El bon veí

En general acostumo a ser molt bon veí amb els meus veïns. Especialment amb els que viuen aprop, perquè tinc més oportunitats de mostrar-los la meva innata generositat. Perquè si un veí em queda lluny, a vuit quilòmetres per exemple, ja em costa més treball acostar-me fins a la seva casa per a preguntar-li si vol quelcom del poble (uns croissants, el diari…).

Sobretot tenint en compte que el poble està a només dos quilòmetres de casa meva. Així doncs, queda clar que els que més gaudeixen de la meva companyia i dels meus serveis són els meus veïns d'edifici. I especialment els del meu replà. En tinc dos. De veïns, no de replans. I els dos estan més que satisfets amb la meva presència. Ho intueixo tot i que la seva discreció els impedeix abraçar-me quan ens trobem a l'escala.

Perquè es facin una idea els explicaré l'últim que he fet pels veïns de la porta 3. Estava passejant l'altre dia i vaig veure que s'havien deixat encesa la llum de la terrassa. És bastant habitual, perquè l'interruptor d'aquest llum està en l'interior, en el saló, i si en un descuit el canvies de posició, no t'adónes que has encès el llum, que està fora. Possiblement va ser la noia de la neteja, perquè ells no havien de venir fins al divendres a la tarda. I era dimarts. Així que vaig pensar que quan arribessin el trobarien encés, amb el consegüent disgust per la despesa energètica (encara que vaig apreciar que era una bombeta cara, d'aquestes de baix consum) i l'empipament cap a la noia que venia una vegada per setmana a deixar-los l'apartament en condicions. Així que vaig decidir actuar pel meu compte. La terrassa dóna al carrer i està a uns tres o quatre metres d'alçada, és una primera planta. El problema major és que des de la vorera hi ha una distància d'uns dotze metres, la llargària del jardí de la planta baixa. En qualsevol cas, res insalvable per a un bon tir de pedra. Aquest era el pla. Agafo una pedra i la llanço amb força, trenco la bombeta i s' acaba la despesa inútil.

Al setè intent frustrat decideixo canviar l'estratègia. Les pedres deixen un senyal en la paret difícil de restaurar. Des de baix s'apreciaven ja tres desperfectes importants i un parell de lleugers. Les altres dues pedres havien anat a parar al veí de baix, sense causar apenes danys, si descomptem la bombeta que en aquest cas sí es va trencar. Tot això no va fer més que encoratjarme en el meu pla. Però l'he de perfeccionar. Serà millor llançar objectes més tous, que no causin destrosses irreparables. Els tomàquets seran una bona solució. A casa trobo només tres. Els agafo i hi afegeixo un carbassó, que previsoramente tallo en tres trossos, i les dues úniques patates que em quedaven, prou petites per fer-les servir senceres. Les rento perquè no embrutiun la pared. Tot està previst. Torno al carrer. Res, en cinc minuts he acabat les municions. A més, ha enfosquit i comença a fer fred. Ho deixo tot per l'endemà. El matí, de bon hora, torno amb unes quantes taronges, de fer suc, més barates. Sense resultat positiu. Es veu que he perdut els nervis i s'ha ressentit la puntería. Dic això dels nervis perquè a l'acabar les taronges he seguit amb la mitja dotzena d'ous que havia comprat per a ús personal, i no amb l'idea de fer-los servir de projectils. La majoria no ha arribat a la seva destinació. Han aterrat en el jardí.

Més tard, provo des de casa. La meva terrassa és contigua a la seva. De fet, és una terrassa dividida en dues parts separades tant sols per una mampara de plàstic. Provo a llençar-hi un got d'aigua, a veure si amb això aconsegueixo fer explotar la bombeta. Res, no arribo. Canvi el got per un gerro. I amb l'impuls, se'm rellisca i s'estavella a terre, trencant-se en mil trossos. El paisatge és desolador. Les taronges, el carbassó, les patates i els tomàquets rebentats, els cristalls, un ou, aigua. Calculo la despesa que duc. No importa, possiblement em rescabalaran, agraïts. Comença a ploure. Ho deixo per avui. És dimecres. Encara tinc temps. Es passa tot el dia plovent. Dijous, igual. Para de ploure a la nit, però estic cansat.

Clareja el divendres i desperto animat. Ho aconseguiré. A grans mals, grans remeis. Aquesta bombeta m'està posant a prova, així que he d'esprémer tot el meu enginy. Ja està. Llançaré unes boles de paper, impregnades en alcohol. La bombeta incendiarà el paper, i es fondrà. Ergo, s'apagarà. Estic eufóric, em sorprenc a mi mateix de la rapidesa amb que trobo solucions als problemes. Ja hauria d'estar acostumat perquè no és la primera ocasió. Aquesta vegada sí que ha donat resultat. Després de tres boles que han anat a parar a una taula de teka i a una tumbona, la quarta ha arribat a la seva destinació. I efectivament, ha explotat la bombeta. Amb només un lleger efecte col·lateral amb el qual no havia contat. Les coses com siguin.

S'ha desprès la bola de paper i ha cremat les altres que estaven en la taula i en la tumbona, que han començat a cremar. Per sort, es consumeixen ràpidament, i només causen lleugeres destrosses en la façana. Hi ha hagut un moment de descontrol quan les flames han arribat al tendal, però finalment s'ha consumit sense més problemes. I l'armadura és aprofitable. Només cal canviar la lona. La paret queda lleugerament ensutjada de negre pel fum, però res que una bona mà de pintura no pugui restaurar. I així de passada, s'arreglen la façana. Les dues mountain-bike penjades de la paret tampoc surten molt mal parades. S'han sucarrimat els seients, i lews cadiretes on duien a les seves filles també, perquè són de plàstic. Les cadiretes, no les nenes, que són molt bufones. Però res més. Es nota que són bones. Ho sé perquè em va dir el veí el que li havien costat. Gairebé tres mil euros entre les dues. Bé, ja està. Solucionat. I el més important. A temps. Els veïns estan a punt d'arribar. Els faré un resum del què ha passat. I els explicaré també que amb tot l'enrenou no he pogut resoldre'ls la gestió que m'havien encomanat. Donar-los d'alta en la companyia d'assegurances. Així que els tornaré la clau de l'apartament que m'havien deixat per si l'agent de la companyia havia de venir.