A millor vida

Quan els meus ulls es van obrir del tot i vaig mirar al meu voltant, no vaig entendre res. Semblava com si estigués estirat dalt d'un núvol, amb una claror molt intensa al damunt. De seguida em vaig adonar d'on era. Per la remor de veus i els plors de fons. La sorpresa em va deixar glaçat.

Just quan vaig obrir la boca per donar senyals de vida, va aparèixer sobre el taüt el cap d'una senyora d'edat molt avançada que resava una oració. Mirar-li la cara i deixar-la de veure va ser tot u. La pobra dona va caure fulminada de l'ensurt. Víctima d'un atac de cor, va dir una veu familiar però remota, la de l'únic company d'escola que va estudiar medicina.

Em vaig guardar d'aixecar-me i deixar clar que no era mort, per no provocar més desgràcies. Tard o d'hora, però, vindrien els de la funerària a segellar la caixa, i llavors seria massa tard. Era jo o els altres. De tota manera, no era qüestió d'enviar ningú més a l'altre món. No hauria pogut viure tranquil amb una càrrega així a la consciència.

De cop i volta em va sonar el mòbil. (Esclar, l'havia oblidat a l'únic trajo que feia servir a totes les cerimònies familiars!) Els presents es van començar a mirar amb males cares, censurant-se els uns als altres aquella falta de respecte. Aviat les mirades es van concentrar en el taüt, plenes de sorpresa. La meva dona se'm va acostar a poc a poc i va agafar l'aparell. "Sí, digui... No, no s'hi pot posar", va intentar contestar entre sanglots. "¿Que si no ve a l'entrevista, es quedarà sense la feina?" Em vaig remoure de ràbia, cos endins; estava a punt de deixar escapar la feina del segle: un sou fabulós a l'altura de la casa dels meus somnis, un cotxe d'empresa la mar de luxós que hauria estat l'enveja dels amics, la possibilitat d'aconseguir el crèdit per crear l'editorial... "Miri, sap què passa?... Que el meu marit és mooort...!", va esclatar en plors. L'interlocutor devia penjar de seguida, perquè vaig veure com ella es mirava el mòbil contrariada.

Tot seguit, la Sílvia, així es diu la meva dona, em va posar l'aparell un altre cop dins de l'americana. Just en aquell moment es van sentir crits al passadís del tanatori: en Carles, el meu amic de l'ànima, que havia deixat la feina en una entitat d'estalvi pel projecte que volíem tirar endavant plegats, una editorial per a joves promeses d'aquestes que es queixen que no poden publicar, i en el qual jo era el soci capitalista, va irrompre a la sala, es va abalançar sobre el taüt i em va agafar pel coll de la camisa. "Digue'm que no t'has mort! Digue'm que no t'has mort!", va cridar desesperat. Evidentment, no li vaig dir res. Encara l'hauria mort jo a ell.

La troca s'embolicava cada vegada més. Tanmateix, la meva excessiva aprensió m'impedia aixecar-me i proclamar que era viu. Aleshores va passar el pitjor que podia passar: va aparèixer la meva amant. La noia era una mica lloro pel que fa al maquillatge i la indumentària, i a l'hora de manifestar les seves emocions tampoc es quedava curta. De seguida va quedar clar què hi pintava allà. Jo em volia fondre. "Com, que vol veure el seu pobre Santi!", va protestar la meva dona. "Qui és vostè?" "La Pepi, la seva nòvia... D'aquí a un mes ens teníem que casar... Bé, això és lo que deia ell cada final de mes." "Què?!", va xisclar la Sílvia. I es va acostar al taüt per pegar-me amb el bolso, on devia dur un d'aquells gruixuts best-sellers als quals era aficionada, perquè em va fer força mal. El més terrible va ser no poder fer ni una sola ganyota. No ho desitjo ni al meu pitjor enemic. De seguida, per sort, la van apartar de la caixa, perquè no em desfés l'agençament del trajo. A mi, esclar, ja no em podia fer més mal...

Que ja me n'havia fet, la mala pècora. En mala hora em vaig enamorar d'aquella dona hostil que l'endemà del casament, després d'un festeig potser massa curt, em va començar a fer la vida impossible. M'ho criticava tot, res no li estava bé. I no em deixava ni un moment de respir: així que arribava a casa de la feina i m'asseia al sofà per descansar, em plantava el davantal a les mans i em feia escombrar o fer el sopar o estendre la roba o planxar... Jo ja volia fer coses, no sóc pas un masclista, però ella no se'n fiava gens, de mi, i no em donava ni la més petita oportunitat de fer el mandra. Ah, i davant les amistats tot eren crítiques: "Que sí, que fa coses a casa, però perquè jo el persegueixo, que si no... És d'aquests que van deixar la mama i es pensen que una els continuarà eixugant els mocs"... La llista de comentaris com aquell resultaria interminable. A diferència de les carícies, que més aviat escassejaven. Un clau ràpid, no fos cas que s'entendrís, i fora. No us estranyeu, doncs, que a la feina m'enamorés de la Pepi, la dona de fer feines que ve a les tardes. Tot i no ser tan intel·lectual com la meva dona, era més comprensiva... i afectuosa: més d'un cop, quan el director ja havia sortit de l'oficina, ens rebolcàvem apassionats al sofà on durant el dia esperaven les visites.

Mentre intuïa les mirades d'odi que es dedicaven la meva dona i la meva amant, vaig pensar que ja no podia passar res de pitjor aquell dia tan nefast. M'equivocava.

En aquell moment va aparèixer a la sala en Ramon, el meu germà bessó. Feia uns vint anys que vivia a l'Argentina, des d'on només havia tornat amb motiu de la mort accidental dels nostres pares. Com podia haver vingut tan de pressa? "Sílvia, com estàs?", va preguntar amb un lleu deix sud-americà. "Malparit", vaig pensar, "segur que véns a prendre'm tot el que és meu". No anava gaire errat: la Sílvia el va abraçar desconsolada i ell va dibuixar un somriure maliciós. Se n'havia anat a Sud-amèrica per fer una vida "menys mediocre" que la meva, i ara reapareixia d'una forma sospitosament ràpida.

"Pobre germà meu!", va somicar en direcció al taüt de manera que el sentís tothom. Tot seguit se'm va acostar, va abaixar el cap i em va etzibar, burleta: "He, he. Se t'ha acabat el duro, nen. Ara és la meva. Em penso aprofitar de tot el que has aconseguit, fins i tot de la teva dona." La meva temença es confirmava. Llavors vaig començar a recordar l'última cosa que m'havia passat abans d'anar a parar en aquell fèretre. Algú m'havia donat un fort cop al cap i havia esclafit un "he, he" idèntic al que acabava de sentir. Havia estat anant cap al despatx de l'advocat, on em disposava a fer testament a favor de la Pepi.

"Ni t'ho pensis, que et quedaràs amb el que és meu", li vaig dir en veu baixa, agafant-lo per la corbata. Es va quedar més blanc que un got de llet. Vaig pensar que si ell es moria, no es perdria gran cosa. "Ara mateix diràs a tota aquesta gent que no sóc mort, que et sembla que respiro una mica." No es podia escapar, el tenia ben agafat. "I un be negre!", em va contestar. Li vaig estirar més la corbata, i llavors ell va introduir les mans dins del taüt amb la clara intenció d'ofegar-me.

En aquell moment vaig sentir que en Carles interpel·lava el meu germà. "Què passa?" El meu amic es va acostar més al taüt fins a aparèixer en el meu camp visual. Vaig deixar anar la corbata d'en Ramon tan dissimuladament com vaig poder, mentre ell continuava estrenyent-me el coll. "Però què fas?!", va cridar en Carles, veient el gest del meu germà. "Que t'has begut l'enteniment?! Que no veus que és mort!" "No, no ho és del tot!", em va escanyar ara amb més ràbia en Ramon. Si el cop de bolso que havia rebut de la Sílvia sense immutar-me va ser dur, ja us podeu imaginar com devia ser l'estrangulació del meu germà. "Aquest malparit devia quedar només en coma després del cop!", es va delatar finalment el meu germà. En Carles es va quedar petrificat. Si triga a reaccionar deu segons més...

***

"¿Que no era mort, vostè, aquest matí, quan l'he telefonat?" "Oh, no, hi ha hagut un malentès, sap? Un terrible malentès. Veurà..."

"Santi, et volies escaquejar del projecte de l'editorial i no sabies com fer-ho, eh?" "Ei, tu, poca conya! Ja m'agradaria veure la cara que faries després de dos intents d'assassinat."

"Així que tenies una amant. I, naturalment, dona de fer feines! No podia ser d'altra manera!"

"Vinc a veure en Ramon Giralt de Capafons". "Per aquí... Posi's en aquella taula, ara el cridaran. Ah, m'ha de deixar la bossa"... "Què collons se t'ha perdut, aquí?" "Què, et tracten bé a la garjola, germanet?" "Vinga, deixa't de collonades i vés al gra. Què vols de mi?" "Ei, ei, calma't... Veuràs, l'altre dia vaig estar rumiant que, si t'avenies a invertir la teva part de l'herència en una editorial que acabo de muntar amb un amic, reconsideraria la meva actitud i et podria fer sortir d'aquí. Què hi dius?"

"Santi, carinyo, vols dir que aquesta avioneta és lo suficientment segura?" "Que síii! Que cada dia porta turistes a Santorini i no ha passat mai res." "Ja, però algun dia té que ser el primer; a més, està una mica escatxarrada."

MÀ
L'Hospitalet de Llobregat, gener del 2004