El breu trajecte

La greu veu es feia sentir,
entre les altres em recordava
que la bereneta m’esperava,
“Fes via!” – gosava a dir.

Curt era el trajecte que de memòria ja ens sabíem.
Sempre passes llargues, quasi corríem.
La seva aspra mà em guiava,
d’ell mai em separava.

La posta de sol lluïa,
amb una escalfor que em seduïa.
Entre sorolls d’humanitat s’emmirallava
un reflex d’ella que em captivava.

Records d‘anècdotes contades
en aquells carrers estrets s’han quedat.
Quan hi passo, de vegades,
tot torna a fer-se realitat.