El canó correu

A ambdues bandes del riu hi havia una família, que tenia components aquí i allà. Es comunicaven en temps de guerra com podien, fent servir la imaginació, la poca que els quedava. El pare de familia de la banda de Zètia disposava d'un canó de llarg abast al garatge, el pal del qual sortia per una de les finestres de ventilació, i donava al carrer. El tenia calibrat per tal d'apuntar a un descampat de l'altra banda. El principal problema eren les vibracions. Inserien els missatges i els objectes petits que volien passar dins d'una de les bales, que s'havia de recarregar cada cop d'explossius, abundants al mercat negre, i aleshores l'espetec. El soroll era formidable, i tothom a les cases del voltant sabien de que anava la cosa, estaven al cas, i se'n aprofitaven, de manera que un sistema ràpid de comunicar-se per a tothom era fer servir el canó. El pare de família se sentia orgullós, vora cofoi, de la seva gosadia, perquè si era descobert per les forces militars de la seva banda es podria enfrontar a greus conseqüències. El pare de família de l'altre banda se sentia si fa no fa igual. El camp d'aterratge a Zètia era un pati d'un gran mas, una antiga casa pairal d'una família influent encara a la zona, i que per especulació immobiliària i per proïbicions de venda havien conservat un ampli pati. Allà anaven a parar els projectils de la banda d'Ícia. Els missatges eren ben diversos, com ara els següents:

Estimada Marilda,

Aquí les coses segueixen com sempre, no hi ha opcions de distreure's ni de fer res fora del normal. Tot plegat es redueix a veure com els soldats parteixen vers el front i no tornen mai més. Hem perdut alguns membres de la família, el tiet Frasteu va allistar-se molt decidit, en mig de tots els soldats de lleva, ell era voluntari. Volia fer un servei al seu país. Al cap de pocs dies ens varen comunicar la seva mort heroica. No li veig pas l'heroïcitat a llevar-se la vida en actes de ximpleria. Però això ja t'ho he explicat moltes vegades. El que passa al barri cada dia és més avorrit. Els aliments escassegen, i ens les hem d'empescar per trobar menjar allà on sigui. Em temo que d'aquí poc començarem a menjar gats i gossos, i potser rates i tot. Perquè les coses ens van molt malament, amb el menjar i amb altres necessitats. No saps com enyoro tenir un sabó en condicions, i no haver-me de rentar amb fulles d'eucaliptus. Ho fem per tal d'estalviar, i perquè de sabó no hi ha, res de res. Per això fem tots la pudor que fem. No es pot sortir al carrer i flairar, perquè caus de cul. A tot arreu hi ha brutícia, i els soldats que venen a hostatjar-se a casa nostra, perquè estan de pas cap a les seves residències en permisos, fan una pudor encara pitjor, i porten bestioles de tota mena habitant al seu cos, tinc por pels petits, els meus fills i els de la meva germana, alguns infants ja han mort al veïnat per culpa de malalties lletges abans desconegudes, en temps de pau em refereixo. Ara tot és diferent, una diarrea pot matar, un enconstipat pot deixar esguerrat. Els nens pateixen molt, són els més vulnerables. Per això desitjo que aquesta guerra absurda acabi quan abans millor, i que no es facin servir les armes nuclears com ens amenacen de fer. Quan tot plegat acabi em donaré un bon bany, amb els primers sabons que arribin en temps de pau, i després aniré al riu a nedar, a l'estiu, quan comencin els primers calors, abans i tot, a la primavera, això mateix. Aleshores podré gaudir de la llibertat de fer el que vulgui sense haver de témer. Abans pensàvem que els carrers eren insegurs, no sabíem res de res.

La carta seguia en el mateix to i entrava més endavant en algunes sucoses confidències, que no ve al cas reproduir. Això era una mostra de la mena d'escapatòria que tenien els dels dos bàndols per tal d'alleujar-se l'existència. Prou moguda, a pesar que la guerra només tenia tres mesos. Però el pare de família de Zètia del que parlava ja havia encetat el seu sistema de comunicació, en conjunció amb un cosí germà seu de l'altre banda, que tenia també la seva família. Tots dos s'enorgullien del seu invent. I s'atorgaven el mèrit a les seves comunitats.

- Se'm va acudir fer servir l'antic canó del museu perquè veia que, tallades les comunicacions, era del tot imprescindible que em posés en contacte amb els nostres familiars de l'altra banda. Aquesta guerra ens està dividint fictíciament, perquè ningú no vol barallar-se amb el seu germà. Només els polítics, que se senten ofesos per tot el que ha passat, pel que va passar amb el pont abans del començament de la guerra. Ells mateixos han provocat tot aquest daltabaix, perquè una guerra és un daltabaix, i no hi ha manera de tornar enrera després. Els nostres països, i parlo també per Ícia, quedaran tocats d'aquests esdeveniments. Perquè successos com aquests no poden acabar bé. Ningú no es podrà considerar vencedor d'aquesta contesa. Però a mi se me'n refum, perquè tinc encara el meu sistema de vida organitzat, com ja sabeu, la meva vida parroquial, el meu mitjà de comunicació, que em fa persona popular a la barriada, puc gaudir d'estones de lleure, i encara que he començat a fer dieta em sento una persona afortunada, perquè no haig de lluitar per la meva edat. Els més joves ho poden fer. De totes maneres aquesta guerra no durarà gaire, perquè les nacions unides ja estan llestes per a intervenir. Tenen por que algun eixelebrat no faci una desgràcia, perquè tot el potencial bèl·lic encara no s'ha posat al camp de batalla, i si s'hi posés seria un daltabaix per a tota la regió. Per ara només estan mesurant les forces, provant la bravura dels soldats, la capacitat d'organització, fan demostracions de força els uns als altres, la guerra psicològica, perquè de morts efectives hi ha hagut relativament poques. Només es tracta de demostrar qui és més mascle de tots. I els polítics són els primers a mesurar-se la tita. No hi ha dret a que ens enfonsin en la crisi i la misèria només per la seva ambició sense mesura. S'ho haurien de fer mirar, sincerament. Sort del canó. Quan sento el seu só retronar al garatge em sento realitzat, és com si fes un acte de rebel·lió dins tot l'ordre absurd de l'estat d'excepció. Jo puc saltar-me totes les normes, amb la meva imaginació. Perquè no penseu que hagi estat tasca fàcil de dreçar el canó en tan poc de temps. Jo ja sabia que la guerra no havia de ser gaire llarga, ho sé ara que encara no ha acabat, calia afanyar-se per tal de tenir alguna cosa que explicar. En fi, que les pudors que venen del front seran difícils d'esvair.

Així parlava el pare de família de Zètia, i de la mateixa manera l'altre d'Ícia, que s'atribuïa també el mèrit de l'invent. Al capdavall tot plegat eren ganes de fer-se notar, perquè la situació no era tan precària, i la guerra s'acabaria aviat, tan de pressa com havia començat, amb una intervenció del món.

Respecte a la pudor dels soldats val a dir que la guerra es feia principalment per mar, i consistia a disparar i fallar als vaixells enemics. Tots els navilis d'ambdós estols tenien dutxes amb aigua calenta, i sabó. Els fos governs havien confiscat tots els bens de consum d'aquesta mena, preparant-se per a una llarga guerra, de les que havien de fer història. Tanmateix els soldats no en feien ús. Els comandaments pensaven que un soldat a de fer una certa ferum, una olor animal, que sigui ensumable a distància, per tal d'imperar en l'ambient, perquè hi hagués un tret d'identitat, per traure el pitjor de cada home, per fer-los màquines de lluitar. Els soldats s'avenien, amb reticències al començament, però quan duien una setmana de brutícia ja s'havien acostumat, i fins i tot els costava pensar en dutxar-se.

Pel que fa a la rereguarda, i a les dues famílies. El cas era que exageraven la situació, frisosos de participar en un esdeveniment, en formar part de la història. Havien passat tants anys sense tenir res a explicar, ocupant-se només per ximpleries, per coses del dia a dia, que aconseguir de participar en un conflicte armat, amb tota la seva èpica i totes les seves anècdotes els hi semblava formidable. No ho arribaven a confessar, però, i tot eren cares llargues. Però en el fons gaudien com nens de la seva situació de civils en temps de guerra.

- Les malalties ens assetgen! Els nens moren! No tenim futur! Maleïda guerra!

Així parlava el pare de família, congregat davant d'alguns seus amics més propers. Es lamentava amargament, i pensava alhora que podria explicar una infinitat d'anècdotes inventades en el futur, o algunes de certes que podria exagerar adequadament.

- Nosaltres hem hagut de tenir la mala sort de ser la generació de la guerra? Perquè nosaltres? Ens ho envia el cel aquest patiment? Jo no vull veure la meva terra segregada, les dues bandes del riu sempre han estat d'un mateix poble, sempre ens hem entès a la perfecció, i el trànsit en barca d'una banda a l'altre sempre ha estat fluïda, i amb l'arribada de la tecnologia i els ferris més encara. Mai no ha hagut problemes d'enteniment. Sempre ha estat el mateix riu un pont de diversitat i un apropament entre les cultures. I ara hem de veure com el mateix riu, amb la seva ampla desembocadura, és el mateix camp de batalla. Ens estan robant la il·lusió, amb les seves preses de posició, amb les mesures de força. El poble no demana que hi hagi més enfrontament. Tots volem la pau. Perquè la necessitem. I repeteixo que ens hem entès sempre. Perquè ens hauríem de barallar les persones? Tenim trets en comú, tenim lligams, tenim intercanvi de personal, no hi ha raons per encetar batalles, no hi ha disputes prou fortes que no es puguin resoldre mitjançant el diàleg, tots plegats hem de ser conscients. Potser ara és el moment d'una revolució, de plantar cara al poder, de fer-los veure que no els volem més dirigint les nostres vides, que no hi ha raons perquè ens facin patir com ho fan. Nosaltres volem la llibertat, i no pas seguir les iniciatives esbojarrades del nostre president.

Si fa no fa aquest era el discurs
a les dues ribes del riu, però ningú no feia res per canviar les coses, només renegar, sense canviar res, i després acollien els soldats i s'estaven molt de fer-los comentaris o d'incitar-los a la deserció. Eren pacifistes de saló. Mentrestant el flux de cartes seguia sense interrupció.

Apreciat Marqual,

M'ha sobtat molt la teva petició de matrimoni, i més que m'enviessis l'anell de compromís dins la bala del canó. Ara mateix no puc fer front a la teva petició. No se com dir-t'ho sense ferir-te, bé de fet ja t'ho estic dient. La meva resposta és no. Sé que ens coneixem des de fa força temps, des que érem petits, d'abans que els meus pares emigressin a Ícia, i que sempre hi ha hagut carinyo i estimació entre tots dos, però em penso que has malinterpretat el meu sentiment d'amistat, que és el que sento per tu. Has confós els termes i em toca la desagraïda tasca de fer-te veure el teu error. No hi ha possibilitat que hi hagi matrimoni entre tu i jo, perquè per altra banda estic mig compromesa. No vull ferir-te, ni dir-te el nom del que vull que sigui el meu marit, perquè sé que et feriria. Es tracta d'una persona que coneixes. Només vull dir-te que m'honora que hagis pensat en mi per formar una família, però que l'hauràs de formar amb algú altre, perquè jo no estic en disposició de donar-te el sí. Només puc dir-te que ets molt bona persona, i que t'aprecio, tu ho saps, però que això nostre que proposes és impossible.

La carta seguia en els mateixos termes. La noia, dita Felina del Prat, s'entenia en realitat amb d'altres dones, era lesbiana, i no tenia cap intenció de casar-se fins que no ho pogués fer amb alguna de la seva condició. Però no volia donar detalls al Marqual, que era bocamoll i tafaner, i que segurament hagués escampat la notícia arreu del barri. Els seus pares ho sospitaven però del tema no se'n parlava mai, i quan per la tele se'n parlava el silenci que es feia incomodava a tothom. Però l'altre, el Marqual, no intuïa res, i seguia molt enamorat del seu amor impossible, que ho era de veritat. En rebre la carta va respondre amb gran desolació, no s'esperava un desenllaç com aquell a la passa que havia fet, en trobar un anell de compromís en meitat de la guerra. En la seva imaginació es creia un heroi de l'amor, un paladí del romanticisme, capaç d'una acció de despreniment sense precedents, que l'havia conduït a mostrar el seu amor en les condicions més adverses, quan tot estava en contra; En el fons l'únic que havia fet era aprofitar-se de la incomunicació, com a pretexte, perquè no volia enfrontar-se a la petició en directe. Era l'ocasió de fer un pas que havia volgut fer de feia temps. El fracàs també se l'esperava, tot i que pensava que potser la seva intrepidesa hauria d'impressionar la noia.

Aquesta duia les seves activitats molt en secret. En els temps de guerra les seves pràctiques havien passat a ser mal vistes, perquè incitaven al derrotisme i minaven la moral dels soldats, que eren homes fets i drets, i que no podien observar indiferents que es rebutges la seva virilitat baronívola amb actituds de caire lèsbic. Per això el govern havia proïbit el comportament homosexual, entre els homes perquè considerava que minvava l'esperit combatiu i entre les dones pel que ja he dit. Així doncs la Felina havia de viure la seva sexualitat en la clandestinitat, com si es tractés d'una cosa bruta, com si hagués de netejar-se els llavis cada cop que es morrejava amb alguna de les seves companyes. Perquè en tenia més d'una. Es creia a l'esguard dels problemes sentimentals que afecten les persones. No sabia que de sobte totes les seves amiguetes li havien de fer el buit. No la trucaven, no es posaven en contacte amb ella. Desesperada decidí de marxar cap el front. Sortosament per ella i per als seus pares no la varen admetre allà on volia, li digueren que havia de fer tasques d'intendència, que el combat directe era només per a homes. Després de fer botifarra al soldat que li explicava va marxar del centre de reclutament irada i etzibant puntades de peu a tot el que trobava susceptible de bellugar-se amb l'impuls de les seves botes.

Així doncs el canó havia estat un gran invent, pels pocs mesos que el perllongà la guerra, doncs servia de nexe d'unió de tots els integrants del barri, de tots els amics i coneguts. El garatge a on era instal·lat era un punt de trobada, un element essencial en la vida de les illes de cases més properes. Allà s'hi trobaven els familiars i els amics. El pare de família de Zètia no va trigar a obrir un establiment comercial, on se servien cafès i begudes alquòliques. A la banda d'Ícia feren el mateix. Tothom se la xalava d'allò més compartint els seus esdeveniments del dia i les seves anècdotes amb els altres que s'hi congregaven, i escrivint les cartes per a l'altre banda, on deixaven constància documental de tots els fets degudament exagerats. Alguns arribaven a inventar veritables aventures, que barrejaven arguments de pel·lícules antigues i modernes, històries de llibres, i somnis que havien tingut alguna vegada. Alguns eren veritables herois salvadors de les masses, responsables de les més magnes victòries de la humanitat, del seu esperit de germanor, de l'essència de la persona en definitiva. Tot mercè als dos canons, que en temps d'algidesa del conflicte arribaven a disparar cada un paquet de cartes cada cinc minuts, el temps que calia per tal de fer tots els preparatius d'explosius, que volien una manipulació delicada, carregar i disparar, després d'haver-se assegurat que el calibratge no havia variat amb la sotragada del darrer tret.