Cercador
DUES REALITATS
Un relat de: Alromat- Compartir:
DUES REALITATS
Estava assegut al sofa del menjador de casa seva. Eren dos quarts de vuit del matí i li agradava tenir uns moments per ell sol mirant les notícies a la tele mentre la seva dona i els nens acabaven d'esmorzar i es preparaven per marxar. Quan sortien de casa començava un dia de bojos on no trobava més temps lliure. Acompanyar els nens a l'escola i a la seva dona a la feina, anar a treballar, on sempre tenia reunions o havia d'anar a veure clients del bufet d'advocats on treballava, i quan acabava la feina les seves partides de padel o tenis amb els amics.
No es podia queixar gens. De fet tot li anava bé. Guanyava molts diners, tenia una dona i uns fills meravellosos i tot li anava de cara.
Assegut al sofà mirava al seu voltant i veia el nivell en el que vivia. Un pis a Sarrià amb cinc habitacions amb una terrassa molt gran i tots els millors aparells que hi havia al mercat: la televisió, el home cinema, la cadena de música,.....
No els hi faltava de res ni a ell ni a la seva dona ni als seus fills.
Van trucar al timbre de la porta. La seva dona va sortir de la cuina i va anar a obrir.
Era la minyona. Una noia sudamericana de la qual mai recordava el nom. Sempre li deia malament.
La seva dona i la noia van anar cap a la cuina passant davant seu sense dir-li res, mentre ell continuava mirant les notícies tot esperant que l'avisessin per marxar.
Uns cinc minuts després va sentir veus i passes que indicaven que els altres ja estaven a punt i era hora de marxar.
Va incorporar-se del sofà amb el comandament a distància de la tele a la mà per apagar-la quan la seva família va començar a desfilar per davant seu. Llavors va veure una cosa que el va deixar descol·locat.....com era possible allò?
Darrere de la seva dona i els seus dos fills va aparèixer un home. Va aparèixer ell mateix!
No podia reaccionar. Què estava passant? Per què es veia a ell mateix acompanyant a la seva dona i els seus fills? Tots van passar per davant seu sense mirar-lo i sense dir-li res. Com si no hi fos. Com si no el veiessin. Però ell si que els veia tot i que no entenia res.
Just quan tots van sortir del pis i van tancar la porta va començar a sentir el seu nom mentre continuava assegut al sofà. No sabia qui el cridava perque estava ell sol al menjador. Llavors va notar que li agafaven el braç i després de parpellejar va veure la seva dona dreta davant seu agafant-li el braç.
Va mirar al seu voltant i ho va veure tot molt diferent de com ho estava veient fins fa uns segons. El pis era diferent, més petit i tot es veia més antic: els mobles, el televisor, les portes,....
- T'has quedat adormit?
Era la veu de la seva dona.
- Me'n vaig cap a l'entrevista de feina. Recorda que tu has d'anar a comprar.
No sabia que dir, continuava descol·locat.
- No em desitges sort per l'entrevista?
Només li va venir una cosa al cap:
- On són els nens?
- Els nens? Ja veig que estaves somiant.
- No tenim fills nosaltres?
- No, no en tenim. Però que et passa?
- Per que no en tenim?
- Això ja ho vam parlar. Quan en podíem haver tingut fa uns anys no en vam voler
tenir perque érem massa joves i ara no en podem tenir. Tots dos estem a l'atur i
tenim una hipoteca a mig pagar!
Llavors va començar a recordar coses. No acabava d'entendre el que li havia passat feia uns minuts però ja li venia present quina era la seva autèntica vida. Era a l'atur i la seva dona també, i les coses no els hi anaven gaire bé.
Va començar a pensar que el que havia vist uns minuts abans era una vida alternativa que hauria pogut tenir. Una altra possible vida on les coses li haurien anat molt millor. En quin moment de la seva vida va agafar el camí actual? Que hauria hagut de fer diferent per tenir aquella vida millor? No ho sabia ni ho podria saber mai. De fet ja no hi podia fer res.
Es va aixecar del sofà, va mirar la seva dona i li va fer un petó abans de dir-li:
- Que tinguis molta sort a l'entrevista.
Estava assegut al sofa del menjador de casa seva. Eren dos quarts de vuit del matí i li agradava tenir uns moments per ell sol mirant les notícies a la tele mentre la seva dona i els nens acabaven d'esmorzar i es preparaven per marxar. Quan sortien de casa començava un dia de bojos on no trobava més temps lliure. Acompanyar els nens a l'escola i a la seva dona a la feina, anar a treballar, on sempre tenia reunions o havia d'anar a veure clients del bufet d'advocats on treballava, i quan acabava la feina les seves partides de padel o tenis amb els amics.
No es podia queixar gens. De fet tot li anava bé. Guanyava molts diners, tenia una dona i uns fills meravellosos i tot li anava de cara.
Assegut al sofà mirava al seu voltant i veia el nivell en el que vivia. Un pis a Sarrià amb cinc habitacions amb una terrassa molt gran i tots els millors aparells que hi havia al mercat: la televisió, el home cinema, la cadena de música,.....
No els hi faltava de res ni a ell ni a la seva dona ni als seus fills.
Van trucar al timbre de la porta. La seva dona va sortir de la cuina i va anar a obrir.
Era la minyona. Una noia sudamericana de la qual mai recordava el nom. Sempre li deia malament.
La seva dona i la noia van anar cap a la cuina passant davant seu sense dir-li res, mentre ell continuava mirant les notícies tot esperant que l'avisessin per marxar.
Uns cinc minuts després va sentir veus i passes que indicaven que els altres ja estaven a punt i era hora de marxar.
Va incorporar-se del sofà amb el comandament a distància de la tele a la mà per apagar-la quan la seva família va començar a desfilar per davant seu. Llavors va veure una cosa que el va deixar descol·locat.....com era possible allò?
Darrere de la seva dona i els seus dos fills va aparèixer un home. Va aparèixer ell mateix!
No podia reaccionar. Què estava passant? Per què es veia a ell mateix acompanyant a la seva dona i els seus fills? Tots van passar per davant seu sense mirar-lo i sense dir-li res. Com si no hi fos. Com si no el veiessin. Però ell si que els veia tot i que no entenia res.
Just quan tots van sortir del pis i van tancar la porta va començar a sentir el seu nom mentre continuava assegut al sofà. No sabia qui el cridava perque estava ell sol al menjador. Llavors va notar que li agafaven el braç i després de parpellejar va veure la seva dona dreta davant seu agafant-li el braç.
Va mirar al seu voltant i ho va veure tot molt diferent de com ho estava veient fins fa uns segons. El pis era diferent, més petit i tot es veia més antic: els mobles, el televisor, les portes,....
- T'has quedat adormit?
Era la veu de la seva dona.
- Me'n vaig cap a l'entrevista de feina. Recorda que tu has d'anar a comprar.
No sabia que dir, continuava descol·locat.
- No em desitges sort per l'entrevista?
Només li va venir una cosa al cap:
- On són els nens?
- Els nens? Ja veig que estaves somiant.
- No tenim fills nosaltres?
- No, no en tenim. Però que et passa?
- Per que no en tenim?
- Això ja ho vam parlar. Quan en podíem haver tingut fa uns anys no en vam voler
tenir perque érem massa joves i ara no en podem tenir. Tots dos estem a l'atur i
tenim una hipoteca a mig pagar!
Llavors va començar a recordar coses. No acabava d'entendre el que li havia passat feia uns minuts però ja li venia present quina era la seva autèntica vida. Era a l'atur i la seva dona també, i les coses no els hi anaven gaire bé.
Va començar a pensar que el que havia vist uns minuts abans era una vida alternativa que hauria pogut tenir. Una altra possible vida on les coses li haurien anat molt millor. En quin moment de la seva vida va agafar el camí actual? Que hauria hagut de fer diferent per tenir aquella vida millor? No ho sabia ni ho podria saber mai. De fet ja no hi podia fer res.
Es va aixecar del sofà, va mirar la seva dona i li va fer un petó abans de dir-li:
- Que tinguis molta sort a l'entrevista.