El castell de l´oblit

El soroll del silenci era insuportable. Les finestres tancades. Tot era fosc i imperturbable. Només una planta de plàstic de color verd descolorit damunt d´una taula trencava el ritme opac i fastigós del color gris.
Ens van portar a un indret allunyat de la civilització, fora dels límits de la racionalitat. Els arbres cobrien el trajecte i es feia invisible el més enllà. Just a dos metres perdíem el mon de vista. La boira feia encara més difícil avistar res que no fós la immensitat deserta de bruns i verds.
Em preguntareu perquè ens havien portat a un lloc desconegut, quan la nostra feina era fer d´activistes i polítics al servei dels nostres votants.
Per morir en l´oblit. Només ens alliberarien quan ningú recordés qui erem. Ni tan sols el nom. Ni el què havíem fet. Ni el motiu de l´empresonament.
Si algú gosava esmentar el nostre nom o recordar-se´n de nosaltres, immediatament s´allargava la nostra condemna.
Pràcticament, la bona fé i l´estima de la gent, faria que morissím en l´oblit d´aquell castell.