El bon humor

La satisfacció acostuma a acompanyar els éssers humans encara que es planyin de la seva dissort. Un sense fi de riallades i somriures esdevenia l'acompanyant perfecte per al grup d'excursionistes que atacaven per primer cop el tram final del seu ascens. Com que havien pres un excés de begudes reconstituents i havien fet uns glops de conyac francès per tal de fer-se passar el fred intens que els corsecava els membres, de tot en feien broma i hi trobaven motius de riure. Que si un conill passava pel mig del camí i s'aturava, vinclant les orelles, que si unes pedres rodolaven pendís avall sense haver rebut en aparença cap impuls inicial. Tot eren motius per tal de fer xerinola i per a riure's els uns dels altres també. Amb veu baixa un parell dels expedicionaris que s'havia endarrerit expressament feien tota mena de comentaris al respecte dels seus companys. El més alt amb la gorra de costat comentava les cuixes gruixudes d'un dels altres i tots dos es posaven a riure tot seguit. El de les cuixes s'emprenyava per moments doncs s'adonava que les rialletes dels altres anaven per ell. Decidí que s'havia de prendre una revenja ràpida si no volia que tothom anés a per ell i atansant-se a l'expedicionari que tenia més a la vora li comentà com era de llarguerut i malgirbat el que venia per darrera i l'altre que l'acompanyava com era de panxut i quin bigoti que tenia. Un tercer, pensant-se erradament que tots quatre se'n fotien d'ell precisament, doncs val a dir que era una persona suspicaç que tot s'ho prenia pel costat personal. Va començar en veu alta a fer comentaris al respecte de les files que feien els altres quatre. Aquest en escoltar-lo varen deixar la seva crítica de baixa intensitat per tornar-s'hi amb totes les forces criticant les anques i la faisó de moure-les que tenia l'instigador de les rialles generalitzades. Al final acabaren tots per criticar-se els uns als altes sense cap mena de compassió, que si la teva dona t'enganya, que si el teu cotxe sembla un carro tirat per bous, que si et put l'alè com al cabró, que a veure si et rentes el cap, i tu les aixelles i així fins que quedaren esgotats intel·lectualment de desqualificar-se mútuament.
Com que no volien fer-se mal de veritat van deixar estar de banda l'autocrítica de grup, i com que ja tornaven del cim i s'atansaven a una zona més poblada, passava tot de gent pel camí. No podien evitar de fer tota mena de consideracions al respecte dels vianants amb la boca mig oberta i tapant-se les rialles amb la mà d'una manera poc dissimulada en realitat. Els hi semblava que els altres eren vituperables només per ser desconeguts o per semblar estrafolaris a la seva ignorància dels costums de la zona. Es reien dels vestits i de les barretines i gorres, de les sabates i de les agulles de corbata, de les bicicletes i dels seus conductors, dels cotxes, dels camions, d'una vaca que remugava pacientment amb la mirada mansoia i perduda en mig del prat, de les tifes de la vaca i de la forma dels núvols que tapaven el sol escadusserament. En havent assolit el cim, ja de baixada, havien esguardat unes herbes que creixien silvestres i havien decidit de fer-ne una sopa doncs un dels del grup que passava a ulls dels altres per un expert havia pontificat al respecte que eren d'allò més saludables i reconstituents. Els efectes que els hi havien fet les herbes havien aparegut al cap d'una estona, en forma de més bon humor i més ganes de riure. El cas era que en trobar-se al primer pagès amb l'aixada i el front amarat de suor, van esclatar a riure com possessos, embriagats per les begudes i la sopa. En realitat el pagès no tenia res de particular fora dels trets de la pagesia característics com pot ser cert hieratisme en els moviments i un abillatge sostret a qualsevol tipus de moda imaginable. A part d'això no tenia res de particular, a part que ja l'havien vist a l'anada i tots se l'havien mirat amb total indiferència. Aquest cop però l'escena del pagès ajagut foradant la terra amb l'aixada i el ruc darrera mirant-se l'esforç del seu amo amb uns brins de palla a la boca, els hi va semblar molt ridícula i digne de rebre els comentaris més burletes i els signaments més agosarats. El pagès de primer va fer com que no se'n adonava, i és que de fet no havia reparat en el grup d'excursionistes que hi havia al camí polsegós, tanmateix en adonar-se de la seva presència provà de dissimular fent com si res. Seguidament s'alça i mirà cap al grup, que en sentir-se observat reculà una mica i assajà de seguir el camí, emperò els efluvis del còctel reconstituent que duien a l'estómac i a les venes s'imposaren tirànicament. No pogueren reprimir-se de seguir rient del bon home que va acabar per agafar un grapat de pedres i en mig de crits i insults va llençar-les cap als expedicionaris. I encara que el pagès tenia encert en això de llençar pedres i que alguna va tocar algun dels del grup el cas fou que seguiren rient mentre fugien cames ajudeu-me, de les pedrades que anaven rebent i que els hi feia molta gràcia.
De retorn a ciutat i un cop els efectes de les substàncies havien desaparegut recordaven aquests successos vagament, encara que encara tenien ganes sobrades de riure. Un d'ells treballava al palau de congressos, de recepcionista. És a dir, que era com una mena d'hostessa però de sexe masculí. Allà era el blanc de totes les mirades doncs tot i que tenia una bona panxa i no es cuidava gens la barba, era l'únic home que hi havia pels voltants del seu taulell. Les hostesses que eren les seves companyes no feien més que explicar acudits relatius als homes i als seus defectes. Després decidien de fer un vol per les instal·lacions de la fira de mostres, on es celebrava un saló nàutic. En petites rotllanes espiaven els moviments de les persones que hi havia a les casetes i de cadascú tenien un comentari o un altre pejoratiu i rialler. Pensaven que tota aquella gent encorbatada i estirada eren dignes de rebre les crítiques més àcides i els menyspreus més directes i sense compliments. Així ho feien, i d'uns en criticaven les orelles, d'altres el nas i també els ulls. No es fixaven en elles mateixes doncs es creien perfectes, no s'adonaven que un altre grup d'hostesses que les guaitaven de lluny estant es pixaven de riure dels seus vestits i dels ridícules còfies que els hi havien fet dur els responsables de la seva empresa. Representaven una companyia naviliera que fabricava petites embarcacions i que també les llogaven, oferint un paquet complert de setmana o de cap de setmana consistent en el viatge a les illes en un gran catamarà i el gaudi d'un veler de petites dimensions. Aquesta oferta semblava risible a la majoria de clients que passaven pel davant de la caseta, que en la seva major part eren curiosos que havien pagat l'entrada del saló nàutic per tal de fer una ullada i veure de prop els luxes dels rics i famosos, i, a tot estirar, per comprar unes enganxines o una revista de record.
Els dirigents de les empreses que oferien aquesta mena de serveis es reien d'amagat a una de les sales reservades en exclusiva als executius. Pensaven en com n'eren d'elitistes i així ho comentaven, dient coses molt sarcàstiques al respecte de la gent d'a peu. Els hi semblava que tothom era extremadament vulgar i que això era motiu sobrat d'acarnissament i pretexte suficient com per elaborar les més cruentes valoracions al respecte dels gustos i inclinacions de la gent normal. Miraven a través d'un vidre fumat d'aquells que fan l'efecte de ser un mirall per la banda de fora però que es pot veure perfectament l'altre costat des de dins. A cada persona que passava, home, dona o nen, li veien defectes. D'un van dir que duia sabates esportives i uns pantalons curts d'un color groc cridaner. Només de veure'l van tirar tots el cap enrera i van deixar anar una sorollosa riallada, que per cert es va escoltar a l'altra banda del vidre, arribat a oïdes de l'escarnit, que va mirar cap al terra com si no anés amb ell la cosa. Això va fer riure encara més els executius que trobaven que la vulgaritat en el vestir del que acabava de passar era realment digne de record. En dir això un d'ells va treure una màquina de fotos digital i va guardar el moment per a futurs engrescaments i per a desar-lo a l'àlbum de penjats que conservaven com una bíblia de la mediocritat i que no s'estaven d'ensenyar a tothom que ho volgués veure i que s'encabís dins els paràmetres de bon gust i distinció que ells creien representar.
Això del bon gust no ho compartien les dones de la neteja del complex firal, que es fotien uns farts de riure d'antologia amb els posats estirats, de empassa-escombres. Els observaven i es deien les unes a les altres que amb aquelles files només podien tenir relacions amb meuques, i mai amb una dona com cal, com es consideraven a si mateixes. De fet per a les escombraires tothom que no fos del gremi o d'algun de similar no era digne de ser considerat persona com cal. Només les dones de fer feines eren com cal i els altres estaven farcit de defectes i cantells sense polir que necessitaven d'un miracle per tal de poder ser considerats permissibles als seus ulls. Dels oficinistes deien que eren uns pixa-tinters que no feien cap mena de feina útil i que només rebien ordres, i els hi feia molta gràcia que així fos doncs reien contínuament en acabar la seva jornada laboral de tots els que hi havia amuntegats als despatxos de la fira i que es feien a un costat quan els hi havien de netejar la taula i l'ordinador. També reien molt dels botiguers que consideraven uns lladres i de tota mena de venedors. Dels currutacos dels executius en feien llenya tota la que podien. En fi que tot era riure a ca les netejadores.
Un cop al barri, doncs totes les que treballaven a la fira venien del mateix puesto, havien de suportar els somriures dels nens que jugaven al carrer. Com que les dones eren tan grasses en la seva majoria, tret d'un parell d'excepcions que havien de rebre de totes maneres, els nens les comparaven amb pilo
tes de platja inflables, amb bunyols de vent oliosos i rodons, amb neumàtics de camió, o amb gelats de cucurull de quatre boles. Les dones rondinaven en veure's víctimes de les sagetes enverinades dels nens que tot i que parlaven en una veu no massa alta, aquesta era prou voluminada per que les dones estiguessin a l'aguait de tot el que els hi deien. Les dones es tornaven i els deien que eren uns marrecs, que no aixecaven un pam de terra i que ja els hi arribaria l'edat d'engreixar-se i aleshores ja veuríem com estaven. Els nens ara acarant-se sense vergonya a les dones les hi contestaven que amb tant de greix segur que suraven a l'aigua i que fessin una mica de gimnàstica amb les cames i les abdominals en comptes de xerrar pels descosits.
No lluny de l'enfrontament una parella d'urbans es miraven l'escena i no trobaven sinó motius d'alegria i de joia. Se la xalaven amb les dones i els nens fent observacions i assenyalant cap on eren amb la punta del dit. Dels dos grups ningú no se'n adonava tot i que els alegrois i riallades es sentien a certa distància. Els guàrdies seguiren riguent fins que les dones van desaparèixer darrera una cantonada, la canalla com que havia perdut el què de riure's va desplaçar-se cap a l'altre cantó de la plaça per riure's d'un parell de gossos que es barallaven, i després d'un colom que havia deixat una cagarada a sobre d'un dels banc i tot seguit rigueren d'un home amb barret que duia paraigües tot i que no havia caigut una sola gota en tot el dia i el cel era més net que no pas ennuvolat.
Els ocells a les branques dels arbres de la plaça semblava que reien amb el seu refilar sense aturador i ho feien de les criatures humanes que hi havia per sota d'ells. Com que només veien els caps peluts o no tant, els hi devia semblar d'allò més pintoresc la seva manera de moure's, tant diferent a la dels ocells que es poden veure tota l'extensió del cos mentre volen.