El camí de les fulles daurades

El camí de les fulles daurades.

L'espectacle era esfereïdor :
L' home anava amb un impermeable groc fins sota els genolls,
la llevantada era intensa i el camí va esdevenir un riu.

A l'espatlla dreta duia penjant una gran bossa pesada i feixuga,
a l'esquerre, un sac on sobresortia un mànec;
portava una caputxa i un gros paraigües de pastor que de poc li servia .

Caminava per el camí ( millor riu ) pujant amunt, amb lentitud i molt pesadament .

Cada 200 - 300 mts. parava per agafar forces,
però era evident que s'esgotava, en un esforç titànic;
sobre la caputxa l'aigua regalimava generosa.

En el revolt feréstec i ombrívol de "la catedral", al camí de les Agudes,
va semblar que claudicava i llavors va endinsar-se en la fageda,
entre una enorme catifa de fulles, va triar un lloc entre dos faigs gegants i un grèvol i va començar a cavar ...

Desprès de fer un clot i en trobar la terra tova,
va deixar el cos de la seva companya al terra, com si estigues dormint .

I mentre la pluja acabava d' empapar amb mes fúria el bosc i a l'home,
va recollir dotzenes de pedres, per tapar-la .

En acabar, l'aigua que li baixava degotant per la cara,
era mes intensa que la pluja: Era una barreja de suor i llàgrimes.

Per fi ella descansava en el lloc que adorava:
el camí de les fulles daurades, sota les Agudes.
Mai el cel, els núvols, i l' home havien plorat tant.


* a la dolça Lassie.


Avet_blau