Egoisme de causa

Seia encara dolguda en aquell racó de l'aula, no gosava ni mirar-me a la cara. Haig de reconèixer que això em feia mal, que em feia sentir-me incòmode, desconcertat. Jo per altra banda no podia evitar pensar en ella, el perquè de tant de dolor si ja feia temps que ho havíem planejat. De vegades em tancava en l'egoisme i m'era molt difícil sortir-ne, pensar per una vegada amb els altres i deixar de banda aquell egocentrisme que tant mal m'havia fet. M'aïllava en l'orgull, en l'odi d'un passat, el nostre, i no podia escoltar la veu dels altres. No els volia escoltar i m'idealitzava en una vida on només jo era l'ho imprescindible, jo i totes aquelles preocupacions que feliç no em deixaven ser. No fóra fins quan vaig veure aquella llàgrima bordant la seva cara que vaig adonar-me del meu error. Quan aquells ulls tristos em miraren amb dol i de la seva boca només en sortiren gemecs de dolor recordant-me el que ens havíem estimat. No, no n'havia sabut prou, i no notava que d'alguna manera li estava sent infidel. Li estava fent mal.

Vaig acostar-m'hi, poc a poc, i la vaig mirar fixament aquells ulls plorosos. Amb molt de compte li vaig acariciar les llàgrimes amb un intent de tranquil·litzar-la i apaivagar els nostres ànims. Ella no deia res, no podia. Abatuda abaixà el cap i es protegí. S'amagà darrera els seus cabells com avergonyida de si mateixa i, sent ella conscient, m'apartà aquella feble mirada. En aquells instants vaig veure passar mitja vida per davant meu, el somriure d'aquell nen innocent que jugava, corria i reia al carrer sense preocupar-se de res més, ignorant tot el que passava pel seu voltant. Però vaig despertar d'aquell record, no podia ser feble en aquells moments i vaig abraçar-la tant fort com vaig poder. Qui sap si per emparar-nos mútuament en la tendresa dels nostres cossos o tan sols aïllar-nos, per moments, en l'oblit. Vaig besar-la tímidament a la galta per excusar-me de tot el mal que li hagués pogut fer i sense ni dir paraula vaig abandonar la sala.

Era fosc, de nit, quan vaig decidir-me a trucar-la. Em sentia sol, indecís i necessitava parlar amb ella. Però l'angoixa, l'espera, em consumia per dins i només el desig de veure-la feliç de nou em podia consolar. Necessitàvem aclarir dubtes, treure'ns les nostres pors, i quedàrem immediatament en el bar de la universitat. Vàrem demanar un parell de cerveses per començar la nit i oblidar per uns moments, res, breus instants el motiu d'aquesta trobada. Els dos agraírem aquesta estona de silenci, de pausa. Recordàrem belles anècdotes de quan anàvem el col·legi o ens explicàvem les mil i una batalletes de quan érem petits, ningú s'atrevia a encetar el tema que realment ens havia dut aquí. Temors que compartíem, penes i il·lusions bordades en la nostra jove memòria, desitjos que ens ferien en el record.

Potser érem covards o tan sols esperàvem que el temps fes la feina pels dos. Els minuts passaven lentament, semblàvem estar disfrutant d'aquell instant. No sé si perquè tenia por de penedir-me a l'últim moment o perquè si realment ens estàvem enganyant jugant amb els nostres sentiments, però vaig decidir-me a donar el primer pas. Vaig agafar-li cuidadosament la seva mà i vaig mirar-la fixament els ulls. Res. Poques paraules, tremoloses i confuses, però van ser suficients per deixar les coses ben clares. No vaig dir res que ja no ens haguéssim dit abans, estava fart d'aquesta societat i no volia seguir lluitant en va. Que l'amistat, la nostra amistat no podia significar una barrera per la lluita que encara crèiem, la nostre. Ella es tornà a enfadar, indignada em clavà una bufetada i em girà la cara de nou amb un clar gest de menyspreu. No entenia que jo volgués dur-la més enllà, que ja no creia en el pacifisme que durant tants anys només ha aconseguit acabar amb la nostre paciència. Contradient-se als seus ideals, plorava, humiliada en el seu orgull tot suplicant-me que com a mínim m'ho repensés una altra vegada. Que obrís els ulls i mirés el meu voltant, tota aquella gent que tant m'estima i m'aprecia. Que pensés en tot el que perdria en fer aquell tímid pas, que... que si vertaderament l'estimava em fes enrera i renunciés el meu somni, el somni d'una llibertat que havíem lluitat durant tots aquests anys, només per la nostre amistat. Ara qui pensava en mi?, qui era vertaderament l'egoista?


||*|| Amskr ||*||