El bar

Els missatges del govern eren contundents. La culpa de totes les coses la tenia la dissidència. Les paraules retriades que feien servir en els missatges s'encabien en el vocabulari reduït de totes les intervencions, que pretenien establir una imatge. Els opositors dissidents no en feien gaire cas, però calava en el gruix de la població que creia el que li deia el govern.

- Grups de dissidents armats han penetrat en la delegació del govern de ... i han pres hostatges, en un acte avorrible de vandalisme i rebuig del poder. Aquestes persones han estat preses tot seguit, perquè no volien deposar la seva actitud, per mitjans violents, i han estat engarjolades totes elles, i els ferits conduïts als hospitals, així com els civils implicats. Molts han patit atacs de nervis i altres afeccions producte del tràngol que han hagut de passar.

Els extractes de les agències d'informació sempre explicaven els mateixos fets, totes per igual, sortides d'una mateixa font, que era el govern, que en el seu afany de monopolitzar la informació havia fet tancar una a una totes les agències independents. No hi havia res a fer. Al carrer el tema no bullia però se'n parlava. Dos borratxos dins un bar feien el seu anàlisi.

- Aquests dissidents són una pesta. Haurien de posar-los tots a treballar, feines dures, suor al front, esgarrinxades als braços i cames, les mans inflades. Aleshores sabrien el que costen les garrofes, i com s'han de guanyar, i es deixarien de merdes d'opositar i de dur la contrària a la majoria, perquè els que som honrats estem amb el govern, i no ens agrada que ens amenacin amb accions d'aquesta mena. La majoria de la societat demana més ordre. Així ho veig jo, posam un altre got de conyac, ei, tu!

Els que pensaven altrament no eren dins el bar. En aquell bar totes les persones pensaven el mateix. Eren uns fracassats, abocats a la beguda, i tanmateix amb les claus de l'èxit a la butxaca. No ho aconseguien per manca de voluntat, per deixar-ho per un altre moment, perquè ja els estava bé com els hi anava. Les cares tocades pel vici espantaven d'altres clients que ocasionalment s'aventuraven a endinsar-s'hi. Els pensaments d'aquella gent però no eren especials, eren d'allò més normal, massa normal, el que pensava tothom.

- Aquests estrangers s'haurien de quedar a casa seva. Venen al nostre país a emborratxar-se amb el nostre licor, a treure'ns el pa de la boca, de la dels nostres fills, i volen que els hi donem ajudes, que els fem pujar, els seus, amb el nostre suor. Jo de treballar no gaire, però és pel meu cor, que no em deixa viure. Si sapiguessiu. El cas és que els estrangers són una plaga, algú n'hauria de fer alguna cosa. Ningú no fa res, ni el govern que és el primer interessat en que no ens envaeixin, perquè ens estan envaint, sordament, amb humilitat, però envaint. I nosaltres no podem fer res per evitar-ho? Al capdavall són bona gent. En conec uns quants, veïns d'escala, i són uns individus exemplars, treballadors i honrats, però s'enyoren molt del seu país. Que consti que no els vull fer fora perquè sí, només per la seva felicitat, perquè puguin gaudir de les seves famílies, i no hagin d'estar sempre amoïnats pel que els ha de passar, pels papers i per totes aquestes coses. Al seu país no tindrien tots aquests problemes, i estarien amb les seves famílies. Serien més feliços. Algú hauria de fer les feines, és clar, les que no volem fer nosaltres, o no podem, com és el meu cas, perquè tinc aquesta afecció del cor que no em deixa viure. Si sapiguessiu el que em costa llevar-me cada matí, i no és pas per falta de ganes de viure, que en tinc, només que no m'arriba el rec suficient al cervell per la nit, i això m'estaborneix, literalment, em deixa baldat. Per això no puc amb res. Posa'm més home - deia adreçant-se al cambrer - no veus que tinc la copa buida? El metge em recomana que deixi de beure, de fet m'ho impera.

Ningú no li replicava que potser el metge tenia raó. Tots els que eren dins el bar estaven pel mateix, amb el mateix consum, per tal de desfer-se de l'obligació de pensar amb claredat i responsabilitat. Perquè li havien de dir que es matava a poc a poc? Tots ens matem a poc a poc, fins la persona més sana es mata a poc a poc. El televisor emetia les paraules del president adreçades al país en el tràngol difícil que estaven visquent.

- Ciutadans de Zètia, vull que sapigueu que estic al vostre costat, i que res no em pot impedir dur a terme les accions de govern que calen per redreçar la situació, malgrat que haguem entrar en conflicte amb els nostres veïns, enemics de sempre, que per malfiança i esperit de discòrdia ens han enviat espies dins el nostre territori. Això no es pot tolerar, vosaltres ho sabeu, els que m'escolteu des de les vostres cases, des del cotxe, des dels locals públics. No podem deixar que ens trepitgin, per això les accions concretes que us vaig prometre abans de ser escollit poden esperar, perquè hi ha assumptes de major envergadura, que demanen prioritat. Jo se la penso donar, perquè la mereixen. I vosaltres mereixeu un futur, que us expliquin els ets i uts d'un esdevenidor que es troba a les beceroles, que hem de construir plegats.

El discurs del president seguia retornant un cop i un altre a les mateixes consignes. Els de la barra havien callat uns segons, per tal d'escoltar les primeres paraules, sorpresos per l'aparició mariana del president a la televisió, envoltat d'unes cortines de colors i amb llums que l'il·luminaven per darrera. L'espectacle era sorprenent, però de seguida es va esvair l'interès, el temps que varen necessitar per tornar a concentrar-se en el que tenien al davant, la copa era més important que el president.

- Aquest és un gran home, que diu grans paraules. Qui no hi estigui d'acord és un enze. Perquè quines coses detestables no fa l'oposició? Sempre provant de demostrar la incapacitat d'un govern que frega la perfecció, que ens està duent al mig del món, ens està situant al mapa dels esdeveniments. Ja ho érem abans, però ara més. Per això cal donar-li tot el recolzament. Un brindis pel president! Aixequeu les copes.

Aleshores l'embriac s'aixecà del tamboret que el sostenia i començà a ballar, lentament, amb moviments blans i interromputs, donant voltes sobre si mateix. De sobte li vingueren uns mareigs i hagué d'asseure's a una de les taules.

- Ei! Mic, porta'm la meva copa. M'ha quedat a la barra i ara no em puc moure. Que fan tots aquests animals penjats per les parets? No els havia vist mai, són tots morts. Quin espectacle més desagradable. Em penso que hauries de canviar la decoració. Unes banderes del nostre país farien patxoca. I un retrat del president, el nostre líder. Trobo que tot plegat és un desastre en aquest bar.

Naturalment que ho era, però també era l'únic que els fiava i que els permetia beure sense moderació, fins a extrems delirants, en que les idees es confonien amb el desvari. Era el cas del borratxo que seia a la taula, que ja no veia singularment. Però si tenia ganes de parlar, sobretot del president i els opositors, i seguir amb les seves opinions d'adhesió al govern. Els altres no protestaven, mentre no s'exhaurís la beguda de l'establiment podien escoltar el que fos, fins i tot el discurs en favor del president del que era a la taula.

- El nostre president és un gran home, jo el conec personalment, i m'ha garantit moltes vegades que ens en sortirem. Perquè som una gran nació, i tots els que ens critiquen i ens envegen hauran de callar-se, perquè el nostre predomini serà tal que els eclipsarem. Així mateix m'ho ha dit, perquè és una gran persona, i veu el futur que nosaltres no podem veure. Ell coneix el que es cou a l'escena internacional, i hem de fer-li confiança, perquè ens pot treure de l'encallador en que es trobem. Totes les altres nacions ens la tenen jurada, els nostres enemics són molts, però la figura i gallardia del nostre president ens salvarà de tot plegat, perquè és un gran home, i se l'ha de respectar, i posar-ho a l'alçada que es mereix. A totes les cases hi hauria d'haver un retrat seu, en posat majestàtic, perquè és la nostra majestat, el que mana més de tots i el que ens ha de guiar per les tenebres de la diplomàcia internacional, ell sap més que ningú el que cal fer en cada moment, per destacar i per arrasar el rival. Aquests malparits d'opositors els posava jo a picar pedra, en lloc dels immigrants, aleshores si que no tindríem problemes.

Aviat ho arreclava tot el borratxo, que seguia informant els altres dels seues punts de vista.

- Mic, apropa'm la copa! La culpa que jo tingui problemes de cor la tenen els opositors, i els comunistes, i tota la patuleia de dissidents que es pensen que poden prendre el control del país per fer un desastre. Algú els ho ha d'impedir, per ara el president, i l'exercit, i les forces armades, i la policia i qualsevol que tingui dos dits de front. No podem permetre que ens abasseguin amb les seves accions reivindicatives. A saber el que volen en realitat. Desfer-se de tots nosaltres, obrir la porta a una riuada d'estrangers que ens han de treure de les nostres cases. Del nostre bar, impedir-nos de beure les nostres copes. Què faria jo sense la beguda? No seria res de res, hauria de preocupar-me de tantes coses! I no em don la gana, perquè jo he treballat com un ase, i per això tinc problemes de cor, i aquests opositors no saben el que és arromangar-se i ficar les mans al fang. Es pensen que poden viure de fer discursos i escriure llibres, i d'enganyar les dones de bona fe que els sustenten. Són uns proxenetes i uns especuladors. A la merda!

L'estat d'embriaguesa del de la taula anava en augment, per bé que tenia lluny de si la copa de la que havia estat xumant. Possiblement li feia efecte una ingesta anterior. El cas es que va caure rodó després de pronunciar la darrera lletra de 'merda'. Els altres se'l miraven amb ulls vermells i inflats. Algú hauria de fer alguna cosa, i no seria el cambrer, que tenia afers m
olt més vitals dels que encarregar-se.

- Tu Blei, que el coneixes més i saps a onta viu el podries portar a casa, no trobes?

En Blei no era d'acord, perquè de coneixement de la seva casa en tenien tots, vivia a dos carrers del bar, i qualsevol el podia portar. A part que en l'estat seu d'intoxicació, la del borratxo estès a terra i la d'en Blei no era probable que pogués arrossegar-lo fins al seu domicili. Així ho expressà als altres.

- Vols que truquem una ambulància? Ens la faran pagar. Mira, sembla que reviu.

En efecte el borratxo estès a terra reviscolà durant uns moments, tornà a desmaiar-se i a despertar de bell nou, aquest cop definitivament. Tot plegat no havia estat res. Tornà a asseure's a la taula, sense gaires ganes de demanar la propietat de la copa que havia deixat a la barra. Havia pres consciència d'haver arribat al límit, si més no fins que no li passés la mona. Havia de calmar-se durant unes hores, esperar que el seu cos es desfés a través del seu malmès fetge de tota la ingesta i tornar a començar. Mentrestant havia de fer alguna cosa per mantenir la consciència. Dir pestes dels opositors era un tema excel·lent per mantenir el cap actiu.

- Són uns desgraciats. El nostre president és un sant, una bellíssima persona. El conec personalment, i el seu tracte afable no té comparació. Hi ha d'haver algú que prengui les regnes, que ens digui cap a on hem de tirar, perquè sinó estem perduts. I aquests opositors el critiquen, el titllen, l'acusen de coses horribles, de ser autoritari, d'abocar el país a la ruïna. Ens està salvant dels nostres enemics, allunyant-nos dels que ens volen fer mal, dels que ens volen pobres i necessitats. Ells és el far que ens guia. Suposo que tots els presents deveu estar d'acord.

Els altres estaven d'acord. Pensaven el mateix. El president era la llei i els opositors uns arreplegats. No hi havia altre punt de vista. Perquè lluitar contra el que era natural i inevitable? Els opositors no feien altra cosa que soroll, i actes incívics per tal d'acaparar l'atenció dels mitjans. Volien acumular protagonisme. Tots estaven d'acord.

- Em penso que tens molta raó en això que dius. Els opositors són una colla de desgraciats, que pretenen dur-nos a la ruïna, fer del nostre país un paradís per a tots els arrossegats del nostre continent i dels veïns, que vinguin aquí tots els esparracats a passejar la seva misèria i els seus hàbits de vida als nostres carrers, perquè ho vegin els nostres fills. Quin exemple és aquest? Els opositors pretenen que hi hagi igualtat entre totes les persones, i altres bajanades. Com pot haver igualtat si ells són uns malparits que no volen treballar? Volen que tots els terroristes entrin a ca nostra i ens massacrin.
- Ara l'has encertat! Tots són uns terroristes, els mateixos els uns que els altres, les mateixes penes per a tos, presó de per vida, engarjolar-los i llençar la clau. Em penso que m'aniré a dormir una estona, a veure si em recupero d'aquesta indisposició que m'agafat.

Els altres romanien al bar, amb la seva ocupació habitual. Dosificant-la, més amb l'exemple del seu company, que havia hagut de suspendre la ingesta temporalment. Sabien que tornaria, potser un parell d'hores més tard, potser l'endemà. Hi seria de totes totes. Les opinions havien de considerar. Pel que feia a altres temes d'actualitat tots tenien les seves opinions, i pel que feia a una futura proïbició del consum d'alcohol no sabien a que avenir-se. Ho veien difícil, i ningú no treia el tema, tot i que de tant en tant se'n parlava als mitjans. Canviaven de canal si així era. El cambrer no volia sentir una paraula de proïbició, com cap dels seus clients.

- La meva dona diu que faig pudor de fum i alcohol, i que l'empesto la casa. Vol que em dutxi de seguida que arribo per que se m'aclareixin les idees, i que en canviï de roba i em posi una bata. És una boja, però jo li faig cas, perquè al capdavall s'ocupa de mi. No sé que faria sense ella. Una bona dona és un tresor, i jo n'he trobat un de ben gros. Seria incapaç de sobreviure sense la seva companyia, i el seu amor. Perquè d'amor em té, i molt. D'ençà que em varen diagnosticar l'afecció als pulmons que m'impedeix de treballar s'ha ocupat molt de mi. Potser pensa que no em quedar gaire de vida, o creu cristianament que ha de ser fidels a les prometences del matrimoni. El cas és que és un sol de dona. Sempre atenta i sempre considerada. M'imagino que abans que tenir-me a casa tot el dia s'estima més que estigui al bar, i que arribi a casa i m'escarxofi al sofà. Ben mirat és com si jo no existís, no la maltracto ni li dic una paraula per sobre de l'altre, perquè li tinc molta por. I faig tot el que em diu. De vegades penso que li agrada que vingui aquí a beure, que ho troba normal, que m'incita, amb paraules suaus, perquè em mati lentament, per deslliurar-se de mi definitivament. No li mancaria raó, perquè no li faig cap servei, només l'ingrés de la pensió, que no és gran cosa. Una dona és el que necessita tothom, per suportar la invalidesa, tots els homes en tenim una o altra, per això és necessari de tenir una companya, que pugui ajudar a traginar el farcell de viure. Un bastó sobre el que recolzar-se. Tinc la gola seca, posa'm un altre conyac i me'n vaig a casa jo també, que ja m'enyoro.