El comiat dels somnis

La vaig conèixer en un lloc que més aviat és de comiats...
El seguici d'ànimes en pena moquejant tristeses penetrava al cementiri travessant les llòbregues portes de ferro rovellades que van grinyolar espectralment. Parets de nínxols i panteons oblidats formaven un laberint enfonsat en una boirina tètrica i enganxifosa. Queia un lleu plugim finíssim que tacava la roba de melangia.
No recordo com em vaig assabentar de l'enterrament, potser algun cosí m'hi va posar al corrent. En qualsevol cas li hauria de donar les gràcies, perquè si no fos per aquesta persona jo no hauria conegut aquella dona. Bé més aviat podria dir-li "la dona".

De fet, jo, a la cosina Catalina (la difunta) no la coneixia gaire. La poca informació que coneixia d'ella la treia d'un cosí amb el qual ens trucàvem cada Nadal, i em posava al corrent de les xafarderies que envoltaven la vella Catalina Drai, dels Drai de tota la vida.
Crec que la vaig veure tant sols dues vegades: una quan tenia set anys, que em va estirar les galtes depravadament i va marcar la meva infància eternament; i ara que s'havia mort, pobra dona. Bé, de pobra res. La cosina Catalina tenia dos pisos a Barcelona, una casa de pagès amb terres a Tarragona, un apartament vora el mar al Cap de Creus i un compte corrent digne d'enveja.

El taüt reposava sobre un tros de gespa aspre, amb una corona de flors barroera i un cinturó de familiars ploraners al voltant.
Jo em vaig mantenir fora d'aquest cinturó, pensant que seria l'únic exclòs. Però vaig somriure interiorment en descobrir que fora del primer cinturó se'n formava un altre de persones que com jo, imaginava, no deurien conèixer gaire la difunta Catalina.

El mossèn Josep sermonejava sense cessar d'una manera tan monòtona que endormiscava els sentits. Als dos minuts la meva consciència ja havia fugit d'allà, i estava pensant que després de l'enterrament havia de portar en Toby, el gos, al veterinari (que últimament només dormia, dormia, menjava i tornava a dormir). Quan vaig tornar al cementiri, una noia se m'havia posat al davant. El seu cabell ros sospitosament tenyit li arribava fins a les espatlles, i li feia unes ondes que, si haguessin estat fosques, hagués cregut que eren les de la Mafalda en versió adulta. Hauria semblat que anés vestida de dol, si no fos perquè la camisa negra no tenia mànigues i deixava al descobert més esquena del que era normal, com també deixava veure uns divertits sostenidors roses amb ratetes somrients i formatgets repartits a parts iguals.

Es posava de puntetes davant meu intentant veure parlar el qui em vaig imaginar que seria el fill de la difunta. Vaig riure endins quan la vaig veure estirar-se les calces per posar-les al seu lloc sense cap vergonya, potser pensant que darrere seu no hi havia ningú, i em vaig preguntar si les calces també durien ratolins empaitant formatgets.
Va parar de posar-se de puntetes, va esbufegar mostrant el seu avorriment i llavors es va enretirar i em va trepitjar.
- Ai, perdona.- va dir ella
- No res.- vaig dir jo maldestrament. - Pobra Catalina…
- Catalina? No es deia Caterina?- em va dir amb un somriure.
- Ai… ara em fas dubtar…- vaig fer una pausa i després la vaig mirar als ulls per primera vegada. I em vaig meravellar, eren d'un verd de somni! Tenia els llavis molsuts, pintats de rosa jovial que no concordava amb la situació i quan somreia, ensucradament, se li feia un clotet a galta i galta.
- Sóc el seu cosí llunyà, llunyà, llunyà… Em dic Joan Grau.
- Joana Freixes, sóc la cosina de la filla de la seva neboda.
- Carai…. - Vaig fer com si m'interessés el discurs del fill per uns instants, però veritablement no vaig parar atenció d' absolutament res del que deia. - Jo, com que feia tant de temps que no la veia, no…
- Jo crec que no la vaig arribar a veure mai…
- Jo la vaig veure una vegada quan tenia set anys, i ja em va semblar vella…- vam somriure.
- L'has vist?- va preguntar referint-se al fèretre amb un cop de barbeta.
- No…
- Va, acostem-nos-hi.
I ens hi vam acostar, i vam deixar enrere el club del segon cercle d'espectadors. Ens vam fer un lloc entre sospirs i sanglots tristos, però ens vam adonar que els nostres ulls no humits i els nostres rostres indiferents cridaven l'atenció dels altres assistents. Quan vam aconseguir posar-nos al capdavant, acabaven de posar la tapa al taüt.
- Vaja.- va fer ella.
- Llàstima, no podràs veure-la per última vegada.
- Ni per primera.- vam riure fluix, però la gent del costat se'ns va quedar mirant. Bé, més aviat m'observaven a mi, a la Joana ningú hi parava esment.

Quan van acabar de tancar el taüt, el mossèn Josep va dir quatre paraules, amb el mateix to somnífer, i va demanar uns minuts de silenci.
Uns minuts, que se m'estaven fent eterns i incòmodes. Alguns estaven amb el cap cot mirant-se melancòlicament les sabates, altres miraven amunt i sospiraven, i els restants miraven el taüt i negaven amb el cap repetidament. L'excepció érem nosaltres dos que ens manteníem indiferents sense saber ben bé què fer. Per trencar el gel, m'hi vaig acostar i li vaig dir sense apartar al vista del taüt:
- T'imagines que ara s'aixeca?
La Joana va reprimir una rialla i es va acostar a mi, mirant també el taüt i seguint-me el joc, em va contestar:
- Doncs si no vigila amb la tapa, es fotrà un bon nyanyo al cap...
Tots dos ens vam mirar amb els llavis premuts, reprimint les rialles, però cada vegada que ens tornàvem a mirar tornava a visitar-nos el riure. Finalment, vam acabar marxant d' entre l'aglomeració sota l'atenta mirada dels assistents. Ens vam amagar entre panteons coberts de records negres i vam riure fins a la sacietat. En aquell moment no hi vaig pensar, però potser els morts podrien haver-se ofès. Però m'ho estava passant tant bé que no hi vaig parar esment. La vida és dels vius i no dels morts, o això creia jo. Quan paràvem de riure, ens tornàvem a mirar i esclatàvem a riure altra vegada. Vaig observar com a la Joana fins i tot li queien les llàgrimes, i vaig riure encara més.
Quan se'ns havia mig passat ens vam tornar a dirigir cap a la tomba, on ara el seguici d'ànimes en pena ja se n'acomiadava.
Vam llegir el "descansi en pau" repetides vegades, mentre mossèn Josep mirava el cel i seguia murmurant amb el seu to monòton, ara, però, per a ell mateix.
- Pobra Catalina...
Ens vam mirar i ens vam somriure per última vegada. El pare Josep se'm va acostar amb cara de qui ha estat escoltant.
- Catalina has dit?- va preguntar-me confós.
- Bé, o Caterina, tant se val, si era una cosina...
- No, no- va tallar ell. - Es que la senyora Catalina l'enterrem demà... Avui era l'enterrament de la Joana Freixes, que era la cosina de la filla de la seva neboda, pobres les dues gairebé al mateix dia...
El pare Josep va seguir parlant, però un cop més ja no l'escoltava. Em vaig girar, i ella se n'havia anat. S'havia fos. Vaig encaminar-me cap a la sortida totalment absort i deixant amb la paraula a la boca a mossèn Josep.
Quan vaig ser a mig camí em vaig aturar i vaig riure, probablement de mi mateix. Tot havia estat un miratge. Sempre recordem allò que mai ha succeït, va dir algú.
Vaig pujar al cotxe pensant que van ser les dues hores més extravagants de la meva vida, però vaig somriure pensant-ho, així que vaig imaginar que durant aquelles hores vaig ser feliç. Mentre el veterinari examinava en Toby, vaig pensar també que la felicitat és un petit plaer, perquè dura tant sols el temps de sortir de la realitat i tornar-hi a entrar.
La vaig conèixer en un lloc que més aviat és de comiats, però ella es va esfumar sense dir ni un trist adéu. I sempre més he recordat la Joana com un instant de felicitat, alguna cosa que mai a succeït, una il·lusió.
La felicitat s'escola de la realitat sense acomiadar-se.