Egoisme

Les vacances s'esgoten, els minuts, els segons... sense donar-te compte que ja a passat un nadal mes. Am els anys perden la màgia especial que tenia, la il·lusió, i molts somnis i somriures que mai es recuperen. Aquest any no és una excepció, el egoisme omple la gent d'ignorància corrent d'un lloc a un altre, com un ramat d'ovelles sense sentit. Sense pensar que hi ha persones que no han tingut ningú amb qui passar un nadal, persones que amb un tros de pa ja et mostren un somriure a la cara, em fa pensar que l'egoisme pot mes que la fe. I no me'n sento apartada. Escolto el goteig d'una aixeta mal tancada, sense donar-li valor, oblidant que fa mesos que no plou, quan el pantans no tenen reserves. Mentre recordo que la setmana que bé haig de tornar a l'hospital, aquelles fredes parets silencioses on la gent vesteix de blanc. Reconec que tinc por al metge, però l'esquena no em deixa viure. Mirant pel balcó, amb un suau vent les branques dels arbres es mouen veien les ombres ja negres de la nit.
Per fi plou, una nuvolada cobreix l'horitzó, sense deixar-nos veure el sol. Els carres s'omplen de silenci, el cel es gris, com el meu cor. El vent s'endú els somriures, les il·lusions, els somnis... oblidant tot el que hem viscut. Intentes donar un somriure a la societat, però no pots, et sens molt sol, sense ganes de viure, oblidant els bons moments, aquelles persones que t'han fet viure la vida d'una manera diferent, que han fet que cada dia quan et lleves al mati tinguis ganes de tornar a viure. Simplement els amics, una paraula massa senzilla per un significat tan gran.