EL cant del Rossinyol

Fa molt temps, quan encara no existien els vuit vents, hi havia un Rossinyolet petit i ple de colors, bell com cap altre i el que tenia la veu més fina i dolça. A més de totes aquestes qualitats, encara ara, en el món, no se’n coneix cap altre de més feiner. Cada dia, ben prest s’aixecava per anar a cercar menjar per a ell i per tota la seva colònia, mentre els altres encara dormien dins el seu niu. Però de tant bo que era aquest Rossinyol compartia el menjar, i de vegades, fins i tot, ell es quedava sense. Sempre era el primer que sabia quan s’havia d’emigrar cap a l’Àfrica del sud i guiava els seus companys amb el seu cant encisador.

Però tot i ser el millor cantaire i el més bell de tots els rossinyols, aquest petitet es sentia trist. Veia com tots els altres rossinyols estaven junts, jugaven i s’ho passaven bé, mentre que ell treballava tot el dia anant amunt i avall, cercant menjar, rametes per fer nius i nous territoris per anar-hi a viure quan en aquell s’acabessin els queviures. Pareixia que només se’n recordaven d’ell quan el necessitaven i només se l’hi acostaven per demanar-li ajuda.

Un dia, mentre el Rossinyol cantava, una Cadernera que passava per allà el va sentir i s’hi va acostar per escoltar-lo. Cap dels altres rossinyols mai no se n’havien adonat de l’harmoniosa melodia que cantava aquell Rossinyolet, i quan aquest se n’adonà que aquella Cadernera l’escoltava s’aturà en sec.

- Per què t’has aturat de cantar, amb aquesta veu tan bonica que tens? Jo vull saber cantar com tu! Desgraciadament quan era petita, mentre volàvem pel cel immens em vaig perdre i des de llavors, visc sola i em fa por cantar!

El Rossinyol, tan bo com era va voler ajudar aquella Cadernera a perdre la seva por i dia rere dia l’ajudava a cantar, fins que un dia aquella Cadernera va perdre la por i va començar a cantar com no ho havia fet mai.

El Rossinyol es pensava que seria com tots els altres ocellets que quan tenien el que volien se n’anaven i el deixaven sol. Però aquesta vegada no va ser així. Aquella petita Cadernera va quedar al seu costat i junts van poder cantar per molt temps.
Per fi el Rossinyol va deixar de sentir-se i trist i la Cadernera va trobar algú amb qui compartir els seus dies solitaris.