EL BONSAI

Els últims raigs de sol abans del capvespre es filtraven a través dels vidres, una mica difuminats pel calat de les cortines.
La cara de la dona, asseguda en un balanci vora el balcó, restava a la penombra. Tenia els ulls tancats i les mans relaxades a la falda. El seu posat quiet semblava indicar que dormia.
Portava un vestit rosat, molt pàl·lid, de textura lleugerament setinada que queia amb suavitat, formant plecs que donaven a la figura dorment l´aparença d´una estàtua. Tenia el nas recte i ben proporcionat, els llavis fins i elegants i una barbeta decidida que continuava en un coll llarg i estilitzat, accentuat pel coll engorjat del vestit. Els cabells, que portava recollits, eren o havien estat rossos. Ara, la plata del temps els havia canviat una mica, però encara s´endevinava prou el seu color original.

A penes portava maquillatge i el color rosat del llavis podia ben bé ser natural. Les úniques joies que portava eren un fermall al coll del vestit, amb forma de flor, encastat de petits brillantets i unes arracades a joc. L´anell que lluïa a la ma esquerre, més que una joia, era simplement el senyal de la seva condició de casada.

De sobte, un raig de sol agoserat li va il·luminar la cara, i la prestesa amb què va obrir els ulls va demostrar que no dormia, trencant la placidesa del seu semblant. Els seus ulls eren sorprenentment verds i la lluïssor del sol li descobria infinitat d´espurnes de tons diferents que s´anaven enfosquint cap al centre i que els donaven una estranya profunditat i un cert toc de tristesa. Les diminutes arrugues que els envoltaven accentuaven aquesta sensació.
La dona va alenar profundament i aixecant-se es dirigí, a poc a poc, cap a la porta que hi havia al fons de la saleta. La va obrir i es quedà mirant l´home que estava assegut darrera la taula del despatx, el seu marit, l´home del qual s´havia enamorat bojament en la seva joventut i en qui havia dipositat totes les seves esperances.

L´Elena havia estat l´única filla d´un important notari de la ciutat i de l´hereva d´una família de l´alta burgesia. El part, com una premonició, va ser especialment complicat, amb un gran risc tant per la mare com pel nadó. I les seves conseqüències van fer del tot impossible que tornés a quedar embarassada.
El sentiment de culpa i els retrets del seu marit per no donar-li un hereu, la van acompanyar fins a la tomba, sis anys després.
La nena va quedar sola amb el seu pare, que mai no va voler evitar demostrar-li el menyspreu que li inspirava. No li va faltar mai res, excepte l´estimació a què tot infant hauria de tenir dret. Sempre es va esforçar per guanyar-se-la, però mai aconseguí acontentar-lo el suficient, per poder sentir que apreciava aquest esforç.

La seva vida va transcórrer solitària i plena de sentiments de frustració i culpa a parts iguals. El seu pare era un gran home respectat per tothom i si no aconseguia el seu amor paternal és que, sens dubte, no n'era mereixedora. Va trigar molt de temps a adonar-se que fes el que fes, el resultat sempre era una humiliació darrera l'altre i a la fi, s'hi va resignar.
Cada estiu anaven a passar quinze dies a un balneari del Montseny. El seu pare es trobava amb una colla de gent per discutir de política, jugar als escacs o fer llargues passejades amb el gotet a la mà, provant l'aigua de les fonts que trobaven durant el recorregut.
L'Elena, per la seva part, se sentia més lliure per llegir,passejar o simplement prendre el sol asseguda en una gandula, sense haver de patir per algun comentari àcid del seu pare. Que algun sempre n'hi queia, per molt que fes per evitar-ho.
L'any que en feia vint-i-un, va conèixer l'Octavi.
Tenia els cabells foscos i arrissats i els ulls més negres i brillants que havia vist mai. Un bigotet fi li separava el nas recte i ben format, de la boca de llavis una mica grossos i de somriure fàcil. Estudiava l'últim curs de dret i estava al balneari acompanyant la seva mare que havia enviudat feia poc.

L'expressió d'admiració dels seus ulls, tant negres, quan van ser presentats la van deixar confosa i trèmula i un xic espantada. Els dies següents es van veure sovint a la terrassa, a la biblioteca o passejant pels jardins.L'admiració quel' Elena als ulls de l'Octavi va ser expressada amb paraules i el cor assedegat de la noia les va absorbir com la terra resseca rep la pluja de la tardor. La confusió i incredulitat es van transformar ràpidament en amor, que va culminar amb l'èxtasi, quan l'Octavi li va proposar parlar amb el seu pare i demanar-la en matrimoni.
L'única cosa que entelava una mica el seu estat d'ànim, era saber quina seria la reacció del seu pare. Però quan el comentari més negatiu d'aquest va ser dir-li, la sort que havia tingut que un noi de tant bona família s'hagués fixat en ella i que no ho espatllés amb alguna de les seves ximpleries, es va sentir la dona més feliç del món.
Aquell any va ser el millor de la seva vida. No es van poder veure gaire perquè l'Octavi estudiava a Salamanca, on un oncle seu era vicerector, però mantenien una correspondència assídua i rica, on l' Elena va abocar tot el seu cor i va rebre el mateix ell.

Es van casar a finals d'aquell estiu.
La parella se´ n va anar a viure al pis que l´Octavi compartia amb la seva mare. Era un pis espaiós i elegant situat en un dels millors barris de la ciutat. Però a la noia l´inquietava una mica pensar com seria la convivència amb la seva sogra. Per altra banda, sent l´Octavi el seu únic fill,entenia que aquesta decisió era força lògica. Per tant, des del primer moment, va posar tot el seu afany perquè un dia pogués considerar-la com una filla. Malgrat tot, la seva relació mai va superar la freda cortesia.
El pitjor era que l´Octavi i ella mai podien estar sols, excepte a la intimitat del seu dormitori. Però, fins i tot allí, se sentia la presència latent de la dona, unes portes més enllà del passadís.
L´ Octavi va començar a tenir una actitud retreta i distant, que ella atribuïa a l´estat de salut de la seva mare, que era una mica delicat. L´ Elena es desvivia per ajudar-la, tant perquè ho necessitava, com per satisfer al seu marit.

La senyora Roser Clarà, vídua de Vallserra, morí dos anys i mig més tard. El temps suficient per deixar totalment esgotada, tant física com emocionalment, la seva nora. Aquesta, s´avergonyí d'un cert sentiment d'alleujament davant del seu traspàs. Per compensar-ho, es va esforçar a ser encara més pacient i comprensiva amb el comportament una mica estrany de l'Octavi.
El seu marit estava sempre irritable i descontent, i el que era encara pitjor, és que semblava que li'n donés la culpa a ella. Al començament es pensava que era part del procés de dol per la pèrdua de la seva mare, i que un cop superat tot aniria bé. Però el temps passava i res no canviava, al menys per bé.
Tot allò que va fer per intentar entendre el seu home, per disculpar-lo, per acontentar-lo i per aconseguir que el seu matrimoni fos com havien somniat junts, fou endebades. L' Octavi cada dia era més fred, insensible i fins i tot cruel amb ella. Fins que, horroritzada, se'n va adonar que cada vegada s' assemblava més al seu pare.
Adonar-se'n d'això, i haver d'acceptar que no tan sols ja no l'estimava, sinó que semblava odiar-la, li va resultar quasi insuportable.

Sempre havia estat sola i hi estava acostumada, però després d'haver-se sentit tan unida a una altra persona, d'haver posat en ella totes les seves esperances, la soledat la va aclaparar d'una manera diferent i terrible. Però s'hi va haver de resignar, una vegada més. I el pas dels anys la van ajudar.
No van tenir fills, encara que els metges a qui l'Octavi la va portar diverses vegades, no van trobar cap motiu físic que li ho impedís, - que la culpa pogués ser d'ell no es va ni tant sols qüestionar -.
El fet de no donar-li un hereu, va ser un nou motiu d' ofensa per l'Octavi, mentre l' Elena li ho agraïa profundament a Déu. La idea de tenir una filla que pogués patir el mateix que ella, o un fill que acabés semblant-se al seu pare, l'esgarrifava. Per això escoltava amb estoica tranquil·litat els retrets del seu marit, sentint-se interiorment alleujada.
Feia molts anys que dormien en cambres separades i rarament, l'Octavi visitava la d'ella. Però quan ho feia, estava segura que era perquè sabia com li desagradava. Malgrat tot, mai el va rebutjar. Sempre va procurar ser una bona esposa.

Si els últims raigs de sol abans del capvespre es filtraven a través dels vidres, una mica difuminats pel calat de les cortines.
L'Octavi, alguna vegada, convidava a casa alguns col·legues del bufet i les seves mullers, l' Elena
s'esforçava a ser l'amfitriona perfecte. Ell mai li ho agraïa, però es donava per satisfeta si no li feia cap comentari en menyspreu o alguna crítica burleta, cosa que no sempre podia evitar.
Quasi no sortia mai de casa, excepte per anar a l'església, moment que aprofitava per fer una passejada i connectar una mica amb el món exterior.
Un dia, quan anava tot passejant, va passar per davant d'una casa que estaven obrant. Davant del portal hi havia un munt de runa i li va cridar l'atenció una mena de planta que sobresortia entre la sorra, pedres i trossos de rajoles. Es va ajupir una mica i va adonar-se que era un petit bonsai i pel tipus de fulla semblava una pomera. Tenia una branca esquinçada i les arrels al descobert, segurament el recipient que el contenia s'havia trencat i la terra estava escampada. En mig de la runa les seves branquetes plenes de pels s'aixecaven enlaire com si demanessin ajuda.
En aquell moment, les campanes van doblar, cridant els fidels a Ofici i l' Elena va apressar-se per no fer tard.

Quan tornava cap a casa, va aturar-se de nou davant de la runa i després d'una lleugera vacil·lació, es va treure els guants i agafant l'arbret, l'estirà per descolgar-lo del tot. Va treure un mocador de la bossa i va embolicar les arrels per evitar que perdessin tota la terra. En acabar, es va tornar a posar els guants i agafa
nt el bonsai amb les dues mans, com si fos un nadó, se l'endugué a casa.
En la solitud de tota la seva vida, els llibres sempre havien estat un refugi i una fugida,per a ella. Tant la biblioteca del seu pare com la del seu marit eren ben assortides i variades, i entre els seus volums n'hi havia alguns sobre bonsais. El va cercar i va posar fil a l'agulla .
La branca esquinçada no es podia salvar, per tant la va tallar, i va plantar el bonsai en un recipient ple de terra adient a les seves necessitats. El va netejar, el va regar i el va posar sobre la tauleta de la galeria, on ella passava llargues estones cosint, llegint o simplement fugint de la presència del seu home. L'Octavi no hi anava mai a la galeria.
El petit bonsai li va agrair que li tingués cura, arrelant amb força i reverdint el seu fullatge. Encara que el seu aspecte, amb la branca tallada, era una mica guerxo. Però amb el temps aquella branca va ser tant sols una cicatriu oblidada i la pomereta tornà a tenir la forma arrodonida que calia.

El dia que l'arbret va oferir a la seva salvadora, un reguitzell de pometes rosades i saboroses, va ser per a ella, un regal meravellós que l'emocionà.
Mentre el podava i li donava forma, l' Elena s'oblidava de la seva vida gris i sense esperança i sentia alguna cosa semblant a la il·lusió. Fins i tot li parlava. I cada vegada que treia un brotet nou, o floria, li semblava que era la seva manera de comunicar-se, per intentar fer-li la vida un xic més agradable.
Un dia, tornant de Missa, va obrir la porta i va tenir la sensació que passava alguna cosa. No va saber perquè, fins que se'n adonà que pudia a tabac. El seu marit sols fumava al seu despatx, però mai al salonet o a la resta de la casa. Quan va entrar i el va veure dret davant el balcó, es va sobresaltar.
-Fa estona que t'espero - li digué sense saludar-la - Es que el sermó de mossèn Rafel ha estat
especialment interessant, avui?
-Fa molt bon temps i potser m'he demorat massa pel camí, que necessites alguna cosa?
-Si, hi ha hagut un petit accident a la galeria. Està feta una porqueria, i la Maria ha marxat fa estona.
-La galeria...?

El seu mal pressentiment es va aguditzar i se'n hi va anar corrent.
El bonsai estava a terra amb les arrels enlaire i el tronc esquinçat de dalt a baix. No hi havia res que es pogués fer per ell, aquesta vegada. Va tornar corrent al salonet i per primer cop, se'l va mirar amb rancúnia.
-Per què ho has fet?. Quina nosa et feia? - Li va preguntar amb veu ronca i les llàgrimes als ulls.
-Dona, no et posis així per un cony de rebrot. A més, ha estat un accident. Se m'ha enganxat a la màniga.

La mirà amb sorna i després se'n anà cap al seu despatx, fumant amb delit el seu habà.
La mentida, per evident, va ser com un esclafit a la cara de l' Elena. Va sentir que un vel vermell li entelava els ulls i se li feia difícil respirar. Passats uns moments, com un autòmat, va anar cap a la tauleta de racó amb un calaixet. Va palpar el seu interior i va treure una pistola petita i brillant, després es dirigí cap a la porta del despatx i la va obrir.
El seu home va aixecar els ulls del diari que llegia i la va mirar amb irritació, per molestar-lo al seu santuari privat. Quan va veure la pistola a la mà de l' Elena, va badar els ulls, sorprès.
La bala va sortir i es va encastar a la temple esquerre de l'Octavi, deixant tan sols un petit orifici per on pugnava per sortir un filet de sang. L' Elena deixà la pistola sobre la taula i sortí, tancant la porta darrera seu. Caminant lentament, va anar fins el balancí, s'hi va asseure i tancà els ulls repassant la seva vida fins aquell instant.
Ara, mirant el seu marit que encara conservava l'expressió de sorpresa als seus ulls quiets, se li va acostar i va escodrinyar el fons d'aquells ulls que un dia, molt llunyà, l'havien mirada amb amor. I allí, al fons, li semblà veure l'antic Octavi, l'enamorat, el generós, que havia restat empresonat i anul·lat per l'Octavi prepotent, cruel i roí. I ara, per fi, ella l'havia alliberat.
- Ai, Octavi, et vaig estimar tant!
I va sortir, deixant la porta entreoberta. S'encaminà cap a la tauleta on hi havia el telèfon, va despenjar l'auricular i va marcar un número, acariciant amb els dits el tapetet de ganxet, mentre esperava.
-Policia...?

flordesauc,2008