dos coses

M'has dit, tot sincerament, dos coses.

La primera, que ara ben bé recordo,
és què farem, què direm quan estem a punt de marxar.
Potser no ho saps, però tothom marxa tot sol,
com has vingut, potser amb ajuda,
però més sol que la lluna.
Jo et volia dir el que va dir aquell
que volia dir al final: sí, merda,
però crec que no se'n va enrecordar.
I el darrer pensament?
Per a qui serà?

La segona, de què anava la segona...
Ara sí que no ho recordo.
Ah!, sí...
Que per què no li he escrit mai
un poema d'amor com cal.
Ell ho va fer molt bé --ho sé.
S'ha de reconèixer que sí,
que és un gran poema.
Avui, però, mentre cardàvem, li ho he dit:
El que escric, tot, és per tu.
Sense tu, que ja confiaves en mi
quan no sabia ni què era la confiança,
no seria pas qui sóc
ni hauria fet tot el que he escrit.