Dos escriptors

La vida literària d'en Rimau era considerable, no es perdia les tertúlies, ni deixava d'assistir a conferències. Ni tampoc deixava d'anar a exposicions monogràfiques. Volia xopar-se ben xopat de tot el que s'ensumés a art, de tot el que pogués estar relacionat amb l'acte creatiu, que tenia per tan fonamental.

Però va haver de topar-se amb un altre escriptor, certament ineducat, que era un vell conegut seu. Les converses amb ell feia molt de temps que s'havien acabat. En trobar-se l'amic, dit Fesc Valls, estava de bon humor, com era habitud en ell.

- Ei! Rimau, a on vas amb tanta pressa. Vine aquí que et faci una bona abraçada. Quan de temps sense veure't.

En Rimau no era amic de tantes confiances, i sentia aversió pel Fesc Valls, pels seus escrits incendiaris i per la seva manera tan planera de captenir-se. Sentia una necessitat de fugir molt gran, però va poder estar-se de fer-ho.

- Mira, no vull parlar amb tu, el teu estil no m'agrada, ni les teves obres ni res de res de tu. No vull saber-ne res, ja ne tingut prou de tu. Encara me'n recordo de la darrera vegada. No vull ni pensar-ho.
- Però home, que t'agafa ara? Vinga una abraçada! Que fa molt de temps que no ens veiem. No siguis tan tibat! Baixa una mica al nivell dels normals, que no et farà pas mal!
- No és que m'hagi de fer mal o no, només que el teu nivell no és el nivell dels normals, i a més trobo que fas pudor, amb aquestes robes mal planxades. Encara no has trobat una dona que et faci les feines de casa?
- No m'agrada el caire que està prenent la conversa. Tu sempre amb les teves observacions impertinents. Veig que segueixes tan tibat com sempre. Em penso que no seguiré parlant amb tu perquè ja m'estàs fent bullir la sang, amb la teva tibantor. A veure si t'hauré d'obsequiar amb un bon gec d'hòsties.
- No vull acabar com el darrer cop. Només que la teva presència m'incomoda. Si em fas el favor pots anar-te per on has vingut. No tinc cap interès en parlar amb tu, si vols que t'ho confessi em faries un favor desapareixent.
- Però què t'empatolles ara? Si jo ja hi era aquí. Ets tu qui ha de tocar el dos. Potser quan et faci una cara nova ho veuràs tot amb més claredat. Que vol dir que jo he d'escampar al boira? No et fum!
- El que sents, i no pensis que podràs agredir-me sense conseqüències. Aquest cop penso anar fins al final. Et denunciaré a la policia, i només a través dels meus escrits com he fet fins ara. Estigues previngut que t'espera una bona lliçó si t'atreveixes a posar-me un dit a sobre. Jo conec els meus drets i sé com defensar-los.
- Tu el que ets és un tros de sòmines que no sap una merda. Jo si que sé. A veure que tens en contra dels meus escrits, perquè les bajanades que has arribat a dir en contra meu són dignes de catalogar i etiquetar, per tal de fer-ne exposició pública. A veure si no tindrà dret tothom a fer el que li vingui de gust, com si vull potejar el cul.
- Amb aquestes sabates brutes sens dubte que arruïnaries els meus pantalons. Son nous de trinca, no pas com els que portes tu que semblen de segona o tercera mà. Segur que vas a comprar als encants, a preu rebaixat, i encara amb la teva grolleria regateges per estalviar-te uns cèntims, en sentit literal. Em sembla que ets d'una baixesa insuperable, conforme als teus escrits, que són dignes d'un butaner illetrat acabat de desembarcar furtivament d'un vaixell mercant. Em penso que no ets digne ni de discutir amb mi.
- I de clavar-te ara mateix un cop de puny en sóc digne? Ja veuràs el que diré de tu en el meu proper article. No et pensis que aquest incident quedarà aixins. Em puc estar de deixar-te els dits del puny marcats a la galta, però tindràs el que et mereixes. No ho dubtis pas. Jo tinc molt de poder.
- Tu no tens un rave. En quin diari de primera línia escrius els teus articles? A no, que es tracta d'un fanzine auto-editat per tu i alguns dels teus amics, bel·ligerants amb tot com tu que preteneu saber els ets i uts del món amb les vostres disseccions forassenyades. Ningú no us llegeix, tret de quatre penjats com vosaltres. A part d'això hi ha els teus llibres. Tens sort que encara hi hagi boigs a les editorials que et vulguin publicar. Pel teu mal gust i el teu estil descurat s'haurien de cremar les teves obres. T'ho dic amb tota sinceritat, no t'ho prenguis com quelcom personal. T'ho dic amb el cor a la mà. Retira't de la creació literària, faràs un favor a la humanitat, que no haurà de comptar amb les teves extravagàncies sense contingut a les biblioteques. Perquè malauradament encara hi ha incompetents que en seleccionen dels teus llibres. Em faig creus.

El debat seguia per aquests termes entre els dos escriptors. En arribar a casa en Rimau escrivia al seu bloc de notes.

Hi ha moments en que es posa a prova la paciència de les persones, sobretot de les que gaudim de i amb la cultura. Avui mateix he trobat al carrer un personatge dit Fesc Valls, que alguns dels meus lectors coneixeran per les seves obres sense objectiu ni direcció. Em demano perquè algunes persones insisteixen en voler fer-se un nom dins l'escena literària quan és evident la seva mancança en talent i en habilitat. Calen les competències per tal de dedicar-se a aquest art, i cal tenir les idees clares, tenir algunes idees al capdavall. No val amb posar-se davant de l'ordinador i escopir libels i paraules desordenades per tal d'emplenar pàgines i pàgines. L'espai en blanc que queda al paper o a l'ordinador és preciós, és un oasi en el que perdre's en els moments de màxima lucidesa. S'ha de reservar el moment, triar les paraules, sentir-les, fer-les seva. Però aquest personatge que es creu tan ínclit no fa més que ridiculitzar la nostra professió, amb la seva vomitera, i es pensa que afavoreix l'adveniment del futur, i la glòria de les nostres lletres amb la seva actitud. No cal dir que de vegades alguns d'aquests creadors desordenats han arribat a ser il·lustres, però era perquè al seu cabdal tenien associat el talent, cosa que no és el cas d'en Fesc Valls, que hi du associat el mal gust i la deshonra de la professió.

Les anotacions d'en Rimau seguien en un extens article panegíric de la bona literatura i en contra declaradament de'n Fesc Valls.

Aquest escrivia també en una fulla arrencada d'un bloc unes quantes línies per a publicar en un article a la seva publicació autogestionada, que era la que li servia darrerament d'altaveu a les seves proposicions.


Quin mal averany trobar-se amb en Rimau Fonts, al bell mig del carrer hi era amb la seva cara de brètol, i la seva boca humida i podrida per les paraules enervants que ha hagut de llençar-me, acusacions de tota mena i desqualificacions. Jo que sempre he respectat a tothom he d'escoltar insults i bravates per part d'aquest interfecte, que dic, una subespècie apart de l'homo sàpiens que és l'ignorant per excel·lència, l'home culte que es pensa que l'acumulació de saber a dins el seu cap el pot convertir en alguna cosa més enllà d'un reproductor de continguts compilables. En definitiva una trobada per oblidar, perquè el molt subnormal m'ha parlat en un to jactanciós, de superioritat, com el que fan servir tots els snobs de les editorials i tots els que pensen que saben un borrall del que és viure i escriure. Coses paral·leles que inquieten les ments lúcides com la meva, contràriament al que li passa a en Rimau Fonts, que pensa amb el cul, i així de flairoses li surten les seves composicions, gloses abominables que només poden agradar els venedors de diccionaris. Amb tot cal reconèixer que l'home té alguna virtut, com ara la plasticitat de la seva cara, l'amplada de les seves galtes, ideals per encabir-hi el puny a gran velocitat. Això mateix ha estat a punt de passar aquest dematí mateix, quan me l'he trobat. Perquè no comprendre l'opressió que patim els proletaris és un error, però voler emmudir la veu que denuncia aquest opressió és un crim capital, que algú hauria de castigar immediatament. Perquè no es pot permetre que elements reaccionaris i dretistes ens amarguin el dematí. Li hauria d'haver fumut una bona bufetada, ara mateix em penedeixo de no haver-ho fet.

La mala sort va voler que per raons d'uns negocis que havien de fer pel barri, s'haguessin de trobar de bell nou una setmana més tard, quan ja s'havien llegit els respectius articles als diaris. Davant la inicial sorpresa de retrobar-se en tan poc de temps després d'haver estat anys sense veure's, el primer a reaccionar fou en Fesc Valls, que començà a parlar alçant la veu.

- Mira quin brètol! Com goses parlar de mi en els termes que ho fas al teu article. Què potser t'he insultat jo a tu, tros d'ase? Ets més malparit que Kublai-Khan. Et faré una cara nova com t'atreveixis a apropar-te.
- No tinc cap intenció de creuar-me amb tu. Ja ne tingut prou ensurt de veure't, amb la cara d'animal que fas. T'ho hauries de fer mirar, potser una operació de cirurgia podria solucionar el teu problema, potser intracranial. No ho sé. Pensa-t'ho.
- Al meu cervell no li passa res de res, només que penso que ets ridícul amb els teus epítets amunt i avall, et penses que pots perdonar la vida a tothom, que ets molt culte i que penetres en les ments de la gent amb les teves comparacions. Et penses que restaré indiferent a les teves provocacions? Una bona puntada de peu al bell mig de les cames et fotré com m'escalfis més del compte. Perquè has de saber que jo no estic per jocs de fet i amagar, que aquestes collonades t'escauen més a tu, que ets un refinat. Jo tinc coses que denunciar, la classe treballadora, els seus problemes, l'opressió. Què en saps tu de l'opressió? No en saps res de res.
- Ni n'he de saber, perquè tot el que dius són rucades. Tu no ets de la classe treballadora ni de res que s'assembli. Només un esnob, un adherit, un que es pensa que és el que no és. Cap escriptor no pot reflectir els dilemes de la classe treballadora, és una contradicció. Però alguns poden informar-se, extreure'n dades de les enciclopèdies i els estud
is documentats, coses que tu no freqüentes, i elevar la seva tesi amb independència i criteri. Però no és el teu cas, perquè tu penses que defenses unes coses que ignores, i que et són molt contràries, perquè no matines, ni sues, ni tens una colla de criatures a les que donar de menjar amb el salari mínim. Tu ets un especulador, però és clar que no et queda altre remei perquè a manca de talent la provocació és un bon mitjà de fer-se un racó en mig del panorama creatiu en l'ordre literari.
- Quina rucada! Què és això del panorama creatiu en l'ordre literari. Però a tu et sembla normal anar amb aquestes perífrasis per la vida? Tu creus que et pot entendre al canalla de l'obrer del que parles? I si no et poden entendre vol dir que no pots escriure per ells, i per tant no saps del que parles, només desbarres i difames. Em sembla que ets més ase que no pas sembles, i que les teves paraules són més inconsistents que quan ens coneixíem, que ja és un dir, ara no ens coneixem. Perdona, tu, perquè em parles si no et conec?
- Veig que els meus arguments elaborats no serveixen de res contra la paret de la teva ignorància i el teu desentrenament pel que fa a aquestes llices verbals. No tens ni idea, em penso. Per això poso punt final a aquesta conversa, no té cap sentit que seguim parlant, perquè hi ha un desnivell evident entre tots dos. Tu has degenerat, la teva malaltia que ja era incipient fa temps s'agreujat, ara fa impossible qualsevol comunicació intel·ligent amb la teva persona. Una llàstima, a tots ens ha d'arribar la demència en un moment o un altre, la teva sembla avançada, però. Potser que et posis en mans d'un especialista.
- L'única mà que es posarà aquí serà la meva sobre la teva faç, per escarnir-te com mereixes per les teves paraules agressives. No pots dubtar que els meus escrits representen el sentir del poble, de moltes persones sofertes que com jo pateixen per seguir endavant, mentre veuen el desgavell dels altres que malgasten en despeses inútils. Tu mateix en coses innecessàries, com ara publicar els teus llibres que no interessen a ningú, i que es compren només per emplenar prestatgeries, perquè fan patxoca pels diners que et gastes en guarnir les tapes.

Val a dir que la solidesa argumental de tots dos era feble, que no tenien l'un contra l'altre cap cosa que dir-se, que eren bons escriptors i tenien el seu públic fidel, i que només hi havia recances mal curades de temps passats. Havien d'entrar a l'edifici de l'editorial, que havia obert una nova seu en aquell carrer. Per gestionar afers diferents l'un i l'altre.

Un cop a casa seva en Rimau restà parat al seu sofà, amb la llar de foc encesa, per mitjà d'un accelerant, anava llençant branquillons que havia comprat a uns gitanos als afores, i que provenien de ben segur dels boscos propers a la ciutat. Pensava en l'estat de la seva vida, en les coses que havia encara de fer, en la profunditat dels seus escrits, cosa que el preocupava, en la validesa de les seves tesis, en la solidesa de la seva documentació. Aquestes coses no les tenia en compte en Fesc Valls. Un entrelluc de maldecap creuà la seva senyera en pensar en el personatge. Va decidir que seria millor treure-se'l del cap de seguida.

En Fesc Valls encara enrogia d'ira a casa seva, davant l'estufa de butà. Pensava que la culpa de tot la tenia les persones com en Rimau, amb els seus aires, amb la seva ignorància, pensant sense pluralitat. Com era possible que hi hagués algú tan intolerant i tan fatxenda? No se'n sabia avenir. El sopar era llest, ho testimoniava una flaire penetrant que venia des de la cuina. Havia d'afanyar-se si no volia que el guisat se li cremés.

Amb l'esclat de la guerra del pont, que va oposar el seu país amb la veïna Zètia, tots dos varen arrenglerar-se en bàndols ben oposats, l'un acèrrim defensor de l'actitud del govern i l'altre mig en la clandestinitat organitzant actes i editant pasquins.