaven de ràbia en veure tanta injustícia, i trobaven a faltar els temps del govern, en que si més no tenien la seva llibertat, amb defectes i tot. Però molts s'anaven acostumant al protectorat, li veien bondats, la pau i l'estabilitat, la igualtat de les persones, que per llei havien d'estar ocupats. El Comissionat sabé com guanyar-se alguns dels que manaven
abans, hàbilment, per mitjà de favors i concessions. Els instà a abandonar el seu poble i posar-se al servei dels nous poders. Alguns ho feren amb molt de gust, perquè eren persones que no tenien res a dins de la panxa, que eren capaços de menjar-se un pollastre de plom sense notar res de remarcable, que podien beure líquid corrosiu sense notar cap acidesa, persones polivalents, adaptables, que podien anteposar el seu interès personal a totes les pàtries i a totes les injustícies.

Amb ajuda d'aquests el comissionat perdurà en els seus començaments, imposant la seva nova llei. Les potències estrangeres que el promocionaven no tenien opinió al respecte, els hi semblava que no hi havia res a dir, que la situació de guerra i corrupció del govern anterior era insostenible i perillosa per a ells i que mantenir l'estat posterior en estat de dependència era el millor que podia passar. Alguns dels opositors no s'ho podien creure. El silenci de les potències estrangeres era sagnant, una ignomínia, una degradació de la seva moral, un atropellament de tot el que defensaven. Un silenci que invalidava, que destruïa les paraules engrandides amb que els agradava descriure's. Perquè de res no servia tenir un país collonut si no podien ajudar qui ho necessitava, i si només el silenci era la seva estratègia, només per tal d'haver de preocupar-se d'una amenaça menys, per als seus interessos particulars.

El Comissionat somreia satisfet assegut al sofà del seu despatx, dissertant amb alguns dels seus consellers. Li deixaven fer, havia instaurat la seva llei, era capaç de legislar personalment, i ningú no deia res, no hi havia veus en contra, ni opinions disconformes, de l'exterior només li arribaven elogis, que el sabia falsos, però que indicaven que podia seguir pel mateix camí. Els seus col·laboradors eren encara més corruptes que ell, que vivia afectat per la seva egolatria, i que sovint el duia a prendre determinacions imparcials o pietoses. Mai però la de treure's del mig i tornar el poder al poble de Zètia.

Als carrers la gent es despacientava, perquè no hi havia canvis, tot seguia com sempre, sense que s'albirés una resolució. Amb les institucions degradant-se cada dia, amb el país perdent-se, desapareixent. El Comissionat sabia del cert que tenia el poder, volia exercir-lo, gaudia exercint-lo, i ningú no li posava cap trava. Rebia l'aprovació de tothom, qui tenia al voltant, només veus d'elogi, el tenien per un salvador de la pàtria, per l'instaurador d'una nova era, d'un imperi i d'unes bases que havien de durar per sempre. Ningú no tenia el Comissionat per un enze passatger, que hauria de ser retirat del càrrec algun dia, i del que no quedaria més que un trist record, quan la consciència del poble despertés definitivament, i es destapessin tots els horrors del seu mandat. Però ell no n'era conscient, realment pensava que estava fent una tasca magna, digne d'un emperador, que deixaria una empremta perdurable. No podia imaginar que el seu nom algun dia pogués ser motiu d'oprobi i de marginació pels que el pronunciessin, i que se'l pogués insultar lliurement sense cap conseqüència.

El Comissionat pensava en positiu, era un home d'acció, volia retre's culte a si mateix, va sembrar el país d'estàtues seves. Després la feina va ser per la policia de detenir els culpables dels actes vandàlics en contra seva.

La seva ànsia de poder el portà a excentricitats notables, que després varen transcendir, i que es barrejaven amb històries senzillament inventades per difamar-lo. Tothom se'n fumia d'ell a la intimitat de les llars, a on no hi havia orelles escoltant, en veu baixa, però amb idees clares, perquè aquell brètol no tenia cap futur, no instaurava cap imperi ni perduraria per sempre. L'espectacle de la seva caiguda era esperat per molts, per una majoria silenciosa, fins i tot pels que col·laboraven, que veien amb angúnia la vergonya de ser arrossegats per d'altres països, el seu orgull es feria amb les ajudes caritatives, amb els consells paternalistes, amb les mirades per sobre de l'espatlla. Allò no ho podia aguantar ningú, i tot era culpa de la corrupció instaurada pel Comissionat. Els valors del govern anterior eren millors que aquella vergonya. Tothom ho sabia però ningú no feia res.

La oposició feia alguns actes en contra del govern, en sales petites, nocturnament, però sense resultats importants, perquè l'ensenyança que havia imposat el Comissionat impedia un esperit crític, que s'ha de formar aviat, polint de conformismes el caràcter. La població del país, els que assumien el poder, convivien com una cosa natural amb el Comissionat, les potències estrangeres no demostraven cap sentiment de culpa pel que havien instaurat, i els opositors eren esclafats i torturats sense miraments. No hi havia compassió als carrers, només engany i mentida. Ningú no era capaç de treure's la bena dels ulls, perquè tenia tele per la part de dins, i explicava històries falses però de bon creure, per a mentalitats conformistes, pels aduladors del poder absolut, que consideraven que era millor aquell talòs al govern que un conglomerat d'opositors il·lustrats i saberuts. Els ignorants triomfaven, els més necis de tots ocupaven els càrrecs de més responsabilitat. El país no podia anar pitjor. Els esdeveniments que se succeïren havien de redreçar de seguida la situació. En total el protectorat es perllongà un cinquena d'anys, en els quals es produïren tota mena d'excessos i vexacions.

El poble volia un canvi, exigia el final d'aquell malson, volia posar les coses al seu lloc, tornar al país de sempre, oblidar-se de l'antic govern i del protectorat, tornar a ser el país al que estaven acostumats, del que havien sentit parlar, que apareixia als llibres d'història al mateix nivell que els altres.

El Comissionat no volia ni sentir a parlar de canvis. L'únic canvi que li convenia era acumular més poder per a la seva persona, exalçar-se, divinitzar-se. No s'adonava de tot l'odi contingut que hi havia als estómacs, de totes les persones que li haguessin clavat les punyalades de grat, de tot el ressentiment que generava, de les acideses que supuraven als budells irritats de tots els que l'havien de patir, ell i les seves conseqüències. S'haurien d'escriure molts capítols després de la seva caiguda, i cada dia que passava el llibre de la reconstrucció forçosament havia de tenir més pàgines.