Amarg esglai (venjança)

Deies ser ma mare qui sola en braços va veure'm néixer en la nua naturalesa d'un món que no ens accepta. Qui en la incertesa em veié plorar i riure per primera vegada en la fragilitat d'un nadó feble i desemparat. Deies ser ma mare qui sola em protegia d'aquells que em buscaven. M'amagaves entre els llençols bruts de la teva consciència entre mentides i farses que a mi no em dubtaràs en condemnar. Humiliant-me en la soledat del teu abrupte cor, sent agre l'esperança per un futur que mai volgueres concedir-me.

Amb presses fugíem i enlloc no ens trobàvem, mai em digueres el perquè. Corríem amagats entre brises de traïció i paraules de comiats que ja ben assajades no temíem. Veus que ignoraves amb un amarg silenci, mirades que mataven la meva il·lusió.

Cap abraçada en tot aquest temps que em recordi que sol no em trobava. Ni una sola mostra de carisma que tot nen necessita en la seva infantesa per sentir-se poc o molt estimat. Sempre enmig d'un cúmul de despropòsits que t'encegaven encara més en el desig de no abandonar aquesta absurda venjança d'un amor incomprès.

Ara, et miro des d'aquí dalt i et veig tan feble i insignificant suplicant un perdó i, puc assegurar-te, que ben sincer em resulta el teu plor quan et recordo que ell se'n va anar i ja mai més de tu en va voler saber res. Et sostinc d'un sol braç mentre gaudeixo de tot aquest sofriment. Llàgrimes de suor que pateixen esbossant-se en el buit espai del teu cor i dolços són els gemecs d'espant que em recorden tot l'infern que la meva vida t'has atrevit a convertir. Et miro per última vegada, somric i et deixo perdre't en la foscor d'un pou de mals records mentre un esglai de satisfacció enterra en l'oblit un llarg crit de terror abans de sentir, finalment, l'incòmode impacte del teu cos.