Cercador
El balancí
Un relat de: rosertf- Compartir:
L’home, amb xinel•les, estava assegut al balancí del porxo, gronxant retalls del passat recent. La filla, que l’ha vist tan pensarós i ocupat en aquest moviment que no duia enlloc, li parla de fer reformes a l’entrada de casa.
A l’home, la notícia no li ha caigut gens bé; es més, li ha fet dibuixar un gest de contrarietat al voltant de la boca que significava clarament ”no m’ho pots fer això ”.
L’home admet que qualsevol canvi l’atabala ; però és que l’explicació de en què consistiria la reforma encara l’ha amoïnat més: a qui se li acut voler folrar la paret de pissarra...
El moviment oscil•latori del balancí el trasllada a l’escola de la seva infantesa on la pissarra gaudia d’un protagonisme essencial en el bategar de l’aula. La sonsònia de la cadira semblava reproduir aquella tornada apresa de tan sentir-la repetir al mestre “ se surt a la pissarra de forma diligent”. Tots sabien bé la norma, ja fos perquè l’haguessin entesa correctament, ja fos perquè no complir-la comportava un càstig de mà, regla o vara.
En un nou balanceig, li sembla notar que l’olor de guix el tenia incrustat als narius encara; i, banzim-banzam, ha pogut comprovar que a la seva memòria auditiva hi continuaven gravats tant el soroll compassat del guix quan avançava disciplinat en una llarga renglera recta, com aquelles lliscades cacofòniques que eriçaven els pels.
Sense parar de vaiverejar, balandrim-balandram, ha aparegut indeleble a la seva memòria visual la imatge del professor investit només amb dues armes, clarió i esborrador, mostrant gràficament que fins i tot el mestre “podia equivocar-se” i per tant necessitava un estri per eliminar les errades.
En un nou trontolleig, prova de trobar una explicació raonada. “Potser ho vol fer perquè li vaig explicar que fins fa poc a un professor jubilat se li preguntava si sentia nostàlgia de guix i pissarra i que ara amb la substitució per estris electrònics ja no tindrà cap sentit formular la pregunta d’aquesta manera”. “Potser, perquè li vaig confessar que el dia abans de passar la meva darrera pàgina docent , continuava utilitzant la pissarra, aferrat a les teories que diuen que escriure a mà activa més regions del cervell i que aquesta tècnica afavoreix una millor expressió de pensaments i idees que amb l’ús del teclat” . “O potser, perquè recorda que en el meu comiat a les aules vaig demanar que no jubilessin definitivament la pissarra i el guix perquè com deia Unamuno l’escriptura a mà li atorga al pensament una fixació que no s’aconsegueix parlant” ...
L’home s’aixeca del balancí encara amb el gest de contrarietat tatuat a la cara i dins del seu cap hi continua ressonant: ”per què m’ho fa això la meva filla?”
Va a la cuina a veure un got d’aigua. El record d’aquell alumne que li va demanar permís per fotografiar el que havia escrit a la pissarra li dispara totes les alarmes. Quan passa pel rebedor el mirall de l’entrada li reflecteix unes quantes eines de la pagesia penjades a la paret com a guarniment. S’atura i pensa :”potser al meu pare també li va semblar una heretgia que l’aixada que havia fet brandar tan de temps quedés degradada a un element de simple decoració”.
L´home reprèn el camí cap a la cuina, s’omple un got d’aigua i amb cada glop que s’empassa se li va destensant el rictus desagradós del rostre i accepta que s’ha fet gran, inverteix més temps quotidià a recordar que a projectar, una manera ràpida d’envellir.
L’home es canvia les sabates i es prepara per anar a caminar: al cap i a la fi si la seva filla vol decorar l’entrada amb pissarra perquè fa molt modern i desenfadat, que ho faci; potser toca acceptar que les modes varien i la funció de les eines també.
A l’home, la notícia no li ha caigut gens bé; es més, li ha fet dibuixar un gest de contrarietat al voltant de la boca que significava clarament ”no m’ho pots fer això ”.
L’home admet que qualsevol canvi l’atabala ; però és que l’explicació de en què consistiria la reforma encara l’ha amoïnat més: a qui se li acut voler folrar la paret de pissarra...
El moviment oscil•latori del balancí el trasllada a l’escola de la seva infantesa on la pissarra gaudia d’un protagonisme essencial en el bategar de l’aula. La sonsònia de la cadira semblava reproduir aquella tornada apresa de tan sentir-la repetir al mestre “ se surt a la pissarra de forma diligent”. Tots sabien bé la norma, ja fos perquè l’haguessin entesa correctament, ja fos perquè no complir-la comportava un càstig de mà, regla o vara.
En un nou balanceig, li sembla notar que l’olor de guix el tenia incrustat als narius encara; i, banzim-banzam, ha pogut comprovar que a la seva memòria auditiva hi continuaven gravats tant el soroll compassat del guix quan avançava disciplinat en una llarga renglera recta, com aquelles lliscades cacofòniques que eriçaven els pels.
Sense parar de vaiverejar, balandrim-balandram, ha aparegut indeleble a la seva memòria visual la imatge del professor investit només amb dues armes, clarió i esborrador, mostrant gràficament que fins i tot el mestre “podia equivocar-se” i per tant necessitava un estri per eliminar les errades.
En un nou trontolleig, prova de trobar una explicació raonada. “Potser ho vol fer perquè li vaig explicar que fins fa poc a un professor jubilat se li preguntava si sentia nostàlgia de guix i pissarra i que ara amb la substitució per estris electrònics ja no tindrà cap sentit formular la pregunta d’aquesta manera”. “Potser, perquè li vaig confessar que el dia abans de passar la meva darrera pàgina docent , continuava utilitzant la pissarra, aferrat a les teories que diuen que escriure a mà activa més regions del cervell i que aquesta tècnica afavoreix una millor expressió de pensaments i idees que amb l’ús del teclat” . “O potser, perquè recorda que en el meu comiat a les aules vaig demanar que no jubilessin definitivament la pissarra i el guix perquè com deia Unamuno l’escriptura a mà li atorga al pensament una fixació que no s’aconsegueix parlant” ...
L’home s’aixeca del balancí encara amb el gest de contrarietat tatuat a la cara i dins del seu cap hi continua ressonant: ”per què m’ho fa això la meva filla?”
Va a la cuina a veure un got d’aigua. El record d’aquell alumne que li va demanar permís per fotografiar el que havia escrit a la pissarra li dispara totes les alarmes. Quan passa pel rebedor el mirall de l’entrada li reflecteix unes quantes eines de la pagesia penjades a la paret com a guarniment. S’atura i pensa :”potser al meu pare també li va semblar una heretgia que l’aixada que havia fet brandar tan de temps quedés degradada a un element de simple decoració”.
L´home reprèn el camí cap a la cuina, s’omple un got d’aigua i amb cada glop que s’empassa se li va destensant el rictus desagradós del rostre i accepta que s’ha fet gran, inverteix més temps quotidià a recordar que a projectar, una manera ràpida d’envellir.
L’home es canvia les sabates i es prepara per anar a caminar: al cap i a la fi si la seva filla vol decorar l’entrada amb pissarra perquè fa molt modern i desenfadat, que ho faci; potser toca acceptar que les modes varien i la funció de les eines també.