El cant de la lluna

La lluna entona cançons silenciosament, amb veu melancòlica i dolça, per calmar els plors del seu bebè.

El vent fa ballar amb tendresa la seda daurada i acaricia entre sospirs la freda porcellana. Ella, immòbil, escolta en silenci les melodies plàcides i insonores de la lluna. Sembla hipnotitzada.

Els arbres raquítics ballen amb moviments inacabables al mateix compàs, balancejats pel vent.
La jove, asseguda a les ruïnes d'un castell medieval, continua casi sense moure's.
Els seus ulls semblen buits, i el seu somriure esborrat. Com si aquelles melodies haguessin eliminat qualsevol expressió de la seva cara.

-¿Per què entones tan tristes cançons? - pregunta la jove trencant la quietud amb un murmuri silenciós.

La lluna continua cantant per al seu nen sense prestar atenció a la noia, sota la mirada penetrant d ‘ella.

Minuts més tard, s'aixeca lentament i s'encamina, descalça, fins al llac que hi ha sota la lluna.

-¿Per què sempre estàs penjada del cel? ¿No t'agradaria baixar i caminar entre les fulles daurades?- diu mirant l' aigua que només mostra el seu reflex.

La lluna somriu misteriosament i tanca els ulls amb tendresa, deixant el paisatge en el més remot silenci.

-Canto el que tu em cantes, ploro quan tu em plores, i visc en el cel perquè és on tu vius.

La noia esbossa un lleu somriure i observa com el reflex de la lluna apareix a l'aigua, al costat del seu.
Instants més tard, s'aixeca i comença a caminar submergint-se en el llac, entonant una cançó al mateix temps que la lluna. Mentrestant, mil llengües de foc se li claven a l'esquena.

I la lluna, al no sentir el cant de la jove, tanca els ulls cansada, esperant que ella retorni de la realitat.