DONAR EL DIA PER NO VISCUT.

Alguns matins m'oblido de prendre la píndola de l'honestedat i afronto el dia descompensat i essent mala persona, i surto al carrer amb ungles afilades com navalles i marxo amb l'esquena a la paret, desconfiat. I deixo de creure en l'home per més que em juri i em menteixo a cau d'orella per fer-me mal. En dies com aquests no miro als ulls per si em fan un petó i escolto la meva veu pujadeta de to com demanant batalla. Jo entenc que els bons cors s'allunyin de mi sense oferir resistència i vulguin evitar topades amb un malalt que gruny per tot després de la primera paraula. I és que no trobo amabilitat ni regirant a l'interior de les papereres. I que els nens s'amaguin entre els seus pares quan escolten les meves passes marcials també ho entenc.
Creuen que no em fa mal que es marceixin les flors entre les meves mans? Que no em causa estranyesa els núvols negres que amenacen de descarregar únicament sobre el meu barret? Que els ocells no em cantin? Que els fanals es dobleguin quan els traspàs? Que el sol passi el testimoni a la Lluna a les cinc de la tarda? Creuen que no m'afecta que els petons, el vi, la música, la dansa, el riure, la festa de la vida, s'acabin? Això creuen? Això pensen? Qui ho creu? Qui ho pensa? Qui ho diu? Qui comenta? Deixin de parlar de mi d'una vegada. Déu meu! Cóm es pot viure així !!!
Alguns matins m'oblido de prendre la píndola de l'honestedat i espero amb ànsia el moment de tornar a casa. Em tanco al bany i dono per no viscuda aquesta jornada ... Per tot el desaprès, per tot el incomunicat. Em miro al mirall quan ningú no em mira i em sento per primera vegada a la vida pesat, cansat, brut, mala persona ... Més inhumà.