E-mascles

E-mascles

L'altre dia, en trucar un amic, en Ramon, a Nova York... abans d'encertar el seu interminable número, vull dir... no sé on vaig telefonar, però en lloc de sentir la veu embafadorament perfecta de l'avisadora d'errors, vaig ensopegar amb una conversa eròtica. No d'aquestes de desesperat que truca a un 906, sinó entre un home i una dona que, segurament davant la impossibilitat de retrobar-se en breu, i en el mutu esgotament de la paciència sexual respectiva, s'havien posat en contacte -si més no telefònic- per tenir un orgasme a distància. Tot plegat, probablement, després del preàmbul de rigor i la fatal conclusió -per raons, per a mi, llavors desconegudes- que encara trigarien a reveure's i, cosa més important, a retocar-se, refregar-se, rellepar-se, recordar-se, revestir-se, reetcètera les coses de sempre, ara les d'abans.
Per fi, la incompetència de l'encara força monopolitzadora Telefònica m'obsequiava amb una conversa interessant, lluny de les típiques xerrameques tipus "quan cadem?, damà passat?, oquéi tia, ca guai ca m'hayis trucat, am pansava ca par culpa d'aquei pavo trancaríam par sempra com a amigas, an un moment donat ans ho muntem las duas, no?, ha, ha, ha, hi, hi, hi..." i altres diàlegs per l'estil, que poc aporten a un paio de tornada de tot com el menda ("ca passa, colega?").
El cas és que la meva errada trucant em va transportar de dret al rovell d'un remolí de bleixos, gemecs i panteixos, que en comptes d'evitar, previ senyal de la creu reglamentari, per parlar d'una vegada amb en Ramon (ja feia dies que intentava trucar-li en va: sempre m'ha costat una mica això de confegir els números internacionals)... que en comptes d'evitar, deia, vaig envair passivament, com a espectador auditiu, amb la mà lliure cada vegada més a prop de la bragueta. I força gran va ser la meva sorpresa quan, ja abstret en el que feia, a saber l'anar i venir de la meva mà dreta, en sacrílega comunió amb aquell parell de teleamants, la dona es va adonar d'una altra presència i ho va advertir al seu company.
Jo, de tot això, me'n vaig adonar després, quan, endut per les últimes sacsejades del meu potent membre viril, vaig començar a sentir-me dir de tot: "¡Ei, tio guarro, fill de puta, no et tiris per telèfon la meva nòvia! D'on has sortit, viciós espavilat de la maleïda Telefònica? Digue'm com et dius i on vius, si tens collons, que vinc i et capo!...". Aquella veu... bé, aquella allau de sulfurats improperis, que em va impedir relaxar-me després d'amollar la penúltima gota, era exclusivament masculina. La dona no va dir ni piu.
Qualsevol, en una situació com aquella, hauria penjat de seguida, ple de vergonya de sentir-se enxampat escoltant un acte amorós aliè, però jo, en aquell moment, per raons que només la meva monòtona i avorrida solitud delerosa d'emocions fortes pot justificar, vaig recollir el guant d'aquell home enfurismat, que ja es veia créixer les banyes abans d'hora. Ens vam donar, doncs, l'adreça i el número del mòbil, i em va assegurar que em trucaria per veure'ns un dia amb sengles navalles en un racó discret del parc de la Ciutadella. Per si no ha quedat clar, la seva intenció era emascular-me.
La dona devia també prendre nota de la meva adreça, i devia viure a Barcelona o la rodalia, ja que va venir a casa meva l'endemà de l'errònia però força gratificant trucada. Tot seguit d'obrir-li la porta, se'm va presentar amb el nom de Mamen -i a fe que tenia un bon parell d'ídems- i amb veu ennassada, de pija, es va afanyar a demanar-me que m'oblidés de la patètica, masclista i antiquada reacció del seu promès, que, fervorós aficionat a la fórmula u, els cotxes guapos i les ties espaterrants com ella, modèstia a part, no podia sofrir que "el primer que passés telefònicament per allà" s'ho volgués fer amb la seva noia. Jo li vaig dir que un servidor no era de pedra i que, convençut que la Telefònica em tornava a obsequiar amb una interferència, no havia tingut ni la més vaga sospita que podia estar sent escoltat, i educadament em vaig disculpar per haver-los usat com a inspiració onanista. La noia, pija però en aquest cas no imbècil, va saber apreciar la meva sinceritat dedicant-me una mirada indulgent i, tot seguit, en lloc de continuar insistint que em desdigués del duel, es va relaxar, es va asseure al meu incòmode sofà (manllevat temporalment a ma mare mentre ella esperava encabir-lo a la seva nova casa, encara per aixecar) i després de notar això últim -la incomoditat- i fer una ganyota mal dissimulada de disgust, em va preguntar si no pensava oferir-li algo, un gintònic, no sé.
En asseure's al sofà, l'ajustat i breu vestit que duia havia deixat al descobert dues prometedores cuixes, esplendorosa columnata prèvia del seu no menys irresistible, si bé de moment només imaginat, temple de l'amor. Vaig trigar deu segons a reaccionar, i la noia, mig girant la cara, somrient amb murrieria i fent petar la llengua, em va etzibar:
-Au, va, encantat. Que potser t'acabes d'escapar del seminari?
Tot seguit, em vaig preguntar si seminari i semen tenien alguna relació etimològica.
Quan la Mamen va començar a fer glopets al gintònic, molt fina ella, me la vaig continuar mirant embadalit, perquè a part de la seva exuberància tropical, ja esbossada al capítol anterior, la seva intensa i extàtica manera de xumar el got -a l'estil d'aquestes ties dels anuncis que es mengen un gelat i sembla que s'escorrin- em va evocar fel·lacions pretèrites que l'estabilitat sentimental i la posterior maternitat de la meva ex -quan encara no era la meva ex- van anar fent cada cop més esporàdiques.
La pija es va adonar, sense deixar de mamar el got, del meu lasciu abandonament i, com un sergent que enxampa un soldat ras endormiscat en plena guàrdia (no he fet la mili, de forma que no sé per què collons se m'acuden aquestes bajanades), em va fer posar ferm amb un: "Ei, tu, para, no?". Vaig reaccionar de sobte, em vaig encarcarar i em vaig preparar un cubata de rom Havana Club tres anys. Sense badar boca i després de fer un seguit d'anades i vingudes a l'estil Chiquito de la Calzada, perquè no sabia on seure, si al sofà amb ella o en una de les dues cadires de cul tou però respatller dur de reixeta que la flanquejaven (una de les cadires -també préstec de ma mare- quedava massa a prop de la Mamen i l'altra, exageradament lluny), em vaig asseure, finalment, al sofà, primer posant-hi la terminació del sacre i després tot just mig cul, per por que una immersió completa em fes caure en la temptació d'abalançar-me damunt de la noia.
La primera part de la conversa posterior va evidenciar la divergència de registres que hi havia entre tots dos; no hi va haver una sola intersecció en cap dels temes que vam tocar: la feina (la meva, ella era una nena bé mantinguda pals pàpiss), la moneda única (la meva, contra la pasta gansa d'ella), la política autonòmica (la meva, ella feia el que li donava la gana però havia de demanar la pasta als "vells"), el "mitjà" ambient (el meu, ella tenia aquell xicot del telèfon, quan el tenia, i amb ell l'ambient es veu que era totaaal)...
Durant la conversa, jo em preguntava per què aquell tros de dona s'havia quedat una estona allà i, mentre la meva part vanitosa m'augurava un humit final ("aquesta paia és de les que repica les campanes i va a la processó", vaig pensar), la part escèptica em deia que la prolongació d'aquell miratge era una subtil estratègia de la noia per estovar-me i fer-me jurar en estat etílic que deixaria córrer el duel concertat amb el seu manso. El cas és que l'alcohol, en qui anava fent efecte era en ella -va repetir gintònic-, i el seu posat, que de fet no havia estat en cap moment defensiu, es va anar relaxant cada cop més, sobretot quan vam abordar els temes frívols, en què vam començar a coincidir: a tots dos ens agradava el Malalts de tele, el Sense títol, s/n, el Faemino y Cansado... Vaig arribar a la conclusió que em trobava davant d'una burgeseta enrotllada (de fet, allò de burgeseta havia quedat ben palès en les crítiques mirades que llançava de tant en tant a les parets del menjador del meu pis, així com en la lleu expressió de disgust que encara conservava de quan s'havia adonat que havia de venir a l'Hospitalet a aturar el desastre).
Amb el record dels acudits dels humoristes esmentats van venir les rialles, cada cop més descordades (les seves), i després d'uns quants copets inconscients de la seva mà lliure al meu braç dret, van venir les seves caigudes de costat, damunt meu, tot plegat amb aparent innocència (el meu cubata, per sort, ja havia fet cap a la tauleta del menjador -a terra, no ens enganyem-, on descansava sa i estalvi). Però ja se sap que en aquests casos un, mentre es fa el púdic i es mossega el llavi de baix (el propi, per desgràcia), sempre es va projectant la mateixa pel·lícula, i en una de les caigudes de la Mamen, de la qual va tardar a incorporar-se més del compte, em vaig creure el rei del mambo i em vaig arronsar per fer-li un petó a la boca i palpar-li tot seguit el pit esquerre. Ella al principi s'hi va apuntar, però de seguida va reaccionar i es va recompondre. Afectant un aire greu, em va repetir que m'oblidés, sisplau, del duel, si bé sense insistir-hi gaire. Torbada com devia estar (no sé què els dono), i una mica embriaga, va sortir del pis fent tentines i, abans de desaparèixer darrere la porta, va amollar un "és una pena no haver-nos conegut en unes altres circumstàncies", o alguna cosa així, ja que a mi de seguida em puja el rom i amb prou feines la vaig entendre. Em vaig quedar molt pansit, ja que la tia prometia (físicament assegurava, i de quina manera!) i havia estat un miracle partir del no-res, d'una trucada, per gairebé arribar a tocar el cel, amb un intent de castració de fons que ho feia tot molt més emocionant.
L'endemà, i l'altre, i l'altre... la Mamen no va donar senyals de vida. El seu manso trucaria d'un moment a l'altre, i jo encara no havia fet res per anul·lar la trobada. Aquella paia m'agradava i, com e
n aquells temps en què els mascles humans se la jugaven per una fembra, jo em disposava a incórrer en un capteniment atàvic, encetat ja el segle XXI, amb Internet i la realitat virtual a cada cantonada, l'euro a la butxaca, la televisió digital plena de ditades, els ramats plens d'ovelles clòniques, etc. Aquella imatge em va evocar la del vol de l'os de 2001: una odissea espacial, en el sentit que els humans, si havíem avançat gaire, havia estat en la tècnica, bàsicament. Un paio sense gaires possibles però amb carrera, això sí (acabada gràcies a la insistència de ma mare, tot s'ha de dir), i un pijo, segurament també amb carrera (suposo que llicenciat en econòmiques o empresarials), com aquell, ens les hauríem com un parell de salvatges. Contradiccions de la modernitat: pares amb estudis que maltracten els fills, polítics pederastes, presidents que són estimulats genitalment per becàries en salons en forma d'ou... I gairebé sempre som els homes els implicats en aquestes patètiques situacions.