Dublin

Assegut al pati de casa esquitxo guspires en forma de rebut. Guixo sobre el paper i m'imposo aturar-me rebuscant en els rebrecs com transmetre les tardes viscudes entre les parets ocres d'aquell petitissim estudi de Dublin, a cent metres de la plaça Merrior.
Dupto si cal continuar recordant com la humida tardor em feia mal quan en entrar per la porta de roure mal vernissada, sovint xop, em penedia d'estar sol, tot escoltant tapat amb l'edredó carxofa la veu de la història teixida a estones.
Amb picardia desembolico un caramel de llimona i mel que m'ajuda a no mostrar-me esquerp com l'opaca boira que envolcalla el ventre de la mitja terrassa que projecta el goteig nupcial tot rematant la claror.
Rellogat entre sospirs d'avorriment i delit ni tan sols el lament de saber-te tam lluny em fa venir son.
La pluja cada vegada més forta es marca un claqué sobre les teules que m'enborratxa.
Sortiré a caminar desitjós de trobar-te emergint de llamborda badoca.
Baixo els graons a parells i em perdo pel capvespre adherent de carrerons que badallen.
M'adono que em besen gotetes furtives; ara no guixo, m'enpeny la gana.
M'engalana el vermell de neó que pinta sobre la gabardina la claror galana que em commou. De sobte em veig reflectit en el vidre de l'Oconell i m'enpenyo a conquerir-lo obrint la porta amb timidesa superada, valent em faig amb tres pams de barra i em faig servir una Guinness. Em deixo portar pel que semblen els gemecs d'una noia de cabell panotxa i pell blanquíssima que gosa estar-se d'amunt d'una mena de tarima jugant amb una guitarra, no l'entenc però m'encanta com esquerda la fumera amb una cançó que sembla tenir història. Em fixo en els seus ulls que espurneigen gairebé esgarriats.
Un cop m'adono que he engolit la negre i pastosa cervesa em sento com un druida, em miro el quadre del vell barbut per sisena vedada, pago i m'en vaig a cercar-lo entre la sincera foscor, prop del riu.