Dues roses

Quant el sol es pon
i deixa pas a la llum
de l'amorosa lluna,
mentres el cel blau
dins la nit es fon
i de milers d'espelmes
la fosca s'il·lumina,
dues roses de floral nuesa
amb frenètic frenesí
embolcallen la seva
Nua nuesa d'alegria.
Damunt la roca viva
on el sol es ponia
i la pluja es moria,
la viva nit apareixia.
Un vel fosc tot ho cobria
i allí tot ho permetia.
Damunt la roca nua,
dues roses nues, la vida
conèixer-la els hi permetria.
El temps corria
I el mon es fonia.
La vida ho exigia,
La pell ho volia,
el cor ho prenia
i l'experiència
no existia.
La por ho percebia,
la passió ho perdia,
l'amor no ho entenia
i el cos no ho aconseguia.
Els ulls s'els obria,
la suor s'esmunyia,
la pell s'esglaiava,
les mans ho oprimia,
l'alè ho seguia
i el cor embogia.
El nom, el nom de la vida,
ell no, no ell no, em sortia
un sospir
i el mon s'escorria .
El temps, el temps apareixia
i la il·lusió s'esvaïa.
La vida ens ho recordaria,
la tristesa ens submergia
i l'abisme ens prenia.
La paraula no podia,
la mirada no s'atrevia,
del cor una gota de sang en sortia,
com una llàgrima es movia
i en llibre de la vida,
un cop més, sense tinta s'escrivia,
i el món de la inocència
la inexperiència el fenia.
Quant el sol es pon
i deixa pas a la llum
de l'amorosa lluna,
dues roses de flor nua
s'emboliquen dins la vida.