El Carrer de la Tàpia

Els carrers habitualment no escolten, no tenen orelles, no tenen sentits ni vida, estrictament parlant. Metafòricament si que en poden tenir. El carrer de la tàpia ni metafòricament ni estricta. Era un carrer sord i xerraire, mai tenia la culpa de res, retallava el que no havia de retallar i pretenia aspirar a llibertats que no mereixia.

Per davant del carrer de la tàpia passava en Joan G. Reflexionava sobre el que passava dins aquells edificis. Segurament amb tot el que robaven hi havia per cobrir les necessitats dels necessitats per un centenar d'anys, només considerant un període semestral, a l'us dels economistes.

Un país havia estafat la resta del món, el carrer de la tàpia havia estafat el món. Havia venut toxicitat per solvència. Els culpables de tot plegat tenien el cinisme de criticar qualsevol cosa, en comptes d'amagar-se, marxar a la cabana a la muntanya durant una temporada, culpables com eren. Esparpall i poca vergonya. La culpa era dels qui patien les conseqüències.

En Joan G es preguntava quins serien els límits de la llibertat. La llibertat d'un dels habituals del camí de la tàpia acabava on començava la llibertat d'un treballador a l'altra punta del món. Ni més ni menys. La llibertat per en Joan G era cara, difícil, restringida i per tant inútil. Algunes llibertats eren del tot supèrflues, en tant que només minories privilegiades les podien assolir.

En Joan G observava que els infants eren prou lliures, tenien una llibertat immadura, egoista i impulsiva. Però era llibertat al capdavall. Després havien de créixer, i arribaven les restriccions. Al carrer de la tàpia no volien sentir a parlar de restriccions. Cadascú, de dins el carrer de la tàpia, adscrit al carrer de la tàpia o participant o inclòs dins cert cercle, havia de tenir llibertat, com un infant. I naturalment havien d'esperar que els altres aguantessin les seves llibertats, com un pare o una mare afectuosos.

En Joan G però no sentia la necessitat de respectar tantes llibertats. Val a dir que creia en la llibertat, la llibertat dels drets, de tenir els drets fonamentals, i d'estendre'ls i fer-los universals. La llibertat de la dignitat, segons la qual la llibertat d'uns no trepitja la llibertat dels altres. Però no pas la llibertat per la llibertat, de la immaduresa, no restringir-se per amor al primer impuls, per amor als comportaments compulsius.

El carrer de la tàpia s'havia demostrat un cop i un altre incapaç de controlar els seus excessos, donat a sortir-se de mare, d'arrossegar tothom al desastre i de no poder mantenir la cordura i el bon seny gaire temps. El carrer de la tàpia era la seguretat de la catàstrofe. I tanmateix a dins el carrer de la tàpia encara seguien amb la cantarella de la llibertat individual.

En Joan G feia una ullada al món. No es podia parlar de llibertat, no pas en el sentit de la tria. El gruix d'humans tenien poc per triar. Defensar aleshores una llibertat minoritària era un disbarat, en tant que no era generalitzable, i que la llibertat d'uns es basava en l'esclavatge d'uns altres. En Joan G percebia clarament que la pobresa d'uns sustentava la riquesa dels altres.

Descreia dels que pensaven que la riquesa de les nacions i dels carrers depenia d'elles mateixes. Que si els altres eren pobres era perquè no seguien els camins correctes i que no hi havia interdependència entre països. Era una manera fàcil d'autojustificar-se pels habitants del carrer de la tàpia.

En Joan G un bon dia es plantà davant d'un dels edificis del carrer de la tàpia i començà a cridar. Insults sobretot, proclames i consignes, hurres al sistema soviètic, panegírics de la llibertat controlada, de la llibertat universal. No rebé cap resposta. Al cap d'una estona era a comissaria declarant.

Potser al carrer de la tàpia li calien unes quantes bombes. En Joan G sabia que antigament la gent quan era víctima del que considerava una injustícia posava una bomba. Va costar però al capdavall la societat es va adonar que les injustícies i les bombes anaven plegades, i que per acabar amb els aldarulls i les bombes calia acabar en certa manera amb les injustícies, si més no amb algunes de particularment feridores.

Al carrer de la tàpia però mai no passava res, mai no era res prou gros com per rebel·lar-se. Res no era prou flagrant o indignant. El carrer del a tàpia silenciava els dissidents per tots els mitjans possibles. Per la culpa, l'acusació, la por, l'amenaça i el rebuig. El més important era vendre el carrer de la tàpia com un lloc d'oportunitats, qui no les aprofitava per desídia o ganduleria era culpable, i no tenia dret a queixa. Per altres mitjans es dissuadia de posar bombes.

En Joan G preparava en secret una bomba casolana. Volia ajudar els habitants i passavolants del carrer de la tàpia. Una bomba seria terapèutica, una alerta, un toc d'atenció, per tal que no pensessin que a la vida tot és diàleg i bones maneres. També n'hi ha de desgrats i de cridòries. I bombes. En Joan G la preparava només en teoria, no tenia ni explosiu ni mitjans per aconseguir-lo. El cas no era posar la bomba en si, perquè en Joan G no era persona de posar bombes, sinó donar-li voltes.

Al capdavall ell tampoc no es queixava del carrer de la tàpia, només remugava quan passava pel davant. Al carrer de la tàpia se'n fotien de les seves murmurades malediccions. Se sentien segurs i confiats, alegres i optimistes. Sabien que provocarien el desastre al món, i els agradava, es movien per les sensacions, no pas per la racionalitat, només per l'adrenalina i els nervis.

Així doncs en parer d'en Joan G l'obrer de la Saxònia Oriental no tenia cap culpa ni havia de pagar les desfetes de les llibertats de l'agent hipotecari assidu al carrer de la tàpia. Parlar de llibertat en aquest sentit era una presa de pel per en Joan G, que entenia que la llibertat de l'agent hipotecari acabava on començava la de l'obrer esmentat de la Saxònia Oriental, ni més ni menys.

Algú havia acusat en Joan G de populista, demagog i de dir obvietats. Les obvietats no eren cosa de ximples. Per en Joan G el que era ximple era fer afirmacions complicades que contradiguessin les obvietats, les que seguien inalterables i sense modificació al llarg del temps.

Així doncs calia dir les obvietats, i estar-se'n de dir bajanades que anessin en contra del sentit comú. Al carrer de la tàpia però en sabien molt d'enrevessar. Tenien mitjans i feien tot el possible per tal de fer creure a la gent que el món era del revés de com era, i que tot plegat s'havia de mirar cap per avall. Les obvietats els hi feien riure, cosa de beneits, les mirades il·luminades de complicitat abundaven quan es trobaven algú que deia alguna veritat comuna.

Calia complicar-ho tot, fins a perdre'n el control. I complicar-ho tant que després fos impossible desfer el nus. I fer-ho de tal manera que l'economia fos inmanegable i incomprensible, i caure de quatre grapes a una crisi darrera l'altre, només per divertiment o perversió. En Joan G mirava amb odi els edificis del carrer de la tàpia, la seva frivolitat, la seva lleugeresa de pensament i la seva lassitud en la ètica i el comportament humà.

És que jo vull tal o qual llibertat, li deien a en Joan G des del carrer de la tàpia. En Joan G s'esverava. L'importava un colló la llibertat tal o qual, en tant que no eren llibertats bàsiques sinó supèrflues. I a més no eren llibertats generalitzables sinó minoritàries.

Però en Joan G no vivia al carrer de la tàpia. Per tant no havia de fer-se mala sang pel que allà hi passés. No li treia la son els disbarats i els invents dels economistes. No creia gaire en els diners, no els hi trobava gaire utilitat. Al capdavall hi havia poc per triar. I hi havia llibertats del tot desconegudes al carrer de la tàpia de les que ell gaudia a plaer.

Ningú no explica però els secrets de la seva felicitat, coneixent la mala bava que gasten els altres en aquests assumptes. En Joan G també s'amagava, tot el que podia. Si el carrer de la tàpia podia tenir entretingudes les personalitats de la mena de les que hi havia al dit carrer de la tàpia, en Joan G ho trobava bé. No l'emprenyarien a ell directament.

Eren els moments en que se sentia conformista. Als altres se sentia lluitador, i d'alguna manera havia de dissentir del pensament afí al carrer de la tàpia. Algun dia futur no hi hauria tàpies ni obstacles, ni diferències ni absurds, i sorprendre amb opinions descabellades no serviria per guanyar prestigi o semblar interessant.