EL CAMÍ

Pujava, caminant lentament, pel camí que va cap al cementiri. Quantes vegades no l'havia fet aquell mateix recorregut!.

Coneixia Sant Quintí pam a pam. Havia resseguit els seus camins i caminois des que tenia memòria.Li agradava descobrir racons que no havia vist mai,encara que els havia tingut tan a la vora des de sempre. Els va aprendre a estimar sent encara una criatura, primer de la mà del seu pare,quan l'acompanyava als trossos de terra que conreava en diferents indrets o anant a caçar bolets. Després amb la seva gossa "Chispa", companya fidel durant anys de les seves expedicions. Encara la veia, una gosseta petanera, completament blanca, excepte per una taca fosca a l'orella i una altra al voltant de cada ull, com si portés ulleres de sol, cosa que era motiu de bromes i rialles.
Si, havien passat molt bones estones juntes, recorrent els voltants del poble i compartint moments d'extasiada solitud, estirades al terra, escoltant el silenci, seguint el vol d'alguna au rapinyaire o observant els raigs de sol que es filtraven entre les fulles del arbres.
Però, el camí del cementiri era diferent, potser pel fet d'estar tan a prop i per tant poder-hi accedir sent encara molt petita. Era com una part més del poble, però al mateix temps el suficientment allunyat i feréstec per convertir-se en l'escenari dels jocs més inversemblants. Princeses, dracs, bandolers i ramats de cavalls salvatges, saltant pels marges, de feixa en feixa i collint flors i mores als bardissars.
Anys després, els diumenges, el feia tot passejant amb la Laieta i la Pepita, les seves amigues de l'ànima. Agafades de bracet i xiuxiuejant d'aquell mestre nou tan ben plantat de qui totes estaven enamorades o rient-se'n del ganàpia del Xesc de cal Cuscó que sempre se les mirava amb ulls d'estaquirot.

I més tard, ja una noia, amb l'Eusebi el seu promès, pujant amb les mans enllaçades, cap al capvespre, buscant uns moments d'intimitat per a un petó i una abraçada fugissera. Va ser mentre passejaven per aquest indret que l'Eusebi li va dir, per primera vegada, que l'estimava.
També tenia records dolorosos d'aquest camí, com els de l'enterrament dels seus pares i de l'Eusebi, el seu marit, mort encara molt jove d'un mal lleig. Quant li va costar arribar fins dalt del turó aquell dia! i com li va costar baixar perquè ella hauria volgut quedar-se allí amb ell per sempre més.

I ara, hi pujava per última vegada, sentint l'airet suau que li besava la pell i li feia giravoltar els cabells llargs i ondulats. Pujava lentament mirant amb melangia aquell paissatge tan conegut i estimat, acompanyant la caixa amb el seu cos arrugat, vell i ple de xacres al lloc on reposaria per sempre. Però ella se sentia jove amb la pell tersa i plena d'una plàcida energia quasi oblidada. Va tancar els ulls intentant retenir aquell instant i quan els va tornar a obrir, va veure l'Eusebi al collet repenjat a l'atmetller, que la saludava amb la mà, donant-li la benvinguda. Els ulls se li il·luminaren i a la boca se li dibuixà un somriure de felicitat, mentre apressava el pas.

flordesauc,2008